La Revolució Catalaníssima

"A mesura que el 'procés' arriba a la seva culminació, la Revolució Catalana, com a via paral·lela d’acumulació de consciència col·lectiva, va prenent el relleu"

Fins a dia d’avui, s’ha parlat (als mitjans de comunicació, al faristol del Parlament, als bars i al carrer, etc.) de Procés per referir-se al marc polític que defineix el moment històric actual. Aquest es caracteritza per les intenses relacions dialèctiques entre el moviment nacional-popular, les forces polítiques sobiranistes i les institucions catalanes que, des de l’esclat de les mobilitzacions independentistes l’any 2009, han anat convergint en el projecte de construcció de la República Catalana.

 

Un “procés” denota un camí que té un principi i un final; consegüentment, implica una finalitat última. En aquest cas, un procés polític com és el “Procés independentista” consisteix en el camí emprès pel conjunt de forces vives i socialment majoritàries del Principat de Catalunya per avançar cap a la independència. Però la pregunta que tothom es formula és: quan acabarà el Procés? Amb la victòria del referèndum? Amb la Declaració d’Independència? Amb el Procés Constituent de la nova República? Amb la convocatòria de les primeres Eleccions Constituents? Amb la promulgació de la nova Constitució Catalana?

 

Quin moment marcarà la fi del Procés i el començament d’un nou marc polític és una qüestió que, si bé no es pot preveure temporalment, penso que sí que podem establir-ne un punt d’inflexió conceptual: el moment concret de la ruptura juridicopolítica amb l’Estat espanyol serà, alhora que l’inici dels primers passos de la República Catalana Independent, també de la superació de l’anomenat Procés. Aquest “moment”, però, malgrat que la categoria temporal que pot desprendre’s del concepte, serà qualitativament majúscul, des del punt de vista del moviment històric. I, de ben segur, la disputa juridicopolítica tampoc es resoldrà de manera “momentània”, sinó que sobretot requerirà l’emergència real d’un nou subjecte polític fàctic: el poble català constituït en República.

 

Aquest punt d’inflexió, aquest moment de ruptura, ja no és, doncs, el Procés, sinó la Revolució Catalana. Un altre procés polític que no arrencarà exactament en aquest moment concret, sinó que s’imposarà, ja que s’està gestant des de fa anys. L’any 2013, el dirigent independentista Carles Castellanos escrivia a Llibertat.cat un article titulat “La Revolució Catalana”. Aleshores, Castellanos ja advertia que el procés polític que estàvem vivint era una revolució política multidimensional. Concretament, assenyalava:

 

Aquesta revolució nostra és, en primera instància, política perquè, com sabem, es basa en la pèrdua de legitimitat de l’Estat espanyol i l’esperança en una nova manera d’organitzar-nos col·lectivament en un Estat català independent. (...) Si ens hi fixem bé la revolució catalana és, d’entrada, l’expressió d’una crítica genèrica envers les formes de poder actual. Al costat de la reclamació de la independència hi està creixent un bosc espès de reivindicacions favorables a una manera més democràtica i participativa de fer política. Tota una línia de renovació democràtica s’està expandint perquè dins l’esperit de la revolució catalana hi ha la fi del règim polític de la transició postfranquista.

 

El que és interessant d’aquesta anàlisi és que es fonamenta en dos aspectes generals del programa independentista, tal i com s’ha anat configurant fins a l’actualitat: l’emancipació conscient respecte del marc espanyol i el trencament amb les dinàmiques polítiques que l’han constituït (l’anomenat Règim del 78). A mesura que el Procés arriba a la seva culminació, doncs, la Revolució Catalana, com a via paral·lela d’acumulació de consciència col·lectiva, va prenent el relleu. Un relleu necessari, ja que en el moment de la ruptura juridicopolítica, la Revolució política serà un fet, una realitat inqüestionable, de manera que el nivell de consciència –desenvolupat dialècticament durant tots aquests anys de lluita infatigable des del moviment d’alliberament nacional– estigui preparada perquè el poble català esdevingui el subjecte revolucionari que faci possible el triomf de la nostra Revolució.

 

Però arribats a aquest punt, cal fer encara una passa més: de la Revolució Catalana, cal que passem a la Revolució Catalaníssima. Agafant prestat el terme del revolucionari independentista cubà Camilo Cienfuegos (“La Revolución Cubana es la Revolución Cubanísima”), cal afegir aquest ús superlatiu del terme: perquè així com el Procés culminarà amb la Revolució, aquesta només triomfarà si esdevé, no merament catalana, sinó catalaníssima; amb altres paraules, el veritable triomf del poble català no serà només el fet de portar a terme una revolució juridicopolítica al territori català (del Principat de Catalunya), sinó convertir aquesta ruptura revolucionària en una transformació global del model polític, social i econòmic amb el qual trenquem: cal fer la Revolució no només a Catalunya, sinó per i per als catalans i catalanes.

 

La Revolució en què ens trobem va més enllà de la constitució d’un nou marc constitucional, la República Catalana ha de revolucionar la consciència dels catalans i les catalanes, emancipant-se no només del Règim del 78, sinó també, i sobretot, del marc espanyol de consciència que ens ha imposat durant més de 300 anys d’ocupació. En aquest sentit, el focus revolucionari del Principat de Catalunya ha d’esdevenir catalaníssim en el sentit que ha de ser la Revolució del conjunt dels catalans, valencians, mallorquins, menorquins, eivissencs, formenterers, nord-catalans i habitants de la Franja: ha d’esdevenir el punt de partida per a la construcció nacional dels Països Catalans, amb la consciència plena del nostre marc nacional; emancipant-nos, d’aquesta manera, no només físicament i jurídicament de les fronteres que els Estats espanyol i francès han imposat, sinó també a nivell de consciència nacional.

 

És per això que quan alguns qualifiquen el moviment independentista d’“anacional” o “postnacional”, reduint-lo al seu vessant jurídicopolític, s’està fent un enfocament reduccionista de la qüestió nacional. També quan d’altres afirmen que “deixaran de ser independentistes el dia de la independència”, limiten la noció de sobirania a la simple edificació d’un Estat català, sense tenir en compte els diferents agents polítics i econòmics que, en l’àmbit internacional, defineixen actualment les relacions de poder. Segurament, hi ha un cert prejudici “antinacional”, com a reflex de l’experiència col·lectiva al marc de l’opressió espanyola, on s’ha posat de manifest la cara més rància, feixista i imperialista del nacionalisme. Però, justament, quan parlem d’emancipació de la consciència nacional, això també significa alliberar-nos d’aquesta concepció imposada “des de fora”, d’aquesta correlació entre nacionalisme i opressió.

 

La nació o societat nacional no és altra cosa que la societat en concret, històricament formada en un marc territorial físic que, conformant una comunitat de llengua, cultura i relacions econòmiques, el dota d’una consciència comuna, com a comunitat humana. Defensar la nació, doncs, no significa defensar una estructura de poder concreta, ni una existència eterna, ni tampoc una ètnia originària, ni cap altra categoria antihistòrica. Pel contrari, defensar la nació catalana, al marc de la Revolució Catalaníssima, no és altra cosa que defensar la nostra comunitat humana i el territori que habita. Significa defensar la nostra societat i, amb aquesta, la nostra llibertat per desenvolupar-nos sobiranament a través de la llengua i la cultura que històricament hem anat construint en comú; alhora que també implica establir el marc de relacions econòmiques que nosaltres, els catalans i les catalanes, i ningú més, decidim. 

 

Cal que la llengua nacional dels catalans i les catalanes, la llengua pròpia i comuna del poble català, no l’única, però sí la que tots i totes compartim, esdevingui el nou marc comunicatiu de la nació. Així mateix la nostra cultura, com la llengua, escindides militarment entre dos Estats i diverses regions administratives, ha de ser un pilar d’aquest alliberament de la consciència nacional respecte dels marcs espanyol i francès, superant aquest autoodi i autorepressió tan típics de la moral de l’oprimit. I la nostra llengua i cultura, així com el nostre marc nacional, no els defensarem per una qüestió de nostàlgia, de tradició o per altres motivacions pretèrites, sinó pel convenciment que són elements constitutius de la nostra societat nacional històricament formada. I, consegüentment, la Revolució catalana només serà catalaníssima si emprèn el projecte històric de construcció nacional dels Països Catalans, com a unió lliure d’aquells pobles que parlen, senten i viuen en català. No és una qüestió d’identitats essencials, com hem dit, sinó de dignitat i de fraternitat republicanes.

 

Però tampoc serà catalaníssima la nostra Revolució, per més catalana que sigui, si la nova República se sotmet, el dia després de la seva constitució, a les institucions internacionals de l’imperialisme. No serem sobirans si no podem decidir la nostra pròpia política econòmica i monetària: catalaníssim serà alliberar-nos de Madrid i de París, però també de Brussel·les i de Washington. No serà catalaníssim encadenar-nos a la distribució internacional del treball marcada per l’aliança de la UE-EUA. No serà catalaníssim formar part del projecte de l’OTAN, segons una anàlisi autocentrada de les relacions internacionals.

 

Catalaníssim és recuperar els sectors productius de l’economia nacional, disposats democràticament en mans del poble, rellançar una indústria i un sector agrari potents; serà relacionar-se solidàriament amb la resta de pobles del món, d’igual a igual; serà poder decidir sobiranament sobre les nostres relacions internacionals, sobre el nostre model polític, social i econòmic; sobre el nostre model mediambiental i territorial; en definitiva, no volem ser una regió d’Espanya, ni tampoc de França. Però tampoc volem ser un Estat “espanyol” o “francès” independent. Fer valer la Revolució Catalaníssima significa, precisament, fer arribar fins al màxim exponent la nostra sobirania nacional-popular. No significa, ans al contrari, l’autarquia ni el tancament al món, sinó poder viure com a catalans i catalanes, en un món que volem contribuir en fer més just i pròsper, des del respecte mutu i la fraternitat amb la resta de pobles del planeta. 




Comentaris
Jo
Jo no vull ser com Espanya o França. Però tampoc com Cuba o Veneçuela.
Tot bé fins a la mitat
el "catalanissisme" sempre a set global, internacionalista, obert i curiós d'apendre el millor d'aquest món, adaptant ho com més ens convé. Per aixó quant els pijoprogres comunistes diuen que son internacionalistes pensanse que han descobert la sopa d'all, fan venir ganes de riure. Aquest sentiment d'obertura al món es l'esprit que impera i sosté la gent d'aquest país i el que el fa tan atractiu per als forans. No volgueu crear un ghetto o un goulash, n'estem molt tips!
Narcís
Primer i bàsic, sortir com un llamp d'aquest botxí estat! Segon i com sigui, país veí botxí no hi pinti res jurídicament i política! i tercer i clau, " ningú se n'aprofiti de nostre urgència d'oxigen/ llibertat per fer experiments tipus 'brigada politicosocial '" ( nostre poble sobiranament decidirà sobre el govern i la gestió fels afers públics de nostra societat!)! PD: òbviament PPCC han de ser igualment lliures que no pas seguir ' violats per altiplà d'altri a allò que són '!

envia el comentari