La fi de la por

"Ja heu ensenyat tots els ullals i totes les criatures del cementiri? Molt bé. Ara, si us plau i si sou tan amables, sortiu del nostre pas"

El fantasma del 6 d’octubre del 34. El fantasma de les pensions. El dels tancs, el de l’article 155. El fantasma del cens, de les urnes, dels mossos davant dels col·legis. El fantasma del no podrem, del no en sabrem, del perdrem. L’horrible esperit vivent de la divisió del país, del què passarà l’endemà, del com ho farem i de què passarà amb la indefensa llengua castellana. Fantasmes inventats, fantasmes de ficció, hologrames, espectres de llençol amb potes. L’home del sac. Històries per no dormir. Psicofonies. Fenòmens paranormals i mèdiums que saben parlar amb el més enllà, un més enllà molt savi que sempre diu el mateix:  seny, raó, prudència, temprança, no feu el boig. Pel·lícules de terror disfressades de raonabilitat, com si nosaltres no sabéssim pensar i només sabéssim sentir, com si la por fos un pensament i no un sentiment. Monstres i catàstrofes naturals i la nena de la corba, i sobretot aquell company de classe mig sàdic mig psicòpata que et va dient ets una merda, no arribaràs mai enlloc, no pots, no podràs, qui dimonis t’has cregut que ets. Mira Kosovo. Mira la guerra. Mira què passa, mira on ens portes. Mira què has fet. Mira què ha fet la porca de la teva filla.

 

Però ens coneixem l’argument, oi? Sempre es guanya de la mateixa manera. Com en aquella pel·lícula “World War Z”, on apareixia la Sagrada Família atacada per un globalitzat apocalipsi zombi, la clau es troba en ignorar-los. Els morts vivents ensumen la por, devoren por i no la carn fresca, busquen víctimes de la mateixa por de la que ells van ser víctimes. Els zombis bàsicament busquen no estar sols, com els vampirs, que en cap cas mosseguen per alimentar-se sinó per transmetre la síndrome. Són agents transmissors, microbis, virus. L’única vacuna és alçar el cap i no creure’ls, no creure’s les seves històries de ficció sobre els desastres que s’acosten i abraçar-se a la realitat. Desperta del malson. Vés cap a la llum. Els fantasmes no existeixen. Els sincopats moviments de mandíbula del zombi no intimiden, no són efectius, ja no aturen res. La clau és que es faci la llum i torni a aparèixer el món real, obrir totes les finestres i portes, i que entri la veritat a tot arreu. Toca sortir del bucle, dels pensaments en cercle, de les preguntes constants i de l’afany de perfeccionisme absurd, i negar-nos a escoltar el pesat que ens va repetint que això no sortirà bé. O bé escoltar-lo amb atenció, sí, i prendre nota de tot el que diu amb respecte i amb humilitat, i en acabat continuar caminant. No, no sortirà perfecte, però sortirà. No, no hi ha totes les garanties, però no faran falta perquè ho farem tot prou bé. Perquè ho hem de fer bé, i sobretot perquè ho hem de fer. És un tema d’imperatiu moral i de saber que guanyen els bons. I no, no escoltarem amenaces ni ens amagarem sota el llit quan ens parlin del Diluvi Universal. Podem tenir alguns dubtes sobre alguns detalls, més d’un i de dos i de tres, però no sobre nosaltres mateixos ni sobre el que hem de fer. També és tard per a faules sobre terceres vies, s’ha fet tardíssim per a operacions Catalunya i per a dur la Sagrada Família a Eurovisió (amb gall o sense). Són artificis, són caramelets davant de l’escola, són el pantà de la tristesa on s’enfonsava el cavall d’Atreyu. Són focs artificials d’un Titanic demanant l’última ajuda. Són patètics. Són el pitjor dels finals per a la nostra història.

 

Perquè evidentment que la cosa pot sortir bé, o regular, o fins i tot malament: però si surt malament no serà perquè no hi haguem cregut. Si creus en l’èxit, veuràs l’èxit. Si creus en els fantasmes, veuràs fantasmes. Hi ha un moment que surts a l’escenari i ja has estudiat prou el paper, i el que toca és engegar i estar segur que anirà de meravella. Que t’ho mereixes, que sí que pots, i que sí que has de fer-ho. No cal ni tan sols imaginar-se el públic despullat, el públic va ben vestit i està a favor teu. Té ganes de veure-ho. De fet, estan impacients. I si algú pregunta sobre les pensions, saber-te la resposta (que ja te l’hauries de saber). I si et parlen de Bòsnia i de Croàcia, respondre amb Escòcia i Txèquia. I si els borinots resulta que són dels nostres, que juguen a crear divisions o a assenyalar traïdors fantasmagòrics a tot arreu, fer-los el buit o fer-los un “vade retro”, o trucar directament als Caçafantasmes. I si diuen processisme, respondre Puigdemont. I si diuen autonomisme, respondre data i pregunta. I si hi ha dubtes sobre les urnes, girar l’argument per preguntar com diantre es pot impedir que es comprin i posin urnes, i concloure que és del tot impossible evitar que hi hagi urnes. I si diuen que estem sols al món respondre que sí, que fer una obra d’art demana alguns instants de solitud i de fred. I si parlen del 155 o de l’estat d’excepció, llavors ja començar a cantar victòria. I si et remeten miserablement a l’octubre del 34, respondre que el que estem fent s’assembla molt més al primaveral abril del 31.

 

Ja heu ensenyat tots els ullals i totes les criatures del cementiri? Molt bé. Ara, si us plau i si sou tan amables, sortiu del nostre pas.




Comentaris
Sly
Je,je,je...bravo! Som tants els que pensem i sentim així...! "I si parlen del 155 o de l'estat d'excepció, aleshores ja començar a cantar Victòria!" Ni més ni menys. S'ho veuen a venir. No té aturador, la economia sí. Milers acampant de nit. Parlament i Generalitat envoltats. Milers i milers de dia i la prima de risc al cel. La DUI i a esperar. Són tants països els que se la tenen jurada, tants que ens estimen i tants que els hi convé fer de la merda de Espanya un país més petit i dèbil...!
Narcís ( la vida n'és massa curta .. podem permetre'ns el luxe els catalans de no viure-la a Catalunya catalanament amb tot allò que comporta/ implica?) ( país veí botxí sigui allò que vulgui ser, faci allò que vulgui fer i visqui com vulgui viure, però a sa casa que no pas aliena!)
Molt bo àdhuc crec el pap ha estat buidat força gràficament .. resumint: " la por només beneficia a qui la produeix " ! PD: pitjor, pitjor, pitjor que seguir dessota qui tan sols cerca nostra mal o insult, anihilació i espoli .. impossible!
Ferran Royo
Enhorabona Jordi Cabré!!! Quin grandíssim article. Quina injecció de moral. Endevant fins la victòria final!!!
Estàn en joc
la veritat i la dignitat sense les que no es pot tenir un futur amb oportunitats reals.
El mag d'Oz
Aquest és el que demana pas, encara sense mostrar-se, amagat darrere la cortina.
jordi
És exactament el que penso
Lluis
En algun aspecte Madrid em recorda la canço de la Trinca , la Dança del Sabra , esta'n cardiacs.
Evarist
Absolutament d'acord. Els monstres ens els creem nosaltres mateixos!!!! Endavant amb aquest futur amb il.lusió!!!
Jaume
Els pares i avis deien... no passaran !! Nosaltres direm... Adéu siau, volem volar sols, ja ens sentim lliures !!!
@ Jaume
En 1939 y tras la caída de Madrid en manos fascistas (después de Cataluña, por cierto) la tonadillera franquista Celia Gámez populaizó la canción "Ya hemos pasao" mientras a los del "no pasarán" los iban fusilando, llegando hasta Companys. Esto no quiere decir más que las palabras, las consignas, las arengas, las soflamas y los buenos deseos se los lleva el viento y uno llega hasta donde puede llegar.
Josefina
Si nosaltres mateixos no ens ho creiem, estem ben perduts. Endevant, per tots els que han marxat i per tots els que tot just comencen a caminar. Moltes gràcies per el text.
Ramon Mon
Sabeu què es la dignitat? Potser m'hes difícil de definir-la, però quan no hi es o manqueja en els nostres actes o els col·lectius, llavors l'entenem de forma clara. Per la dignitat es lluita, per la dignitat es pateix, i es mor. No es pot manipular, ni bescanviar, ni comprar, ni amagar-la ni oferir-la. Es tota la part humana de la nostra vida animal. No es pot tenir en propietat. L'hem de guanyar cada dia, com a persones i com a poble. Si volem la llibertat haurem de reafirmar-la.
Miró
Moltíssimes gràcies per l'escrit, crec la paraula clau es des de el principi " dignitat" d'aquí va vindre tot. Jo ho tinc molt clar, no puc entendre que encara hi hagi dubtes. Estem preparats per tot, i sabem que els principis seran difícils però no defallirem mai.
Pat
Doncs jo sí tinc algo de por... I algo d, incertesa... I alguns dubtes de com anirà... I tot i amb això, fa més de 15 anys que dic endavant, nem-hi, fem-ho! Amb les incerteses que tinc! Perquè les certeses del que implica seguir formant part d,aquesta realitat espanyola són mil vegades pitjor.

envia el comentari