Els problemes de la tercera via

"Consideren que el que es mereix Catalunya és estar com fa 39 anys"

Ho ha tornat a fer. El portaveu del govern espanyol, Íñigo Méndez de Vigo, ha tornat a demanar que el govern de Junts pel Sí es preocupi “dels problemes dels ciutadans” i ha tornat a reiterar l’oferta de diàleg per parlar de finançament. En resum, ha vingut a dir que si hi ha un abandonament de les tesis independentistes, el govern espanyol es pot plantejar obrir l’aixeta. Els “problemes dels catalans”, imagino, deuen estar íntimament lligats a aquesta manca de bon finançament. Fent una senzilla regla de tres, s’evidencia, un cop més, que “els problemes dels catalans” persisteixen perquè el govern espanyol prefereix que persisteixin abans que cedir a abandonar el seu discurs contrari al referèndum i a la independència. Així doncs, fan exactament el mateix del què acusen al govern català: preocupar-se de la unitat d’Espanya abans que dels problemes dels catalans. Amb una diferència: qui té la clau de l’aixeta és Madrid i no Barcelona.

 

Això de qui té la clau de l’aixeta és bàsic. M’explico: Després de la primavera triomfant del PNB s’ha conclòs, a mode de manual pactista, que “Euskadi obté coses perquè renuncia a la independència”. Potser canviant l’ordre de la conjunció causal s’entén millor: Euskadi renuncia a la independència perquè obté coses. Algun amant de la tercera via pot tenir somnis humits veient en aquesta frase una sortida ordenada al conflicte. Però lamento dir que aquesta oportunitat ja ha passat. Es deia Estatut del 2006, aprovat –aquest cop sí- en un referèndum pactat amb l’Estat.  I no només va ser impugnat pel PP, raspallat pel PSOE al Congrés i retallat pel Constitucional de la Maestranza sinó que, el més greu de tot, ni el PSOE ni el PP mai han tornat a proposar formalment un restabliment d’aquell Estatut vexat. És a dir, consideren que el que es mereix Catalunya és estar com fa 39 anys: regit, a la pràctica, per la filosofia autonomista de l’Estatut del 1978 i no pas per una revisió tunejada (la del 2006) que com a mínim plantejava un mínim de sobirania en llengua, alguns àmbits polítics, infraestructures i obrir la porta al pacte fiscal: justament el que avui constituiria la tercera via. Justament el que té Euskadi.

 

Però ni Mariano Rajoy ho ha plantejat ni el PSOE de Susana Díaz ho plantejarà. I si algun dia algú s’atrevís a plantejar-ho, el què segur que no s’atreviran a plantejar és que aquesta opció es sotmeti a consideració dels catalans: ho voldran arreglar als despatxos, tal com es feia del 1978 en endavant. Aquell Estatut, el del 1978, es va quedar petit i ineficaç per resoldre “els problemes dels catalans”. Una interpretació restrictiva de la Constitució tampoc hi va ajudar.  Per exemple: Catalunya no pot gestionar les beques universitàries dels catalans, un autèntic problema per milers de joves. O tal com ha demostrat amb els puntualíssims Ferrocarrils de la Generalitat, el servei de Rodalies es podria resoldre si fos la Generalitat (governada per qui sigui) qui prengués les decisions estratègiques de la xarxa. Si a això li volen dir nacionalisme, que li diguin nacionalisme: com més propera és una administració respecte l’administrat més ben gestionada està. Potser per això, contràriament als que diuen que “el món va cap a la superació de fronteres” cada dècada es creen nous estats. El 1949 n’hi havia 59 avui n’hi ha 193. Ganes de posar duanes? No. Ganes de solucionar els problemes de la gent.

 




Comentaris
Maria
Jo em demano qui, hores d'ara, pot arribar a creure que es poden pactar coses amb aquells que sempre han incoplet?
Molt ben explicat
s'hauria de fer un recull dels articles. Representen el batec de molta gent.
Jordi
El pacto PNB/PP demuestra cuan feudal es el Estado español. Si eres una buena colonia y obedeces, te beneficio y te doy dinero. No hay unas reglas concretas como la disposición adicional tercera del estatut. Lo que hay es un estado feudal donde el noble favorece o castiga al vasallo dependiendo de la voluntad ultima del Señor, en este caso Rajoy. Después dicen que Catalunya no es una colonia.
Sly
Jo els tradueixo al castellà i els paso per mail als meus unionistes i escèptics.
Antoni Morros Castelltort
Es pot dir més alt però no millor!! Em sembla que ho va dir l'Espriu: amb Espanya no ens hi hem entès, no ens hi entenem ni ens hi entendrem mai!!
Joan
Molt encertat el comentari del Jofre. No entenc, com hi ha qui encara no ho veu, tant clar com és
Dwa
Bon article.
Ferran
Excel·lent article !. Aquest article ha d'arribar a tots els unionistes i escèptics.
Els països s'ajunten i se separen, i què?
Per exemple, durant el segle XVIII la quantitat d'estats alemanys varien entre 300 i 350 aproximadament. Després de Napoleó la Confederació Germànica va reduir els estats a 40 i la unificació d'Alemanya de Bismarck ja et pots imaginar a quants. Itàlia abans de la unificació també era un gran conjunt d'estats i ara és un. La destrucció de l'Imperi Otomà va deixar gran quantitat d'estats que hi havia envaït i annexionat amb anterioritat. Acostes molt el ascua a tu sardina, Jofre.
Jordi Català Sobirà
Les elits caspanyoles mai negocien res, només saben imposar, que és el que han fet durant segles en el marc de la Castella conqueridora. Això, com a catalans que hem patit i estem patint un maltractament sistèmic, ja ho hauríem de saber, però sembla que alguns il·lusos encara creuen que es pot obtenir res de Madriz. Ells mai canviaran; som nosaltres, doncs, q hem de canviar. Suportar 3 segles més d'espoli i dominació caspanyola seria el nostre suïcidi com a col·lectiu nacional. Marxem ja!
Pau Claris
Excel·lent article, Jofre !. Coincideixo, total i absolutament. Molt mèrit el teu anàlisi, venint d´un jove que no va viure la transició des de la dictadura franquista Només una precisió jurídica: L Estatut al qual "de facto" ens voldrien mantenir va ser de 18 desembre 1979. No pas del 1978. Però si fa no fa, l´esperit continua sent el mateix....
Narcís ( ni com fa 39 anys que sí ' trepitjat ' fins el no res!)
N'és prou obvi que espanya només cerca l'esfondrament de Catalunya .. com nació, com economia i com iniciativa de civilització, moderna civilització així com alhora seguir xuclà'ns-e nostres rendiments i desprestigià'ns-e humanament i política! PD: a hores d'ara què cal dir d'aquest ningú d'estat desvergonyit, cínic i descarat .. n'és sa heroïcitat!

envia el comentari