El “tramabus” també té parada a Terrassa

El “tramabus” de Podemos és una bona idea. Oportuna i oportunista, com sempre solen ser les idees que funcionen. Però bona. I provocativa: té la virtut de dibuixar un mapa d’Espanya i de Catalunya en el qual hi surten gairebé tots els pobles i ciutats. Un mapa que no és només el de la corrupció pura i dura (que ha embrutat, enverinat i arruïnat el nostre país, entre altres coses, gràcies a la passivitat dels ciutadans) sinó el “mapa de la trama”. No la dels delictes, sinó la dels interessos privats, quasi sempre perfectament legals, que acaparen molts diners públics i dibuixen un sistema de feudalisme econòmic basat en el “dret de cuixa”.

 

Era d’esperar: el “tramabus” tenia també una parada a Terrassa, on, mentre no es demostri el contrari, passen si fa o no fa les mateixes coses que a la resta del país. I en el seu recorregut, provocatiu però poc meditat, dues parades polèmiques: la Mútua i Cirsa. La darrera, ho confesso, no acabo d’entendre-la, em falten dades. I deixant de banda que les empreses que es dediquen al joc no són mai massa ben vistes i més aviat resulten vagament sospitoses, els problemes i catàstrofes que han generat no s’acosten ni de lluny als que han provocat altres negocis aparentment molt més “normals” com el de la banca o el sector immobiliari. No m’enganyo: clar que formen part de la trama de poder i diners que mou les altes esferes d’aquesta societat (i les més baixes…), però no semblen en absolut una qüestió ni urgent ni prioritària, excessos ideològics o puritans al marge…

 

El cas de Mútua Terrassa (sense el “de”) pertany a una altra categoria. Evidentment, és injust embolicar aquesta entitat amb el ferum de corrupció que ofega aquest país. Injust i primitiu: una disculpa intel·ligent no estaria de més. Clar que existeix la “trama sanitària”, ben empotrada al cor del sistema polític, com existeix la trama de les autopistes, de l’aigua, de la benzina, de les telecomunicacions, dels grans mitjans de comunicació, de la banca, de l’electricitat… O la dels partits polítics, sindicats i patronals. O tantes altres.

 

Però no són trames de corrupció. I cal separar-les, perquè són una altra cosa. Són trames d’interessos privats que devoren -legalment- l’interès públic, sens dubte. Però no són equivalents a Bankia, els escàndols dels Pujol-Ferrusola, els EREs andalusos, els Bárcenas, els Camps i tota la resta de sangoneres… Funcionen molt més finament, més subtilment. En el camp de la sanitat o l’ensenyament o de les mútues laborals, per exemple, ens han convençut de les falses virtuts de mantenir un sistema doble finançat amb diners públics, quan mai, mai, no han acreditat més eficàcia, millors resultats o més capacitat de gestió. Tot això és un mite, però va molt bé per justificar que a la pràctica s’hagi privatitzat la meitat del sistema sanitari o educatiu, per exemple. Com les autopistes: les paguem tres o quatre vegades, però mai no trobem els diners ni el moment de rescatar-les. Clar, ens diuen, a canvi gaudim de les excel·lències i de la superioritat indiscutible de la gestió privada…

 

Qui en gaudeix? Aquesta ja és una altra qüestió. L’autèntica qüestió, més exactament. En gaudeixen els que han aconseguit blindar tantes privatitzacions encobertes, finançades a la llum del dia o a l’ombra, amb peatges durs o tous, amb tota mena d’invents que aonsegueixen camuflar la realitat i fer-la digerible. Els que en gaudeixen són els membres de la trama d’interessos, sovint perfectament interconnectada amb les finances i gran part de la política, i amb una extraordinària capacitat de drenatge de diners públics i d’aconseguir lleis redactades a la seva mida.

 

Això no té res a veure amb la corrupció i totes aquestes martingales que estan arruïnant, més del que ens pensem, aquest país. Però sí forma part del mateix sistema combinat de feudalisme econòmic i polític d’unes elits que es pensen que una ciutat -per exemple, Terrassa- o un país els pertanyen, que poden fer i desfer, que tenen dret al que vulguin i que a sobre són tan infinitament superiors que mai no podrem entendre a què juguen realment.

 

El “tramabus” és un mitjà tan benintencionat com barroer i simplista, per ajudar a entendre com funciona el sistema i totes les seves perversions ocultes. Però per aquí es comença, si és que després es vol fer alguna cosa seriosa i no només fer soroll i esgarrapar quatre titulars. Separar l’interès públic dels interessos privats que el volen segrestar és vital per al nostre futur, a la sanitat, l’educació, l’electricitat, l’aigua, els combustibles, la banca…

 

En aquests darrers anys hem començat a aprendre a identificar els “trileros”, que no és poc. Però si ja és difícil plantar-se amb la corrupció (cosa que no fa la immensa majoria de ciutadans i que sí podria fer), encara ho és més combatre la xacra del “dret de cuixa”, disfressat sota la discutible veritat absoluta de la superior capacitat de la gestió privada o les mentides habituals sobre les virtuts celestials de la “lliure” competència i el mercat. Tanmateix, per aquí es comença, per un bus cobert d’enganxines que, amb una mica de sort, pot ajudar a fer-nos pensar en com funcionen les coses i a entendre que no per força han d’anar així per a tota l’eternitat…