Perseguint els comanxes

"És difícil trobar un poble al món que hagi caminat tant de temps i de manera tan cohesionada cap a una meta tan etèria"

L'ocupació espanyola de Texas i Nou Mèxic ens ha llegat un episodi bèl·lic de gran transcendència. Certament, aquella zona del món va esdevenir el punt final de l'expansió americana. Des de Texas el poder imperial hispànic va començar a recular i ho va fer perquè van topar amb uns enemics superiors: els comanxes. Una nació que, com escrivia Philipp Meyer, va frenar en sec els espanyols, va empènyer els apatxes fins al mar i va convertir Mèxic en un mercat d'esclaus. Aquesta guerra d'Espanya contra els comanxes té un capítol especialment bonic. Una d'aquelles lliçons que la història regala a la posteritat perquè tots en prenguem nota. Penso que, tal com van les coses avui en dia, l'alumne més atent en aquella classe va ser Espanya.

 

Com a càstig per una incursió comanxe, el governador espanyol de Texas va enviar una partida de soldats al desert per caçar, capturar i eliminar els indis. Tenien un objectiu aparentment concret: la destrucció d'un poblat indi. Però en realitat, i malgrat les certeses dels polítics de torn, l'objectiu era eteri. Una il·lusió poc específica, ja que no sabien on eren els poblats indis, ni tenien cap pista sobre com trobar-los i, a sobre, no coneixien les cares o els noms dels comanxes responsables de l'atac. Durant setmanes, els soldats van transitar sense cap èxit. Dies i dies sense aigua, sense pistes i sense repòs. Els espanyols només podien comptar amb una cosa, durant aquella travessia: la mirada llunyana d'un grup de comanxes que els va seguir i assetjar de lluny. Una pressió mínima però constant i molesta. El punt just per fatigar els soldats i arrossegar-los a la desesperació. Sense ajuda, sense esperances i sense un destí concret, els espanyols van defallir. Quan ja s'havien rendit i morien lentament sobre les pedres de Texas, els comanxes van colpejar-los fins la mort.

 

I així estem, des de fa anys, a Catalunya. Caminant amb un objectiu misteriós i bonic, però inconcret i eteri. Hem caminat fent cercles, hem creuat l'horitzó tres vegades i, fins i tot, alguns han intentat fer marxa enrere sense trobar les seves pròpies passes. I no és que l'objectiu no sigui legítim, sinó que el camí és dur i la resolució poc definida. És difícil trobar un poble al món que hagi caminat tant de temps i de manera tan cohesionada cap a una meta tan etèria. Com els soldats que buscaven els comanxes. Els catalans fa anys que circulem per un desert sense fi. Ens assetgen, ens vigilen, ens castiguen des de lluny. I no dubteu, ni un segon, que quan ens vegin prou moribunds ens clavaran les llances a l'esquena. Però s'estan esperant. Només deixen passar el temps i gaudeixen de la nostra confusió. 

 

Vam iniciar el camí amb nervis i pressa. Ens havien dit que trobaríem la independència en qüestió de mesos. Després ens vam frustrar i vam començar a atacar els nostres companys de viatge. Ara, desmotivats i cansats, ens deixem arrossegar per la desesperació. No és el moment de deixar que ens engoleixi el desert, com va passar amb aquells soldats. Potser cal recuperar l'esperança i actuar com si no tinguéssim cap mena de dubte que al final nosaltres sí trobarem els comanxes.




Comentaris
Narcís ( nosaltres els hi guanyarem malgrat desagraïts, malgrat venuts, malgrat covards, malgrat traïdors, malgrat aprofitats, malgrat indignes, malgrat miserables, malgrat, i resumint-hi, catalans-anes ?! prostituïts-uides pro l’ambició/ avarícia a aquest anticrist de país veí!)
Em sap greu no ser d'acord .. nosaltres som els ' comanxes '' : nosaltres som a ca pròpia, nosaltres som els envaïts/ ocupats i violats, nosaltres som els maltractats, insultats, escarnits, infamats, difamats, injuriats i calumniats, nosaltres som els usurpats, plagiats i atracats, nosaltres som els abusats i anihilats . . . i, damunt, se'ns befen tot dient fent-se'ns la víctima, anem-hi plorats .. això quan no diuen amb ses mentides, enganys, falsedats i fal·làcies ser nosaltres els malvats!
Ramon
No és difícil trobar un poble al món i etcètera: el poble jueu i, a més a més, també amb arena del desert.
Sembla que no parlem
amb la mateixa gent que parla vosté.
mirant l'horitzó
Un article que mira l'aparença però no el fons. Molts sobiranistes estan cansats del procés, però això no implica que es donin per vençuts, sinó que ja han dit tot el que calia dir, parlat amb el cunyat o el veí de torn, i les notícies sobre els embolics li són indiferents, perquè són iguals a altres d'anteriors. Però això no vol dir que desisteixi, senzillament ja sap on està l'horitzó (agost-setembre), i li és indiferent l'argumentari de la por espanyol.
Contradició
Aquest article és contradictori. Te l'has llegit, Oriol?
A......Contradició
Tu t'he l'has llegit be?,...no es contradictori, tot i que els indigenes siguem nosaltres,..es METAFÒRIC,....per donar a entendre, els qui tenen molta presa, als qui desesperant, als que no planifiquen be, als que no saben on es l'enemic,..no vol pas dir que nosaltres siguem els invasors, no us ho mireu des de aquests punt de vista, no siguem tant simplistes...
Jordi T
Els comanxes som nosaltres. Metàfora fallida?
C.
Crec que és exactament al revés. Els catalans portem 300 anys esperant. Mentre l'enemic ha estat fort, transmetent la llengua de pares a fills, d'amagat, resistint. Ara que l'enemic espanyol passa penúria, que el sol de Texas el fa defallir, aprofitarem per vèncer-los i ser lliures. Visca el comanxes ! Visca Catalunya !
rostre pàl.lid
Ja ho deia La Trinca fa 40 anys: "Diu que hi ha una tribu d'indis a l'oest americà que té alguna retirada amb el poble català. No hi ha tribu més ufana sota la capa del sol són i seran gent apatxe tant si es vol com si no es vol. ... ... ... I de tant que ens recomanen prudència i moderació ja no estem desencantats ara estem cagats de por. Doncs no volen que fem l'indi i amenacen cada dia que si no estam quiets vindrà el setè de cavalleria ".
Pere Grau
Desmotivats? Cansats? Fita etéria? No sé de quin país parla l'autor. De catalunya, segur que no.
Eusebi
El cap de la tribu ja ha tingut resposta de la Comissió de Venècia. La entendrà?
Explícalo todo, no sólo una anécdota
La guerra de España con los comanches duró unos 80 años y hubo de todo. España no sólo no fue frenada en seco sino que colonizó California. Juan Bautista de Anza en 1778 venía precisamente de colonizar California. De Anza golpeó a los comanches en su propio territorio. Atacó el poblado de Cuerno Verde (principal jefe comanche) y lo derrotó en 1779. Se firmó la paz con los indios. Esta paz duró hasta 1821 (independencia de México) empezando otra larga guerra de México contra los comanches.
Perdona Oriol...
Però has obviat el més important. Avui Mèxic és UN ESTAT INDEPENDENT.

envia el comentari