La banalització del totalitarisme

"Tot s’hi val per atacar una formació política que ha vist com el règim franquista afusellava els seus alcaldes?"

Devia tenir tretze o catorze anys quan la meva professora d’Història a l’escola francesa ens va projectar un documental sobre els judicis de Nuremberg. Uns judicis que posaren al descobert les atrocitats de la guerra més mortífera de la humanitat, la Segona Guerra Mundial. Em recordo encara de les imatges del cossos esquelètics empilats els uns sobre els altres: infants, dones i homes, podrint-se sobre els camps del Vell Continent. Fosses amb milers i milers de cadàvers. Supervivents en un estat inhumà i alguns dels seus botxins detinguts. I en la sala del procés penal, es jutjaven uns autèntics carnissers de vides humanes, encara que molts d’ells van aconseguir fugir –mitjançant falses identitats– cap a l’Espanya franquista (ves per on), Sud-Amèrica i Àsia, entre altres destinacions. Aquestes imatges van fer la volta al món. Però a jutjar per la manera com es banalitza el totalitarisme a l’Estat espanyol, qualsevol diria que no hi han arribat. Potser a alguns els hi convindria més mirar el History Channel enlloc de tant Sálvame Deluxe.

 

El mateix any escolar, ens van fer llegir Si això fos un home, de Primo Levi. Aquest llibre autobiogràfic em va trasbalsar. Hauria de ser una lectura obligatòria per a tothom. Són lectures que et canvien. Pots anar al diccionari i llegir la definició de la paraula desesperança. Però si la voleu palpar, heu de llegir el relat de Primo Levi. Em recordo d’un passatge en concret on el relator, assedegat, havia trobat un glaçó a terra. Quan es disposava a llepar-lo, un home corpulent i imponent li va arrencar brutalment el glaçó de la mà.

 

Warum?”(Perquè?), protestà el presoner. 

 

Hier ist kein warum.”(Aquí no hi ha perquès.), li respongué el guàrdia.

 

Des que visc a Catalunya, una de les coses que més m’ha xocat és la manera com diversos representants polítics i institucionals, però també un cert sector de la societat civil, fan servir el fantasma del nazisme per insultar, desqualificar i intentar deslegitimar moviments profundament democràtics i pacífics com el sobiranisme català. Sembla ser que els 40 anys d’aïllament d’Europa i del món imposat pel règim franquista encara conserva seqüeles importants en algunes persones. Sembla que alguns encara creuen que la globalització s’ha aturat a la cultura superficial del “sol i platja”.

 

Aquesta mateixa setmana, en un lloc històric com és l’il·lustre Collegi d’Advocats de Barcelona, ben envoltat de dinosaures del PSOE i de la difunta Unió, ni més ni menys que Eugeni Gay, advocat i ex-vicepresident del corromput Tribunal Constitucional, va gosar equiparar la contraposició entre legalitat i legitimat de l’actual procés sobiranista amb les maniobres profundament antidemocràtiques d’Adolf Hitler. Sí, amb la d’un dictador populista que va fer cremar el Bundestag i que va fer empresonar i executar els seus adversaris polítics. De debò que els debats han arribat a aquest nivell tan clamorós? De debò que el nivell d’ignorància dels juristes i dels governants és tal? Tot s’hi val per atacar, rebutjar i menysprear un procés nítidament democràtic? Es veu que sí.

 

I per si això no fos prou, en la tertúlia del Catalunya Vespre del passat 11 de maig, el diputat socialista al Parlament de Catalunya i –atenció!– membre de la Mesa del Parlament, David Pérez, va arribar a dir que Esquerra Republicana no volia obrir les fosses perquè es descobriria que són gent d’Espanya que van defensar Catalunya. I es queda tan ample amb unes declaracions profundament etnicistes i rotundament falses. I sembla que no té la intenció ni de rectificar ni de dimitir. Tot s’hi val per atacar els teus adversaris polítics? És acceptable insultar la memòria de milers i milers de famílies, algunes de les quals van decidir recórrer a la justícia argentina per intentar restaurar la seva dignitat davant de la negació de l’Estat espanyol i la seva classe política? Tot s’hi val per atacar una formació política que ha vist com el règim franquista afusellava els seus alcaldes? Mereix el Parlament de Catalunya ser representat per personatges d’aquest calibre?

 

La banalització del totalitarisme a l’Estat espanyol és un problema social d’extrema gravetat. És tan greu que declarats neonazis poden passejar tranquil·lament pels carrers de Bilbao agredint a gent asseguda en un bar mentre que la Fiscalia persegueix judicialment a tuitaires i artistes per expressar les seves opinions polítiques, amb tota la intenció de fer-los passar per éssers que fomenten la violència i el terrorisme. Aquesta banalització del totalitarisme no només es manifesta a l’esfera popular, sinó també a les editorials de diaris com El País, El Periódico o La Vanguardia, cosa que ens confirma que la premsa espanyola és una premsa de règim que ha perdut tota mena de credibilitat democràtica. Potser s’obliden d’una cosa. I és que la gent té memòria. I per molts falsos relats totalitaris que es puguin difondre, la veritat, el pacifisme i els valors democràtics de la gent d’aquest país s’encarregaran de desmuntar-los.