Ionquis del totxo: la propera bombolla immobiliària

Estem tornant a l’especulació immobiliària de sempre, que practiquen les grans empreses, els particulars, la banca i les administracions

Ja hi tornem a ser. Ja ens estan preparant la propera bombolla immobiliària. Ho fan silenciosament, perquè no s’encenguin totes les alarmes, però ho fan. Els del gremi immobiliari (per exemple, l’associació estatal APEI) diuen, com sempre, que no, que les coses van bé, que no hi ha cap risc de bombolla, que el preu del sòl es manté baix (un 20% sobre el total d’un habitatge), que les hipoteques es donen a ritme prudent… Segons ells i moltes altres veus interessades, no hi ha res a témer: el mercat immobiliari, simplement, s’està estabilitzant i consolidant després d’una crisi brutal.

 

Hi ha dades, però, que indiquen just el contrari. Per exemple, que a Terrassa hagin augmentat un 30% les compravendes de pisos l’any 2016 i que també estiguin pujant les llicències demanades per a nous edificis. O l’espectacular creixement dels preus dels lloguers de pisos, amb increments anuals que se situen al voltant del 16% o encara més amunt, a les zones on es concentren l’especulació, els pisos turístics o la “gentrificació”: Barcelona és l’exemple més cru d’aquesta demencial tendència.

 

O els interessos baixíssims de les hipoteques a causa de la guerra entre bancs: estan “venent” diners per sota dels seus costos i ja tornen a donar el 100%. O l’increment sostingut del preu del sòl, que significa aproximadament la meitat del cost d’un pis. O els lloguers de locals comercials, que s’enfilen a les bones zones i són una raó claríssima de la ruïna de molts establiments i una causa indirecta dels baixos salaris al comerç: quan comprem un jersei, estem pagant molt més totxo que roba.

 

Ens diuen que estiguem tranquils, que tot això és un retorn a la normalitat. Però no ens ho creguem: és el retorn a l’especulació immobiliària de sempre, que practiquen les grans empreses, els particulars, la banca i les administracions.

 

El totxo és un boníssim negoci a curt termini i la ruïna segura a la llarga: que la principal indústria del país sigui la immobiliària, acompanyada del turisme, comerç i restauració, diu molt sobre la decadència que ens espera. Som un país ionqui del totxo: tot el que destinem al sector immobiliari ho perdem en altres sectors econòmics on ens faria més falta, crearia més riquesa i feina i donaria moltíssimes més oportunitats de futur.

 

L’Estat, com era d’esperar, no fa ni farà absolutament res per frenar aquesta tendència, que ens crearà problemes molt greus els propers anys i empobrirà novament el país i la gent. Per què no ho fa? Perquè l’Estat està en mans dels mateixos que dominen el negoci immobiliari, constructor i financer. Ens volen fer creure que fan “polítiques liberals”, les del “laissez faire, laissez passer”, però és una mentida com una casa.

 

A sobre, les administracions recapten una pasta a partir del món del totxo, i no estan disposades a renunciar-hi. Es dirà que són impostos i diners per a despesa pública, cosa absolutament certa, però això no justifica la voracitat fiscal sobre l’habitatge: és una de les formes més fàcils de recaptar (equival al 25% del preu d’un pis), però no és ni la més justa ni la socialment més rendible. En comptes de fer política d’habitatge o política fiscal, fan polítiques de recaptació, de fer caixa, que no tenen res a veure amb la política: són pura tècnica comptable i financera. Cal recaptar, clar que sí, però abans cal fer política.

 

Per tant, no esperem que ningú posi el fre a la propera bombolla immobiliària, la que ja està notant molta de la gent que busca pis de lloguer. L’únic obstacle per tornar a fer grans negocis a tota màquina és justament culpa de les polítiques neoliberals: els salaris baixos, la precarietat, l’atur.

 

Per això ho tornaran a intentar. Ja trobaran la manera, aprofitant que en aquest país no hi ha ni estratègia econòmica, ni fiscal ni de l’habitatge. Quan ens n’adonem, ja hauran repetit la jugada, la d’aquella dècada daurada que el 2008 va acabar en un desastre econòmic i social absolut.




Comentaris
Carles Vall
Quan venia la primera bombolla, el Gonzalo Bernardos la va predir. Crec que, ara, el Rovira fa el mateix, per molt que ens dolgui. Els ajuntaments necessiten que el mercat immobiliari s'animi perquè estan eixuts.

envia el comentari