Llàstima que sigui de Sabadell

És una brometa fàcil. La repetim moltes vegades, gairebé automàticament. La fórmula és, més o menys, la següent: tal o qual persona és tal o qual cosa (normalment bona), però no li tindrem en compte que sigui de Sabadell… Jo també m’acuso: he dit això més d’una i de dues vegades, amb un somriure irònic als llavis i sense ganes de fer la guitza ni d’ofendre ningú. És, simplement, una gracieta de manual. L’escoltem sovint en converses, actes públics…

 

No sé si a Sabadell diuen el mateix dels terrassencs… Ens assemblem tant, que no m’estranyaria gens que tinguin expressions semblants.

 

Segurament no té massa sentit a aquestes alçades de la història de la humanitat. Pura arqueologia. La rivalitat entre Terrassa i Sabadell era un bon relat per a un manual de “storytelling”: dues ciutats molt similars, amb algunes diferències rellevants, que competien i s’ignoraven en gairebé tot. Dues ciutats que tradicionalment han viscut l’una d’esquenes a l’altra, mirant-se de reüll i perdonant-se una mica la vida…

 

Aquestes batalletes són cosa del passat. Però han deixat el seu rastre en la vida quotidiana, reduïdes ja a una simple anècdota que, ben mirat, tampoc no fa massa gràcia. Potser la darrera vegada en què va revifar aquesta vella rivalitat va ser quant Terrassa va superar en població Sabadell i va esdevenir la quarta ciutat de Catalunya. O la segona, segons com es miri, perquè L’Hospitalet i Badalona formen part en realitat de Barcelona, encara que no els agradi admetre-ho. Hi ha hagut altres batalletes, algunes amb mala intenció: la competència entre l’Eix Macià i el 22 de Juliol (guanyada clarament per Sabadell), les polèmiques sobre el camp de golf (on des de Sabadell es va practicar força joc brut), la surrealista fórmula de la bicapitalitat o cocapitalitat del Vallès Occidental, l’atracció de tal o qual inversió o equipament, el quart cinturó… I també hi ha hagut molts exemples de cooperació i d’apropament, especialment en els darrers temps, que no sabria dir si tenen gaire recorregut però que són interessants…

 

Queden lluny també aquells temps, a la recta final del franquisme, quan algunes ments brillants somiaven amb unir les dues ciutats en una de sola, amb l’objectiu d’arribar cap al mig milió d’habitants, de fer grans negocis immobiliaris i de crear un problema de dimensions descomunals. En deien “Sabatasa del Caudillo”, en broma. Sort que aquella animalada no va prosperar.

 

Ara les dues ciutats mantenen una mena de franja de separació, un “airbag”, pensat justament per al contrari: perquè sigui un espai natural de barrera i bloquejar qualsevol intent d’expansió territorial, que ha acabat essent, inevitablement, una terra de ningú.

 

Brometes a part, Terrassa i Sabadell tenen una qüestió important en comú: com redimonis posar el Vallès al mapa de Catalunya, deixant de banda els vells tòpics. No és gens fàcil, entre altres raons perquè possiblement el Vallès Occidental no existeix: no tenim cap mena de consciència d’identitat comuna. És una etiqueta en la qual no ens reconeixem: l’utilitzem per raons pràctiques i ja està. Aquí hi ha un camí a recórrer, algun dia, quan se sàpiga per a què.

 

I molt em temo que, fins aleshores, continuarem fent brometes fàcils, les mateixes que fan tants pobles i ciutats bessones, tan iguals i tan diferents...




Comentaris

envia el comentari