Els independentistes a Cibeles

"És una prova de pacient voluntat negociadora que enfortirà la causa independentista a ulls de la comunitat internacional i que pot acabar convertint l'últim minut en l'últim sospir de l'Estat espanyol"

Dilluns, mentre unes quantes dotzenes d'energúmens, pràcticament sense ser continguts per la policia, i portant banderes espanyoles i de la Falange, vociferaven improperis; la troica independentista, Puigdemont, Junqueras i Romeva, exposava a la madrilenya plaça de la Cibeles les raons de la Generalitat en pro d'un referèndum d'autodeterminació a Catalunya.

 

La idea original venia de Puigdemont, qui s'havia ofert dies abans a exposar-la en una sessió plenària del Senat, la teòrica cambra de representació territorial. Però els senadors es van negar a admetre-ho. Van poder estar a l'altura del seu il·lustre predecessor, el Senat de la República de Roma, quan davant seu compareixien els reis estrangers, com Yugurta, rei de Numidia, a exposar els seus plans. En lloc d'això van mostrar la seva estretor de mires pretenent que Puigdemont parlés en una comissió especialitzada. Els de JxS es van negar amb tota raó i van acabar aconseguint l'empara i l'audiència dels tribuns de la plebs a l'Ajuntament madrileny, governat per la coalició d'esquerra d'Ara Madrid. Sempre el poble ha estat més democràtic que l'oligarquia patrícia en el seu cementiri d'elefants.

 

Tres dels quatre partits d'àmbit estatal, PP, PSOE i Ciutadans, van boicotejar l'acte. No així el quart, Podem, que va estar present, igual que representants d'altres partits nacionalistes i, per descomptat, diferents sectors socials, com la premsa. la Universitat o el cos diplomàtic. En un assumpte d'importància capital, un problema constitucional profund que afecta l'estructura mateixa de l'Estat, la immensa majoria dels diputats espanyols (el 73% de la cambra) prefereix no tenir coneixement directe, de primera mà, dels termes del problema, prefereix ignorar la realitat i seguir vivint en un somni. És una prova més de la irresponsabilitat de la classe política espanyola, la voluntat de diàleg i esperit democràtic brillen per la seva absència.

 

La democràcia no resol els problemes de fons de les societats, que són ens conflictius: els civilitza, els canalitza i, d'aquesta manera, permet que es resolguin per una altra banda. Però si les parts es neguen, fins i tot, a obrir vies de diàleg, el que s'evidencia és una voluntat d'enfrontament i imposició antidemocràtics. Un reconeixement de falta de raons.

 

El PSOE i el seu acabat d'estrenar líder van perdre una ocasió única de mostrar amb fets que les recents primàries han obert un temps nou. Si, contra tot pronòstic, Sánchez hagués anat a escoltar el president Puigdemont (com, d'altra banda, manen no només la conveniència política sinó l'elegància de tracte) s'hagués donat un toc poderós d'atenció i obert una tènue esperança de trobar un camí de sortida a l'embolic.

 

No hi va haver res d'això. Hi va haver un plegar-se a la cínica invitació de la vicepresidenta del govern a Puigdemont d'anar a exposar el procés davant el Congrés dels Diputats. Una cosa que recorda l'ordre de Leon X a Luter perquè comparegués davant la Dieta de Worms, a retractar-se de les seves tesis protestants i sortir convenientment humiliat, cosa que afortunadament no va passar doncs Luter no es va retractar. Tampoc els independentistes han caigut en tan elemental parany, com va caure fa anys Ibarretxe, a qui el Parlament espanyol va donar el mateix infame tracte que el Concili de Constanza a Jan Hus, executant-lo.

 

Molt bé ha fet JxS buscant un escenari alternatiu. La seva posició és diàfana i, per més que els mitjans madrilenys intentin manipular i enverinar la situació, té un fil raonable i lògic: Catalunya és una nació (no un concurs de sardanes), amb dret a decidir el seu futur mitjançant un referèndum d'autodeterminació. El més raonable i just és que aquest referèndum sigui pactat, emparat i protegit per l'Estat, però si aquest es nega, ho farà invocant el principi polític de la supremacia de la legitimitat sobre la legalitat.

 

Aquesta situació recorda passades i desastroses obcecacions de l'oligarquia espanyola, incapaç d'entendre la realitat a la qual s'enfronta i les aspiracions dels pobles que regenta. És un enèsim dejà vu en el procés de desintegració d'un imperi que no va aconseguir mudar-se a nació. Els de JxS a Cibeles van afirmar la seva voluntat de seguir asseguts a la taula de negociacions fins a l'últim minut, tot esperant l'interlocutor espanyol. És una prova de pacient voluntat negociadora que enfortirà la causa independentista a ulls de la comunitat internacional i que pot acabar convertint l'últim minut en l'últim sospir de l'Estat espanyol.




Comentaris
JJCM
A Espanya (Nació), s'he l'hi dona de vida fins al 2020 com a molt, sengons experts en política.
Tramontana
Totalment d'acord, com sempre, amb Cotarello. Gent demòcrata com Tú sempre serà benvinguda a Catalunya!.
rapitenc
De Ramon a Ramón, un article per enmarcar!!
Maria
Som-hi!!!!
Touré
Ara sí que es pot entendre així, que la degradació de l'estat espanyol ens deixarà alliberats, sense tenir que executar. Però els polítics catalans tenen un mandat de la gent i estan obligats a executar. Es el seu compromís. Fins que no executem ells no negoaciaran, el xantatge d'ara no serveix per a res.
1410
La clau de tot plegat, com bé diu en Cotarelo, és que el Regne d'Espanya se sent com un imperi universal (l'imperi catòlic), tenen una mentalitat imperial, l'orgull i la prepotència els desfà. No van tenit revolució industrial ni tampoc revolució il·lustrada abans i així s'han quedat, acartronats i com tigres de paper. La democràcia i la llibertat no l'entenen, només creuen en la raó de la força, l'única que usen, encara que només com a guerra bruta, perquè els cops d'estat són impossibles.
Mercè
Bravo, Ramón, una vegada més agraïm la teva visió oberta i comprensiva.
Catala.net
Un cop més el senyor Ramón Cotarelo un punt de llum en la immensa foscor del seu voltant.
Espanya ja no es tan grande.
Te tota la raó en quan a la no presencia del nou secretar general del PSOE; secretari nou, però amb les mateixes ideas ràncies dels que han marxat. Espanya no te solució, o si la te la te mol difícil, tan difícil com tindre que menjar-se el "marron" que ells mateixos van crear, amb l `estatut del 2010.
Narcís ( verament vós sou un ' compatriota ‘ .. sigui d’ètnia cultural o col•lectivitat humana quina sigui .. gràcies per la veu que hi dóna a tants espanyols també angoixats per qui els mana .. espanyols que saben no mereixen aquests manaies fàctics, vividors i d’allò més mala mena!)
Un hom què hi pot afegir a aquesta columna? Res ( ha estat diàfan, clar, transparent, cristal·lí i, sobretot, vessant empatia, humanitat i llibertat tot defensant la veritat, el bé i el dret, dret natural, i què dir-ne de defensa pròpia, damunt pacífica com n'és anà'ns-e el més ràpid possible de tant abús, de tanta fatxenderia .. de tanta maldat! PD: amb consciències, bona consciència, com la de Cotarelo .. altre gall hi cantaria a aquest botxí estat!
Arizona
Aquesta frase és un gran descobriment La democràcia no resol els problemes de fons de les societats, que són ens conflictius: els civilitza, els canalitza i, d'aquesta manera, permet que es resolguin per una altra banda" Després ve la 2a part, aplicada al cascatalà, però sobretot m'aha agradat la primera part. La democràcia entesa com un mètode de resolució, però mai substituïnt la responsabilitat dels membres que s'hi suposa la integren. Moltes gràcies sr Cotarelo per fer-nos pensar a [email protected]

envia el comentari