Sensatesa i poca ingenuïtat

"Però la prudència exigeix que allò que es diu sigui el que es vol dir i, sobretot, que es digui de tal manera que ningú ho pugui tergiversar o malinterpretar"

El moment polític actual reclama dosis de molta prudència i discreció. El procés que viu el país, el moment en que es troben alguns partits polítics i les vibracions amb les que es mou la ciutadania exigeixen molta contenció, poca banalització, sang freda i seny. Qualsevol comentari, qualsevol observació pot ser treta de context i utilitzada per aquells que volen dinamitar l’amplíssim moviment pro dret a decidir que hi ha a Catalunya, o que pretenen erosionar les possibilitats electorals de l’adversari. En aquests moments, les claus a seguir són molta sensatesa i poca ingenuïtat.

 

Sensatesa per anar casant poc a poc els discursos que es fan en públic amb els que es fan en privat. Dit d’una altra manera, sense renunciar a cap estratègia, sense renunciar a cap objectiu polític, sense rendir-se a res no estaria malament anar compartint les reflexions que es fan en privat sobre les conseqüències que pot tenir pel procés la manca d’una autèntica cultura democràtica per part dels polítics espanyols. Sí, manca de cultura democràtica; el Quebec i sobretot Escòcia han posat el llistó del que és autènticament democràtic i del que no. Poder, la sensatesa serà explicar a la ciutadania que malgrat el que s’ha dit fins ara --i malgrat les pressions de la CUP-- no hi ha d’haver pressa a fer el referèndum, que pot esperar una mica fins haver guanyat la musculatura necessària que el faci inqüestionable. No m’atreviria a dir que els catalans s’han refredat davant d’una consulta sobre el seu futur, al contrari. L’enquesta de La Vanguardia és clara: el 75% dels consultats està a favor que es faci un referèndum d’independència; el 66% voldria que fos pactat amb l’Estat; i, si es fes, el 41,9% votaria a favor de la independència i el 39,7% en contra. Ara bé, fer-lo inqüestionable seria fer pujar la xifra de catalans partidaris de fer-lo de forma unilateral si el govern espanyol de torn va posant pegues i més pegues.

 

I poca ingenuïtat. Poca ingenuïtat per evitar que la bona fe sigui utilitzada contra el moment que viu Catalunya. I aquí, la nova fornada de polítics que omplen les files del PDeCAT tenen un plus de responsabilitat. No s’hauria de tornar a repetir una polèmica com la que ha protagonitzat aquests dies el responsable d’organització del Partit Demòcrata, David Bonvehí. És públic i notori que el número dos del PDeCAT està molt a prop dels seus associats (militants) amb actes constants al territori; té il·lusió, esperit de sacrifici i superació; és clar i desprèn frescor. Però també té el punt d’ingenuïtat que en algun moment el pot ficar en un embolic com el que ha protagonitzat aquests dies. És positiu i valent que un dirigent no s’hagi d’amagar d’allò que diu i pensa (com fa Bonvehí), que ho pregoni en dinars o sopars en restaurants amb persones que van voluntàriament a l’acte i altres que se’l troben. Però la prudència exigeix que allò que es diu sigui el que es vol dir i, sobretot, que es digui de tal manera que ningú ho pugui tergiversar o malinterpretar. I, davant del risc, potser cal acotar les trobades i no fer-les obertes a tothom que estigui sopant aquí o dinant allà. Ni el procés es pot permetre que les declaracions del número 2 de l’antiga Convergència es puguin manipular partidistament; ni el PDeCAT es pot permetre que algú el vulgui fer passar com allò que no és: un partit indecís i cagadubtes.

 

Sensatesa i poca ingenuïtat són les armes que han d’esgrimir els líders del procés.