‘Nos vemos en el infierno’?

"Tinc molts dubtes que l’estil Rufián ajudi Catalunya, en la mesura que no convenç ningú que no ho estigui"

Ha reviscolat darrerament, arran de la seva intervenció en la comissió d’investigació dedicada a la guerra bruta contra l’independentisme, la discussió sobre l’estil de Gabriel Rufián, el líder d’ERC al Congrés de Diputats. En aquest context, Salvador Cardús confessava a Twitter que l’estil de Rufián l’incomoda. En llegir-lo no vaig poder evitar coincidir-hi. A mi també m’incomoda. O més directament: no m’agrada. No em satisfà, per dir-ho així. A continuació provaré d’explicar per què.

 

El primer que cal dir és que si no m’agrada, si em deixa mal gust a la boca, no és per les idees que expressa. És per com diu les coses. Per la forma. L’estil.

 

També voldria consignar, abans que alguns se’m tirin a sobre, que li reconec al diputat republicà una colla de virtuts. Per exemple, el seu enginy –sovint no puc evitar somriure-, la seva valentia i la sang freda (no és fàcil per a algú tan novell parlar al Congrés de Diputats com ell ho fa).

 

Què és el que em desagrada? No m’agraden els atacs ad hominem, a les persones. Ni tampoc els insults ni les desqualificacions absolutes (“Hasta pronto, gàngster: nos vemos en el infierno”). I Rufián hi cau sovint. No m’agrada el simplisme populista, aquell que busca només l’estímul emocional –i no de la millor mena- i  la piulada i la repiulada fàcils. Algun cop hi va caure també –com en la famosa compareixença de Rato- David Fernández, de la CUP, i també em fa ver arrufar el nas. El republicà en fa ús i abús.

 

Parem un instant i fem un petit exercici d’empatia. I imaginem ara que Rufián no defensa ni Catalunya ni el sobiranisme ni la independència, sinó tot el contrari. Ens faria la mateixa gràcia, somriuríem o riuríem tant? Quin efecte ens causaria, quines emocions suscitaria? Pensem-hi.

 

Em disgusta, per últim, que la gent participi en debats però demostri que, en realitat, no té cap voluntat de debatre, de raonar i argumentar per provar de fer comprendre a l’altre les seves posicions. I fer-ho ensems amb voluntat d’escoltar i, si és el cas, donar la raó a l’altra quan la tingui. Rufián no pretén convèncer l’altre i molt menys està disposat a escoltar o deixar-se convèncer. En realitat, ni tan sols es dirigeix als que pensen diferent o el contrari, sinó a l’audiència, que és una cosa totalment diferent. Fa política espectacle.

 

Digueu-me passat de moda, però crec en un tipus de democràcia que en el seu nucli més íntim hi té el debat, les raons i els arguments. Un debat en el que, a més, ha de ser possible abordar conceptes i pensaments complexos. I que és impossible sense el mínim respecte per l’altre. És una idea que ve de lluny –de fet, arranca a l’Atenes de Pericles, passa per la Il·lustració i pel liberalisme clàssic, i arriba als nostres dies.

 

El capteniment de Rufián, que tants aplaudiments i tants likes cull, no és congruent amb aquesta idea, ja dic, clàssica, antiga i potser antiquada de democràcia. Però és la millor de què disposem.

 

D’altra banda, en el terreny purament pràctic i instrumental, tinc molts dubtes que l’estil Rufián ajudi Catalunya, en la mesura que no convenç ningú que no ho estigui –la forma es menja, devora, el fons-, i irrita estèrilment aquells a qui es confronta. Es limita a homenatjar, a satisfer, els instints dels partidaris.

 

Per això no em serveixen els motius, atenuants o excuses als que ens tenen acostumats els que aplaudeixen i feliciten Gabriel Rufián. Que alguns dels nostres adversaris es comportin com a autèntics energúmens o que creiem que el sobiranisme i l’independentisme són causes justes haurien de fer-nos absolutament escrupolosos en les formes elegides per defensar les nostres posicions.