El fracàs

"El fracàs és un estigma repugnant en aquesta societat competitiva i rabiosa"

Hola, em dic Oriol Jara i l'altre dia vaig fracassar estrepitosament. Creieu-me. De manera aclaparadora. Va ser com una remuntada del Barça però en fracàs. És a dir, amb la mateixa intensitat i de similar magnitud. Un fracàs admirable, en certa manera. És a dir, tan terrible que va esdevenir gloriós. Qualsevol perdedor hauria aplaudit aquell fracàs. L'hauria envejat, perquè la majoria de fracasos (fins i tot els que he patit/gaudit jo) són més o menys raquítics. Miserables. Matisats, concretament. Derrotes amb parts suavitzades per alguns punts lluminosos d'esperança. Això meu va ser nét i nítid. Cristal·lí com l'aigua més pura. Però en fracàs.

 

Un insensat (no mereix cap altre adjectiu) va convidar-me a fer una mena de show humorístic en una discoteca de l'Hospitalet de Llobregat. Sí, tot pinta de puta mare, eh? Quina perspectiva més optimista, això d'anar a una discoteca de l'Hospitalet a fer humor. Vaig acceptar. Bàsicament perquè sempre dic que sí a tot. M'agrada llençar-me a la piscina i a veure què passa. Jo temia que, si anava realment malament, l'únic risc era ser insultat o agredit per un o dos borratxos. Afortunadament el fracàs no va arribar al punt de deixar-me marques físiques. En comptes d'indignar-se i pegar-me una merescuda pallissa, el públic em va ignorar. Opció molt més dolorosa, en realitat. Vaig anar a fer quatre bromes i a regalar-los una lectura del meu llibre, Kim Jong-un (estimat diari). Un cosa que, per mi, és un bonic i divertit entreteniment. Els meus acudits no els van fer cap gràcia i vaig haver de llegir el llibre cridant una mica per superar la densa boira de xivarri que feien els clients del local. I això que tenia micròfon.

 

Evidentment m'hauria agradat molt comptar amb els aplaudiments del públic però he de dir que, contra tot pronòstic, vaig gaudir enormement d'aquella experiència de derrota. Vaig fer acudits salvatges i cruels com a càstig i vaig aguantar 45 minuts d'espectacle malgrat que ningú no volia que seguís aquella tortura. Com si fos un personatge de novel·la eròtica masoquista barata, vaig recrear-me en el dolor i en l'horror des de cert plaer inconscient. El fracàs és un estigma repugnant en aquesta societat competitiva i rabiosa. Una xacra que requereix normes de purificació tan estrictes que semblen copiades del Levític. Si fracasses no ho has de dir, no ho has d'escriure, has de dissimular, has de banyar-te en el riu Jordà i sacrificar un colom i una ovella en el Temple de Jerusalem. "He fracassat" s'ha de dir amb un somriure. Amb l'esperança que n'hagis après alguna cosa. Has de dir-ho a la família i als amics i presumir de la teva resistència. De fet, quan vaig plegar de "l'espectacle" vaig fer dues coses: una, besar a la meva dona que sempre hi és passi el que passi, i dos, pensar que tothom hauria de viure una experiència així. 

 

No tingueu por de perdre perquè, en realitat, us passarà el 50% de les vegades. I, una cosa molt important, al 90% de la gent l'importa una merda si les coses us surten bé o malament.




Comentaris
Narcís ( potser l'audiència ja no n'és tan sentimentalment espanyola així ja no es deixa ' passejar ' tant .. si fos el cas d'haver estat la que més hi havia!) ( i si n’era de sentiment català .. d’aquells on t’hi esmentves ben orgullód d” esbirro ‘ .. n’estem farts de desagraïts/ venuts!)
Ras i curt: a veure si aquest ' fracàs ' n'és conseqüència per una actuació esquitxada d'encomanaments del ' teu mestre ' .. sí, aquell que per un no res de persona qualsevulla ( persona, a més, amb tota la raó del món ), posà pel mig tota Catalunya avergonyint-se'n sinó penedir-se'n de ser català davant audiència aclaparadora espanyola! PD: renoi, si els catalans i sent bretolades i delictes de personal de país veí ( i han estat incomptables àdhuc continuen sent-ho!) .. sense comentaris!

envia el comentari