El laberint espanyol per a ratolins ingenus

"El laberint no té sortida però sí té escapatòria. Te l’has de saltar. Tan simple i tan difícil com això. Però no ho pot fer un ratolí sol"

Aquell ratolinet català es pensava que era molt astut i feia veure que era molt valent i estava disposat a tot. Sabia que si volia fugir d’aquelles clavegueres en les quals se sentia atrapat havia de sobreactuar una mica, amb l’esperança que les ratetes dominants no li perdéssin del tot el respecte.

 

Quan estava sol o es trobava amb altres ratolinets sediciosos tenia molts dubtes: cadascú opinava una cosa diferent, cadascú tenia interessos tàctics diferents i a sobre la majoria no estaven disposats a arribar fins al final a qualsevol preu. Tanmateix, es passava els dies buscant una sortida, furgant aquí i allà, escenificant batalles que tenia perdudes abans de començar, cercant aliats més o menys fantasiosos, fixant dates per al gran intent de fugida.

 

No se n’adonava que les ratetes alfa madrilenyes l’havien aconseguit tancar en un laberint i que esperava senzillament que s’anés afeblint i cansant. Ell imaginava que li enviarien els tancs, però els altres eren més sofisticats i jugaven a la guerra psicològica.

 

“En aquesta democràcia s’han de poder defensar totes les idees, excepte les que es vulguin imposar per la violència”. Això ho havia sentit a dir milers de vegades. Sobretot en els anys més durs del terrorisme: sense violència, es pot parlar de tot. I qui diu parlar, diu votar. Bé, això no s’afirmava mai explícitament, però es donava per entès: les ratetes dominants eren més demòcrates que ningú, de tota la vida i fins i tot des de molt abans.

 

Una i altra vegada, les ratetes que realment manaven en aquell sistema li obrien aparentment la porta de la ratera: el que cal fer és anar al Congrés i defensar de-mo-crà-ti-ca-ment una reforma de la Constitució. I si guanyeu, com que a demòcrates no ens guanya ningú, ho acceptarem. Les ratetes dominants, molt espavilades, saben perfectament, clar, que el ratolinet ingenu no té res a pelar i no hi ha cap perill de que guanyi. Hi ha haver una vegada un ratolinet basc, un tal Ibarretxe, que ja va veure com anaven les coses.

 

També li deien que el món de les ratetes dominants era un Estat de Dret, amb majúscules, que tothom era igual, que la llei era igual per a tothom i que totes les lleis es podien canviar si tenies prou majoria. Per altra banda, li explicaven que aquesta meravellosa obra d’orfebreria jurídica es basava en una justícia absolutament in-de-pen-dent, que era el contrapès dels poders executiu i legislatiu.

 

El ratolinet ingenu havia estudiat una mica i aquestes teories li sonaven molt bé, però no encaixaven massa amb la realitat. Resultava que els jutges els posava el govern de les ratetes dominants, que les lleis les feien a la seva mida, que el sistema electoral també estava manipulat, que controlaven els mitjans de comunicació, que tenien la clau dels diners i el monopoli de la força… i a sobre, poderosos aliats exteriors als quals no els interessava que canviés res.

 

El ratolinet no acabava d’adonar-se que estava atrapat en un laberint al qual podia donar voltes tota l’eternitat i no sortir-ne mai. Era un laberint de paraules i idees, que anava acompanyat d’una força molt poderosa: la por al que pot passar si treus el nas fora del laberint, sobretot si no saps on vas.

 

Un dia, però, el ratolinet ingenu va començar a pensar que aquell sistema era una democràcia falsejada: totes les peces anaven encaixant per consolidar un domini absolut del sistema i una bonica aparença democràtica. La façana amagava una immensa corrupció econòmica, una òbvia decadència com a societat i una menys evident, però més perillosa, corrupció moral. El país de les ratetes dominants havia perdut la seva ànima i ja no confiava en la seva força. Són processos lents i no gens evidents, com l’al·luminosi.

 

L’únic que cal, en aquests casos, és atrevir-se a aixecar el cap pel damunt del laberint, treure el nas i veure que pots saltar i que hi ha camp per córrer. Les ratetes dominants ho saben. I els ratolins catalanets dominants, que formen part de la colla del ratolí ingenu però sempre han fet bons negocis amb les ratetes dominants madrilenyes, també. El laberint no té sortida però sí té escapatòria. Te l’has de saltar. Tan simple i tan difícil com això. Però no ho pot fer un ratolí sol. Ni uns quants ratolinets emprenyats i entusiasmats. Cal una multitud de ratolins decidida a saltar. Fins que això no arribi, el laberint té la partida guanyada. Però, a la llarga, està acabat. I les ratetes dominants també ho saben.




Comentaris
El salt
s'hagués pogut fer el 9N si els ratolinets haguesin sabut com funciona el món realment. Pero per aixó s'ha d'haber sortit a fora i adonarse que els que sempre guanyen no donen mai una segona oportunitat.
2
Georgiana
El que podem fer també la majoria, es recolar plegats i fer de l'entrada del laberint la sortida.
0
Narcís ( la crítica de devaluació n'és molt senzilla àdhuc peresosa sinó egoísta .. hom empenti, pressioni, doni idees i, allò més important, acompanyi .. no es tracta de la comoditat d’un ratolí que la tenia garantitzada .. es tracta de la comoditat/ llibertat nacional de tots els ratolins!)
Serem ratolins davant de rates .. però aquestes rates no són més que això, rates ( i qui pot viure dessota, trepitjat, plomat .. potser un ratolí que no pas una nació de ratolins perquè seria sa mortificació, sa anihilació, sa desaparició!)! PD: la delinqüència ratonera per molt maquillada d'institució que sigui n'és delinqüència i .. cap ratolí pot deixar-se manegar!
1
Reserveu un parell de setmanes de vacances a mitjans/finals de Setembre, i obriu l'agenda per apuntar-hi vacances revolucionàries, dia X, tall carretera Y...
0
Rata
Ratolinets i ratetes son clarament dues especies diferents. Viuen en llocs diferents i no es reprodueixen entre ells, amb la qual cosa mai poden tenir problemes entre ells, encara que tots son rosegadors!. La comunitat de les ratetes mai pot dirigir a la comunitat dels ratolinets son dues comunitats independents.
0
catala progresista
estas dient rata que els catalans i els espanyols son dos especies diferents,ara m'entero i jo casat amb una castellana, he tingut fills, amb sogres castellans i el meu avi patern de conca el matern de jaen les avies catalanes, coi per ser especies diferents n'hi ha molta unio entre ellas hahahaah rucs adoctrinats i tribals ho tenen tot els pobres indepres.
12
Les diferencies son culturals
i de com s'enten el món. Son valors diferents i maneres del fer diferents. Aixó no es adroctinament, es el que veiem com prou important per defensar ho.
0
Rata
Confondre una realitat, les ratetes i els ratolins, amb la metàfora que vol expressar l'article, es deformar la realitat. L'autor en escriure l'article segurament no va pensar en la diferència d'espècie. Els rucs si s'aparellen amb eugues obtenim muls estèrils.
2

envia el comentari