Independents fins i tot dels Pujol

"Ens estem independitzant d’Espanya i del pujolisme al mateix temps, entre moltes contradiccions i decepcions, però també amb esperança"

Ho podem veure com una tragèdia, un forat negre, o com una gran oportunitat de fer net. Com una hàbil maniobra dels amos de les clavegueres de l’Estat o com un gol en la porteria pròpia. Com una injustícia o un abús o com un acte estrany, contradictori, paradoxal, de justícia. És totes aquestes coses al mateix temps. Les escenes ens regiren les entranyes: el fill gran del patriarca a la presó, l’escorcoll del domicili, l’ex hereu polític negociant amb la fiscalia… És un fi de règim, un drama. Al mateix temps esdevé un punt de partida per a un nou país que encara no sabem ni què, ni quan ni com serà. Però que sens dubte serà menys espanyol.

 

El Pujol que va ser “Español del año” (ABC) era política espanyola en estat pur: clientelisme, caciquisme, megalomania, absolutisme… Tarradellas feia bé de no refiar-se’n gens ni mica, tot i que això ja és aigua passada. Però Pujol no es pot reduir tampoc a una simple història de corrupció i ànsies de grandesa familiar. No serà ja el pare de la pàtria que somiava ser, però no deixarà de ser un polític brillantíssim, un home d’una força descomunal, el catalitzador de la Catalunya que des dels anys vuitantes ha anat desespanyolitzant-se. Cert, es va apuntar tots els mèrits, propis i aliens. Cert, hi havia molt teatre i molta mentida: Catalunya pagava el preu que la família Pujol-Ferrusola havia pagat perquè el patriarca Pujol es dediqués en cos i ànima a Catalunya. Però també cert, la Catalunya del 2017 seria inimaginable i impossible sense Pujol.

 

Digne de Shakespeare: tràgic, corrosiu i cínic alhora. Humà, molt humà. Quan els déus baixen del pedestal, tot un món s’enfonsa.

 

Pujol, l’estiu del 2014, va dinamitar el seu propi pacte amb les elits madrilenyes, aznaristes, felipistes i borbòniques: tu controles el corral català i et quedes amb un percentatge dels ous que posin les gallines. Tranquil, Jordi, tranquil: ens entenem i ens convenim mútuament.

 

Pujol ha prostituït Catalunya, aquest és el seu gran pecat, però no és pas que els altres fossin sants. El règim de la transició era exactament això: el franquisme residual va acabar corrompent l’antifranquisme i la democràcia. No ho dic com a excusa ni atenuant: per al perdó dels pecats cal penediment i reparació, i aquí no hem vist ni una cosa ni l’altra. Però sí serveix per entendre el context d’aquesta tragèdia humana, política i familiar.

 

A l’estiu del 2014, el mateix Pujol, ja en ple hivern del patriarca, va obrir el camí a la independència i també a un canvi més profund, que se l’emportarà a ell i a la seva obra per davant. Temps hi haurà per recuperar-la, per valorar-la en la seva justa mesura i perspectiva. Ara, però, no toca. Segur que ell ho entén perfectament, encara que li dolgui.

 

El llarg adéu al pujolisme és el final d’una manera de fer política i de controlar el poder. Petits o grans monarques, amb una cort de súbdits, repartint favors o castigant els rebels i desafectes. Aquesta és la columna vertebral de la política bipartidista catalana i espanyola des del 1977: la clau feudal. Compartida pel pujolisme, pel socialisme, per l’aznarisme...

 

Les autonomies han reproduït l’esquema hispànic: castes, favors, empreses, corporacions, interessos, corrupció, immobilisme… El problema no són els disset parlaments, cosa que ens han repetit fins a la sacietat, sinó els disset sistemes de saqueig de les disset autonomies, amb la complicitat explícita de la casta madrilenya, la que porta segles vivint amorrada a les mamelles de l’Estat i xuclant la sang d’Espanya. I de Catalunya.

 

Sense voler-ho ell, ha fet el darrer servei a la causa. I les imatges d’aquests dies, i les que ens queden per veure, remataran la feina. Ens estem independitzant d’Espanya i del pujolisme al mateix temps, entre moltes contradiccions i decepcions, però també amb esperança. Entre una cosa i una altra, un dia, segurament de retruc, com qui no vol la cosa, després de somiar truites i descobrir que no era possible escapar-se de les garrotades, ens llevarem independents (potser d’una manera diferent a la que imaginem) i renovats. Profundament renovats, sense el llast de la llarga decadència i putrefacció de la restauració borbònica decidida per Franco, contaminada per Franco.

 

I després podrem fer justícia. No venjança ni persecució ni mala llet, com ara veiem, a la manera hispànica, sinó justícia. Amb tota la veritat, per crua que sigui. Les dues coses juntes, inseparables. I doloroses, sempre.




Comentaris
Ramon
Qui ha fet més per la llibertat de Catalunya és Jordi Pujol. A anys llum de qui pugui venir-hi després. En això, Espanya i jo estem totalment d'acord.
Molt bon anàlisi
Pràcticament d'acord en tot. Llàstima que no s'hagin fet artícles tant transparent fins ara, de situacions de fa dècades, o potser no es publicaban...
Ramon
Primera, anàlisi és un mot femení. Segona, contra Jordi Pujol s'ha publicat de tot, sempre, des del primer moment. Qui gaudia d'impunitat, tant política com mediàtica i judicial, no era ell sinó l'antipujolisme.
Ramon
El tracte dels enemics de Catalunya a Jordi Pujol és lògic. I el tracte de molt sobiranisme a Jordi Pujol és senzillament miserable. Més miserable encara, quan el compares amb el tracte bavós i llepaculs que aquest mateix sobiranisme ret a putos progres de merda que després de dècades d'anar contra Catalunya els va agafar el 2010 per un independentisme sense cap gruix que Espanya ha sabut analitzar-ne a la perfecció les seves misèries de cara a neutralitzar el procés.
Georgiana
D'acord. Que es diguin les veritats encara que ens costi i per molt mal que facin, tan sols llavors les ferides poden cicatritzar.
Vaja ha tornat Ramon el fatxa,
també conegut com Iván,... o ultimament inadaptado. Ara tens visió del futur: "A anys llum de qui pugui venir-hi després" inclús el M.H.P. que ens portarà la independència de Catalunya? Hi ha tantes coses en que Escanya i tu esteu totalment d'acord que no ens sorprent!
Avia
Moltes gracies per l'article, em sento dividida per totes les questions que Vosté retrata. Tinc els sentiments confrontats Amb tot he de dir-li que em dol l'anima que els fils els estigui movent el Govern espanyol i que aquí els hi anem al darrera com a messells. El cas Pujol es com el Guadiana surt quan interessa a Madrid i aquí ens hi aboquem. Quina PENA encara no SOM INDEPENDENTS
josep m
No estic d'acord amb el panegíric catalanista que es fa de Pujol. No sabrem mai cap on hagués anat el nostre pais si el 1980 les esquerres haguéssin guanyat les eleccions, però el pujolisme ha ensenyat durant décades la pitjor cara de la política catalana, hàbil amb la minoria independentista, servil amb els poders estatals i combatiu amb les altres formes del catalanisme, particularment les esquerres personificades finalment en Maragall, però no únicament.
josep m
I en la transformació independentista del país el seu paper és nul, el seu hereu polític Mas és qui va negociar amb Zapatero la retallada de l'Estatut, i la sentència del TC va donar el cop de gràcia (d'estat segons pérez Royo) al modificar una llei votada pels ciutadans. I la corrupció destapada a la seva familia no ens beneficia en res, és munició pels espanyolistes.
Ramon
El balanç del pujolisme no dóna per massa panegírics perquè globalment té més de derrota que de victòria. No es tracta de panegírics, Josep M. Es tracta de memòria històrica i es tracta de justícia. Aquí durant dècades hi va haver qui tibava de la corda del costat nacional català i que ho feia en el sentit contrari. Així de senzill. I totes aquestes gernacions que ara troben que Jordi Pujol va aconseguir poc, no sé d'on cony han sortit perquè durant tot aquell temps no van donar senyals de vida.
Ramon
Quan penses que la indecència i la imbecil·litat de les dites "esquerres independentistes" ja no podran anar a més, sempre acabes descobrint que sí que era possible. Ahir llegia un imbècil acusant Jordi Pujol de les tortures a independentistes durant l'Año de España. En realitat, les tortures van ser obra dels socialistes als que al cap de ben poc ERC va acordar regalar-los Catalunya. I Pujol va ser l'única veu important que va denunciar l'Operación Garzón.
Ramon
Si teniu l'oportunitat, escolteu l'àudio de l'emissió de L'Orquestra que va ocasionar la clausura del programa perquè Jordi Pujol ja no va poder resistir més les pressions sociates per tapar la boca a la Mercantil Radiofònica (o per reconduir-la a parlar de xorrades). L'àudio, que es troba fàcilment a la xarxa, dóna pistes de com era aquella situació política. Que no té res a veure amb com n'ha quedat de versió oficial.
Au Ramon
Pren-te la pastilleta i a nonon. Ja et tenim clitxat troll fatxa.
Ramon
El PSC no era "una altra forma de catalanisme" sinó la forma que va prendre l'anticatalanisme: autoodi nacional de cara als catalans, lerrouxisme de cara als immigrants i façana progre d'argumentari hiperlegitimador. L'únic que et compro del comentari, josep m, és el "finalment" referit a Maragall. Sí, cert, quan l'Estatut, va desoir les pressions de PSC i ERC d'abaixar el llistó per no incomodar ZP i "finalment" es va sumar a Mas. Però em temo que no era patriotisme sobtat sinó despit.
Ramon
Particularment surreal, que retreguis Mas de "negociar amb Zapatero la retallada de l'Estatut". A veure, els Estatuts s'han hagut de negociar tots amb Espanya. Tots. Tots tres. La peculiaritat d'aquella negociació fou que del costat català hi havia el cap de l'oposició mentre que a l'altre costat de la taula, ribot en mà, hi havia un Jóse Montilla que al cap de no res ERC va fer-lo President de la Generalitat. Montilla va ser el primer sociata a anunciar la ribotada Abans que Guerra.
Ramon
La queixa d'ERC per la negociació és doblement hipòcrita perquè, atesa l'arribada en tren de Zapatero a la Moncloa, el Pla del Tripartit se n'havia anat en orris. La idea era que el PP rebutgés el text i això els retrolegitimés. Però inesperadament era el propi ZP, que havia de complir la promesa d'acceptar-lo. Era per això, per no incomodar-lo, que Puigcercós semblava Duran: res de nació, promesa econòmica i llestos. El text sortint era glòria, al costat del que defensava d'antuvi ERC.
Ramon
Crítiques al pujolisme, se me n'acudeixen un munt. Però cap ni una de les que li fa ERC (totes elles efectes secundaris d'algun verí que les esquerres sucursalistes deurien inocular-los entre la bifurcació i el crit de "Manz netez!").
Ramon
El Josep M també ve a insinuar-nos que si PSC i PSUC haguessin arribat a la Generalitat l'any 1980 tal com ho preveia tothom i que només l'abstenció dels colons va evitar-ho, la seva posterior deriva (autoodi per una banda i lerrouxisme per l'altra), no s'hauria produït. Al meu parer, s'hauria produït igualment perquè no debades són partits sucursalistes. L'únic és que potser s'hauria ajornat un parell d'anys. Probablement hauria calgut esperar a l'arribada dels sociates a la Moncloa.
Ramon
La derrota estava en la Constitució, que ens negava com nació, barrava el dret a l'autodeterminació, comissionava explícitament l'exèrcit per impedir-lo i fins i tot ens prohibia relacions amb valencians i illencs. Aquella derrota ens la van clavar perquè el catalanisme polític pintava poquíssim i perquè van dir-nos que, o allò, o tornava el franquisme. Però el text constitucional no responia al sentit dels catalans, que òbviament no parlàvem d'independència perquè no tocava però sí de nació.
Ramon
La victòria política del crit SOM UNA NACIÓ havia set clamorosa. Aquí gairebé tot deu tenia Catalunya per nació i defensava el redreçament nacional, identitari i per descomptat que la normalització del català. Tanmateix, van colar-nos una Constitució que negava tot allò en el que el poble català creia. La victòria de Jordi Pujol del 80, tot i deguda a l'abstenció dels colons, va permetre tenir una Generalitat que malgrat tot tirés igualment endavant l'intent de redreçament nacional i identitari.
Ramon
Més amunt, un microorganisme em titlla de "troll fatxa". Òbviament no és a cosetes així, que m'adreço mai. En essència m'adreço a determinat enemic i sobretot al futur.
Nuria de Mexic
M`ha agradat l`article, pero el que mes m`interessa sempre son els comentaris, siguin o no de trolls. Des de lluny es preocupant veure com es de complicada la vida politica i la societat catalana. Tots els paisos arrosseguem pecats terribles (i Mèxic potser mes que ningú), pero el que es evident es que si tot aixó no es resolt, com deia ahir el Sr. Alexandre, la independència sera dificl. Doncs depen fonamentalment dels catalans.
@au Ramon
Ves que el Trol fatxa no siguis tu. Respectar l'opinió "raonada" dels que no pensen com tu, es bàsic en una democràcia, en lloc d'insultar, respon amb contrarguments, si pots.
Pere de Lleida
Un molt bon article, però em vull referir al comentari de Josep Maria, quan es refereix a que hauria passat si els socialistes haguessin guanyat les eleccions de l'any 80. Els socialistes haurien pogut governar si haguessin acceptat de formar govern amb CiU, però pressionats pels socis espanyols, PSOE, s'hi van negar.Amb aquest gest van donar la bandera del catalanisme a CIU.Aquest va ser el primer error, després de vindria la LLHOPA,s conseqüència del 23 F,que el PSC va aprovar.
Pere de Lleida
Són ,per mi, el principi de la decadència dels socialistes.Nomes és van recuperar una mica el mandat de Maragall,que va durar poc,car des de Madrid el van fer fora. Aquests errors són el que ha fet possible, l'hegemonia de Pujol i CiU durant 23 anys I la cagada final l'any 2010, acceptant la sentència del TC Amb un article a quatre mans entre Felipe González i Carme Chacón.
Narcís ( tingués interessos espuris o no, no desfà allò que sentí i sent per Catalunya!) ( un servidor voldria fos la familia Pujol qui s" endugués ' diners que no espanya 16/ 17/18.000.000.000 euros .. ens estalviariem tant de botí i escopinades i pixades a la cara!)
Ras i curt: 1. un servidor no serà qui s'hi afegeixi a l" arbre a terra, tothom li fa guerra '! 2. no seria gens d'estranyar fumin en Pujol per dir ' ser la independència única eixida ' ( encara que ho haguessin fet igualment!)! 3. tot allò aconseguit i allò demanat no aconseguit per en M. Hble. Sr. Pujol .. desclogueren els ulls a molts! i 4. el que diuen féu .. ni de bon tros n'és comparable ni en el com ni en la quantitat a allò que fan ' espanyols ' i .. amb nostres diners!
Catalunya 427
Com gaudiu tots aquests progres que teniu una barreja d´odi,enveja i burla contra en Pujol !! Però no podeu evitar l´historia real.Qui ens va cohesionar com a país, va ser ell.
@ @au Ramon
Tu deus ser nou en aquest digital, oi? O potser ets el troll mononeural?? Aquest Ramon es el mateix troll que l'Ivan, Inadaptado,... qu'el mateix dia diu blanc en un article, negra en un altre i gris al tercer amb el mateix nick. Tot per crear confusió i confrontar als independentistes. Totalment d'acord amb qui desenmascari els trolls.

envia el comentari