Mileuristes, Autònoms i Aturats S.A.

Aquesta és la principal empresa de Terrassa, Catalunya i la resta de les espanyes, la dels mileuristes (més de 9 milions) i dels autònoms (uns 3 milions). La dels “pringats”, i no ho dic en absolut per ofendre, sinó per descriure la misèria a la qual ens han condemnat i a la qual aquest país s’ha resignat. D’un total de 18 milions de treballadors, uns 12 queden per sota de la frontera dels mil euros. En el rànquing, se situa en segona posició la firma “Aturats Irrecuperables S.A.”, amb 3,5 milions que, en general, no tenen cap mena de futur laboral. És dur reconèixer-ho així, clar que sí, però és la veritat que ens oculten sistemàticament. Admeto que potser m’equivoco en alguna dada, tot i que he repassat força, però en qualsevol cas no és de gaire.

 

Si ho posem en xifres terrassenques, ens toquen uns dotze mil autònoms, uns trenta-cinc mil mileuristes assalariats i uns setze mil aturats. En clau local, semblen dades menys dramàtiques. Però no ens enganyem, són igualment brutals, esfereïdores.

 

Aquest és el retrat d’allò que anomenem “españavacadadíamejor”, la “postveritat” amb la qual intenten enganyar-nos: no poden dir que “españavabien”, perquè no cola, però sí que anem millor. Cosa que és una mentida com una casa, tot i que formulada amb gràcia.

 

El mapa del mileurisme, el del “siscentseurisme”, el dels autònoms i el dels aturats és la foto real del país i es repeteix a escala estatal, catalana i terrassenca. I encara hi podríem afegir els jubilats i pensionistes, amb una mitjana estatal al voltant dels mil euros. I en un altre substracte, els que malviuen de l’economia submergida, oculta, il·legal o “informal”.

 

Més de mig país, de llarg, viu en la precarietat, en la pura supervivència, o per sota. Gairebé dues terceres parts de la població. Poca broma. I no passa res, anem fent...

 

Es tracta, clarament, de pobresa camuflada. Per no parlar dels que no arriben ni tan sols a aquestes xifres i que se situen dintre de la pobresa de tota la vida, una mica suavitzada per diversos tipus de prestacions socials que fan de coixí caritatiu i eviten que rebentin totes les costures del país. Prestacions que bàsicament surten, tot s’ha de dir, dels impostos que paguen les classes mitjanes, les que estan pel damunt de la barrera del mileurisme: són un col·lectiu més solidari del que es reconeix i infinitament més solidari que els que més tenen, als quals la festa els surt pràcticament de franc.

 

I encara tenen la cara dura, infinita, de dir-nos que cada dia anem una mica millor.

 

Doncs no: les coses es quedaran tal qual, aquesta és la foto fixa. Hem tornat de pet als anys cinquanta (inclosa una bona dosi de franquisme disfressat) i no ens en volem adonar.

 

Intolerable? Sí, per suposat. Però el cert és que ens hi hem resignat passivament, els uns i els altres, tots, d’una o altra manera, en major o menor grau, amb més o menys consciència. Per una banda, la por ajuda molt a convèncer de les virtuts de la resignació. Per l’altra, qui està concentrat a sobreviure, no té temps per a res més. I a sobre encara li diuen que ha de tenir esperança, que un dia d’aquests li sonarà la flauta... I s’ho creu. L’esperança és una trampa molt poderosa quan es fonamenta en la mentida agradable de creure.

 

Té solució, tot plegat? A curt termini, no. El primer que la crisi ha destruït és l’esquerra, que ja estava en clara descomposició, acompanyada dels sindicats, desapareguts en un forat negre. Sense esquerra i sense sindicats, amb indignacions disperses, això no té remei.

 

Mentrestant, ens van venent manuals d’autoajuda barata, estratègies de promoció de la “marca personal”, cultura financera, competitivitat i altres bajanades que no solucionaran res: són aspirines per al càncer. L’única sortida a aquest desastre, a aquest retrocés fins als anys cinquantes, és la política. No la que tenim, clar, sinó una altra. I no només d’esquerres: també ens cal bona política de dretes i no aquesta misèria indescriptible.

 

La política, com ja hauríem de saber, o la fas o te la fan. I aquí ens l’han fet a base de bé: els catastròfics resultats estan a la vista de qualsevol que vulgui adonar-se’n i treure algunes conclusions… Encara volem creure’ns que anem cada dia una mica millor?




Comentaris
Jordi Homs
Una anàlisi molt ben feta i dient les coses pel seu nom.

envia el comentari