Terrassa, capital rociera

Aquest cap de setmana Terrassa és la capital rociera catalana. Sovint la nostra ciutat protagonitza l’agenda d’activitats i festes amb accent andalús al país o, si més no, hi té un paper destacat. És lògic: hi ha entitats molt actives i que mouen molta gent, que representen claríssimament una sensibilitat i unes tradicions molt arrelades. A més, hi ha uns 25.000 terrassencs, un 12%, nascuts a Andalusia i molts milers -desconec quants, però segur que moltíssims- nascuts a Terrassa en famílies amb arrels andaluses. No podem dir ja, com fa unes dècades, que mitja Terrassa és andalusa. Però tampoc no seria intel·ligent negar la realitat: Terrassa és molt andalusa, amb més intensitat a uns barris que altres.

 

Això és bo, dolent, indiferent? Depèn. En qualsevol cas, “és”. Som fills de la nostra història, de les grans onades d’emigració dels anys de la postguerra i el “desarrollismo” del franquisme. Com a tants indrets de la gran Barcelona metropolitana: aquesta és la zona on es troba majoritàriament la gent d’origen andalús, amb nivells molt diferents de permeabilitat i d’adhesió a la cultura i llengua catalanes. I també, per suposat, amb una gran diversitat política. Històricament ha estat un electorat de tendència socialista que s’ha sentit molt més espanyol que català, però aquesta afirmació mereix molts matisos. Més enllà dels interessos del clientelisme partidista, en hores baixes, aquest era un electorat força divers i segurament cada dia ho és i serà una mica més.

 

Sempre ha estat un electorat desitjadíssim, perquè pesa molt en vots i en poder polític al nucli metropolità de Catalunya. I si no, que ho preguntin a Pujol que (tot i que a casa deien als nens que parlar castellà era gairebé repugnant) va organitzar més d’una i de dues operacions d’assalt a la fortalesa metropolitana i andalusista, en eleccions autonòmiques i municipals, com aquí, a Terrassa. Sense manies i a base de talonari: eren operacions tramposes i la gent se'n va adonar d'una hora lluny.

 

No se’n va sortir, però els seus vots no li feien pas fàstic.

 

Tanmateix, independentment de la bassa de corrupció i mentides en què va degenerar el pujolisme, la jugada era intel·ligent i responia a una anàlisi correcta de la realitat, en clau partidista: sense el vot dels “catalanoandalusos” el catalanisme té uns límits demogràfics i geogràfics força evidents i molt difícils de superar.

 

La cosa està canviant, però. Les segones i terceres generacions ja no són la primera, la més nostàlgica i també la més castigada per la duresa de la vida de l’emigrant pobre i la més necessitada d’enfortir els seus signes d’identitat. Cada vegada són menys andalusos i més catalans, amb infinits matisos i amb un clar predomini del castellà com a llengua personal o familiar, però catalans. Estan fent un viatge de l’andalusisme polític (assimilat a l’autonomisme i a un espanyolisme no fatxa, per entendre’ns) a un andalusisme sentimental que pot admetre posicionaments polítics molt diferents i fins i tot oposats: poden ser fins i tot independentistes sense que els etiquetin com a extraterrestres.

 

La partida política torna a jugar-se en el seu camp, després d’aquells vells intents de convertir-los al pujolisme. Sense ells no hi haurà independència, perquè són els que tenen la força necessària per decantar la balança i trencar l’actual empat. Pensar que això es fa en dos dies és somiar truites, però es pot fer. O les coses poden continuar igual, en un empat etern de dos cinquantes per cent. Ho anirem veient.

 

I la partida es continuarà jugant a Terrassa, L’Hospitalet, Badalona, Sabadell, Santa Coloma… Ciutats que tenen una història i una identitat diferenciada i que no funcionen (ni voten) com una sola cosa. A cada ciutat, les tendències estan prenent camins lleugerament diferents: el que votes i el que ets no per força és el mateix. Si el catalanisme sap evolucionar sense renunciar i abraçar l’andalusisme sentimental (que és una de les formes de l’espanyolitat sentimental), inclòs el castellà no imperialista, podrà eixamplar-se i créixer. Si no, oblidem-nos de fer cap nou país. Les partides intel·ligents es jugaran a celebracions com la del Rocío, mentre el país va canviant de pell i d’ànima...