Sopa de plàncton i meduses

"Cal defensar els pescadors artesanals que ajuden a establir una estratègia basada en el coneixement que tenen del medi marí"

Això és el que serà el mar si no hi posem remei d’aquí a quatre dies. Ens n’alerten pescadors i científics però els consumidors no els volem escoltar. Ens hi va a salut, la nostra i la del lloc on vivim. Però com si sentíssim ploure. Hem de ser conscients que si no ens ho creiem cada vegada s’haurà de menjar menys peix, perquè no s’estarà fent una bona gestió dels recursos. Potser si es canvia la gestió, hi haurà una recuperació. Perquè de peix, al mar, n’hi ha i molt. Vull creure que amb iniciatives com la del projecte Sèpia, que aquests dies presenta resultats esperançadors en aquest sentit, no està tot perdut. "Retornar al mar si volem rebre del mar", aquest és el motor de la filosofia d'una inicativa que pretén millorar la població de sèpia i repoblar les aigües de l'Empordà, i al mateix temps ajudar a l'economia dels pescadors ja prou delmada per culpa d’altres actors que participen en la cadena que porta el peix del mar a la taula. La creació d'hàbitats on cria la sèpia és la pota principal del projecte. Es col·loquen al fons marí fileres de branques de llentiscle per afavorir que calamars i sèpies hi criïn i els ous eclosionin. I garantir així la presència d’aquestes espècies no només perquè se’n puguin consumir sinó perquè tenen un paper important en l’ecosistema marí. Quan tots volem menjar el mateix, hi ha unes espècies que suporten una persecució brutal, per exemple sèpia i calamar però també la gamba, el sonso, el lluç i la tonyina. Això ho provoca la nostra demanda. Som consumidors que desconeixem que hi ha moltes d’altres espècies comestibles i igualment a l’abast de les xarxes dels pescadors. Amb la nostra ignorància no fem res més que engreixar el problema. Si s’aconsegueix que els governs deixin crear a escala regional comitès de cogestió de pesca artesanal per gestionar determinades zones d’una pesqueria, ja és una petita millora. A Roses, a Palamós o el cas de L’Escala i  l’Estartit, com a mínim hi són i funcionen. Hi ha experiències igualment reeixides en aquest sentit a Galícia, per exemple. El que és determinant perquè això funcioni és escoltar la veu dels entesos i això vol dir defensar els pescadors artesanals que ajuden a establir una estratègia basada en el coneixement que tenen del medi marí, establint una zona marítima d’interès pesquer cogestionada, amb mesures tècniques que controlin el recurs científicament: nombre de peixos pescats i augment o descens de la població de cada espècie. Així potser es podria fer sostenible un model de pesca actual que fins ara no ha tingut en compte els principal actors, els pescadors. Si fa no fa, passa el mateix amb la gestió d’un altre bé d’interès comú i natural: els boscos. Arran dels incendis dels últims anys sembla que hi ha hagut més consciència perquè deixin de ser espais assilvestrats i estiguin endreçats. I vull pensar que és gràcies a la voluntat d’escoltar les persones del territori que han conviscut sempre al costat del bosc i que el coneixen que permet també dissenyar actuacions en aquesta zona de vital importància per tots. No és pas una utopia és més aviat una necessitat urgent pensar que si a la nostra terra volem viure en harmonia, hem de cuidar i fer-ho de manera conscient, mar i muntanya.