1 de Maig: el dia dels altres o el dia de la immensa majoria?

"Si aquest projecte té com a motor la classe treballadora, serà un detonant de conquestes socials que afavoriran el progrés de la immensa majoria de la societat catalana"

Un any més, hem vist passar per davant el pont de maig. Vull dir, el Dia 1 de Maig, diada internacional dels treballadors i les treballadores. Com cada any, milers de persones s’han mobilitzat arreu dels Països Catalans, com també arreu del món, per reivindicar i denunciar... Què? La major part de la població del nostre país, desenganyem-nos, ha viscut un any més el pont de maig, on han pogut gaudir d’un descans merescut amb la família i els amics, gràcies a tants altres treballadors de la restauració, de l’hostaleria, etc., que també han viscut un pont de maig, en el seu cas, menys distès i relaxant. Molts d’altres, simplement han passat un dia més, ja que els aturats i els jubilats no fan vacances, ni en molts casos se les poden permetre. Tampoc una quantitat gens menyspreable de treballadors i treballadores. La majoria d’ells, però, tampoc han celebrat l’1 de Maig.

 

Davant d’aquest fet, se’ns podrien presentar dues possibles hipòtesis: o bé no hi havia espais de mobilització, o bé no hi havia motius suficients com per mobilitzar-se. Però no és així. D’una banda, com cada any, milers de persones agrupades en comitès d’empresa, sindicats, associacions i partits polítics han organitzat centenars d’actes reivindicatius i de denúncia arreu del territori. Espais de mobilització n’hi ha hagut a les capitals, a les ciutats mitjanes i, fins i tot, en algunes poblacions petites i als polígons industrials. Hi ha hagut reconeixement institucional, en molts casos, de tots els nivells. Hem tingut, de fet, els mitjans de comunicació pendents del transcurs d’aquesta jornada anual de mobilització i, efectivament, de mobilització n’hi ha hagut i molta; però en xifres relatives, en una nació de més d’11 milions d’habitants, parlar de grans manifestacions històriques seria fer-se trampes al solitari.

 

Com hem dit, la immensa majoria de la població ha celebrat o treballat el pont de maig o, senzillament, ha viscut un dia més de la seva vida. Això ens portaria a plantejar-nos la segona hipòtesis, segons la qual no hi havia motius suficients com per mobilitzar-se. Però, d’altra banda, això tampoc és ben bé així. De fet, de motius en tenim masses, com per circumscriure les mobilitzacions a l’1 de Maig. El desmantellament de l’Estat del Benestar de les últimes dècades, juntament amb la crisi del capitalisme mundial, ha fet estralls a les condicions de vida de la immensa majoria. Els drets socials i laborals s’han deteriorat, les llistes d’espera de la sanitat gairebé atrapen les llistes de l’atur, personal interí fossilitzat, funcionariat retallat, desnonaments, subocupació i treball temporal, pobresa infantil... I, mentrestant, guerres, corrupció, espoli fiscal i negació dels drets nacionals del poble català.

 

Sens dubte, no es tracta d’un problema de falta de motius. No es tracta, en altres paraules, de condicions objectives. Aquestes hi són. És, en canvi, una qüestió de condicions subjectives, d’identitat i de consciència de classe; de manca d’un projecte comú, ja sigui per desengany històric, ja sigui per aspiracions d’ascens social. Sigui com sigui, actualment, els treballadors i les treballadores, majoritàriament, no se senten partícips d’aquesta classe social que agrupa la immensa majoria de la població: la classe treballadora. Aquella que necessita treballar per (sobre)viure. Segons la consciència de molta gent, la classe treballadora, si és que existeix, “sempre són els altres”. I si s’hi senten membres, en molts casos, sempre afirmen que és una conjectura temporal, o bé s’hi resignen, com quelcom que malauradament ja no es pot canviar.

 

Els primers, els que afirmen que la classe treballadora “són els altres”, sovint al·leguen que, de fet, la classe treballadora ja no existeix. És un concepte anacrònic que es referia a uns temps passats, a uns exèrcits d’obrers industrials que, a dia d’avui, ja pràcticament no existeixen. Potser identifiquen l’obrer amb el paleta o amb el peó industrial, però alhora coincideixen que fins i tot aquests cobren més que molts professors universitaris interins i altres rams molt mal pagats del món laboral especialitzat.

 

Els treballadors de coll blanc de les cadenes de muntatge d’automòbils, l’aristocràcia obrera que pot gaudir d’una pantalla plana, d’un bon cotxe i d’una bonica casa amb jardí, encara que sigui a través d’hipoteques llargues com un dia sense pa... Aquests són els vestigis de l’antiga classe treballadora, ara identificada, més aviat, amb un baix nivell cultural i una feina que potser és dura, però que tampoc està tan mal pagada. Aquesta és, defugint idealismes, la concepció compartida per molta gent.

 

I no només per aquells que esperen, des del seu elevat nivell d’estudis, ascendir tard o d’hora a un estadi superior de l’estructura social, ben lluny de tots aquests treballadors que encara avui s’accepta anomenar obrers. També la intel·lectualitat postmoderna ha volgut forjar noves denominacions que siguin més d’acord amb el sentit comú de la gent d’avui en dia. Així, per exemple, trobem el concepte de “precariat” o de “classe mitjana baixa” per referir-nos a aquells amplis sectors de la classe treballadora que, d’alguna manera, assumim que no ho haurien de ser, si tinguessin unes condicions laborals i salarials justes.

 

Després, trobaríem “els altres”, els que sí que es consideren membres de la classe treballadora, resignadament o amb l’esperança de sortir-ne. En tot cas, l’element comú d’aquesta identitat de classe, no de consciència, és un cert constrenyiment social. Aquí hi trobaríem una part importantíssima de la població, aquella que s’ha vist desnonada, que necessita l’ajuda dels serveis socials, ja sigui per alimentar-se, ja sigui per vestir-se, en definitiva, hi trobem els contingents més depauperats de la classe treballadora.

 

Alguns sempre n’han format part, d’altres són fills de l’esclat de la bombolla immobiliària i de tantes deslocalitzacions empresarials; és a dir, aquells que en un moment donat van aspirar a deixar de ser classe treballadora, per haver pogut tastar un nivell de vida superior. D’aquesta manera, recorden amb nostàlgia els temps de cert benestar material i veuen aquells que han conservat la feina i l’habitatge (al capdavall, treballadors igual que ells) com una classe social superior, a la qual aspiren tornar a integrar o, com a mínim, que siguin els seus fills qui arribin a formar-ne part.

 

La desarticulació de la classe treballadora ha sigut una complexa operació ideològica, maniobrada especialment durant els temps de la Guerra Freda, a través de l’anomenat pacte social que engendrà el quasi difunt l’Estat del Benestar. Poc en queda d’allò actualment, pel que fa als drets socials, més que un teixit industrial i un sector agrari destruïts. Però, tanmateix, la consciència emanada d’aquell mode de producció artificial, fonamentat en el sector terciari, a costa d’una immensa majoria de la població del planeta sotmesa a règims d’explotació i de pobresa extrems, encara persisteix. A mesura que canvia el pol econòmic global i que les noves generacions creixen partint d’una base socioeconòmica molt inferior que els fills del Pla Marshall, possiblement la consciència de classe que ara es resisteix, torni a aflorar. Però els processos de consciència sovint són lents, tot i que no es pot descartar mai que s’accelerin, de cop i volta, com ho demostra el moviment d’alliberament nacional al Principat de Catalunya.

 

De fet, l’augment vertiginós de la consciència nacional catalana, que no deixa de ser un fenomen de consciència col·lectiva, podria ser un termòmetre per mesurar, amb certa previsió, una major maduresa de les condicions subjectives per tal que, altra vegada, el poble treballador es forgi, des de tots els estrats artificialment creats i concebuts, en una unitat social orgànica. Encara és d’hora, com ho demostra l’1 de Maig que acabem de viure. Però, en canvi, sí que hi ha un fenomen diferencial que connecta coherentment aquestes mobilitzacions amb les de l’11 de setembre, entre d’altres, que és el projecte de la República Catalana.

 

Per primer cop després de molt de temps, el poble català té un projecte en comú, compartit massivament per les classes populars del nostre país. Cada cop hi ha més consciència que la victòria de la nova República, no només del referèndum, sinó sobretot de la independència, serà una victòria dels treballadors i de les treballadores. Primerament, perquè si el projecte de construcció nacional rep el suport de les grans masses de la societat, la victòria estarà aritmèticament assegurada. I, com és obvi, si aquest projecte té com a motor la classe treballadora, com no pot ser d’altra manera, serà un detonant de conquestes socials que afavoriran el progrés de la immensa majoria de la societat catalana. 

 

Quin millor moment que l’actual com per sortir massivament a dir que, com a treballadors i treballadores, siguem estudiants, aturats o jubilats, no veiem cap més futur de dignitat, solidaritat i justícia que el que porta el nom de República Catalana?




Comentaris
Thor
L'argúcia neoliberal ha volgut vendre l'engany que la classe treballadora ja no existeix: tots som "classe mitjana", diuen. És una falsedat més. Què són sinó tots aquells que cobren d'un treball remunerat sinó treballadors? D'altre banda, les polítiques neoliberals van camí de carregar-se aquesta classe mitjana que tant diuen defensar els panegiristes del liberalisme..
Narcís ( el Dia del Treball n’és adulterat : ha de ser el dia de l’obrer, peó, operari i mà d’obra en general, tot plegat, el pitjor tractat perquè deixi de ser-ho .. no pas pel fet de rebre un sou!) ( aquest ‘ dia ‘ ha de ser per demandar allò humà a l’hora de desenvolupar un ‘ treball ‘ .. tot e
1. ' Classe ' no ha de ser .. o, per ventura, no n'és un dret àdhuc una obligació treballar? 2. Si de cas, parlem-ne de ' classe explotada ' amb mínims drets sinó cap ni un! 3. hom ha de tenir en compte la ' qualitat ' del treball a desenvolupar ( qui vulgui fumi funiculars, ponts o vies .. ) que no pas els diners! 4. Què és això d' Estat del benestar sinó un ' pleonasme ' .. sinó perquè viure-hi dins d'un Estat ( només caldria!)!

envia el comentari