Chacón i l'encaix impossible

"Els problemes de Chacón per encaixar els sotracs de la seva carrera política tenien de fons un problema d'encaix de signe diferent: el d'una Catalunya que no vol ser encaixada a Espanya"

Vagi per endavant que jo també sóc dels que va conèixer Carme Chacón en persona i que, malgrat estar-ne als antípodes en molts fronts, la considerava una persona afable i d'un tracte personal i humà exquisit. I això fins i tot quan sabia que el seu interlocutor se les havia dit de fresques, com havia estat el meu cas quan ho havia cregut justificat i necessari. Chacón era, en aquest sentit, una política que això ho sabia encaixar. Altres coses no tant.

 

Ella que havia conegut l'èxit polític de molt jove, com a vicepresidenta del Congrés primer i com a ministra després (per començar, d'Habitatge, i tot seguit de Defensa), mai va acabar d'encaixar la pitjor derrota del PSC en unes eleccions generals espanyoles, l'any 2011 amb ella de cap de llista, després d'haver-ne conreat els millors el 2008. En només tres anys, amb la gestió nefasta de Zapatero amb la crisi, però també amb el Tribunal Constitucional ventilant-se l'Estatut que el PP molt especialment (però una part important del PSOE trepitjant-li els talons) havia convertit en el gran anatema, el crèdit d'una part de la societat catalana amb els socialistes es va esgotar. I ella es va resistir a encarnar-ho en primera persona. Igual com no assumia (no es conformava, en aquest cas) que la jove generació que havia accedit amb ZP al poder passés com un sospir.

 

Tampoc no va poder encaixar que ella, més PSOE que PSC quan el PSC insistia en tenir un mínim de vida pròpia, perdés per una vintena de vots en la seva batalla per la secretaria general dels socialistes espanyols, amb una crua batalla interna en contra que fins i tot va arribar a utilitzar la seva condició de catalana com a factor d'erosió. Fins i tot ella era sospitosa d'alguna cosa, pel simple fet de ser catalana. Ni la idea d'Espanya ni la seva idea de federalisme no eren suportables per a la majoria del PSOE.

 

Al final, els problemes de Chacón per encaixar els sotracs de la seva carrera política tenien de fons un problema d'encaix de signe diferent: el d'una Catalunya que no vol ser encaixada a Espanya. Una Catalunya que bàsicament vol ser. El què? Allò que decideixin els seus ciutadans. I aquesta realitat que no la metabolitza ni la generació política de Chacón ni les velles generacions que no marxen del PSOE ni amb aigua calenta, l'encaix impossible que ells volen només a la seva manera, la del mainstream espanyol, va ser la gran pedra a la sabata d'una carrera política que podria haver tingut molt més recorregut si les coses fossin diferents. Però les coses són com són, i no com les voldríem cadascú de nosaltres a la seva manera. Com la vida mateixa, que ha comès la injustícia de dur-se massa d'hora una política de sort variable que era una persona força millor i de tarannà humà molt estimable.




Comentaris
Ramon
Hi havia un encaix possible. Espantós. Però possible. I real. Pel·lícula AMOR A TODO GAS. Peret conversa amb un personatge representat per Sazatornil i, en descobrir-lo vigatà, li proposa de creuar un parell de frases "en vernàculo". Ho juro: "en vernàculo". Fet el numeret folclòric, tornen a la normalitat i ja en castellà, aquesta "riquesa brutal", canten les excel·lències de la llonganissa de Vic que n'hi diuen "salchichón". Avui dia ja ni aquell encaix seria possible. Afortunadament.
Ramon
La mandanga que la catalanofòbia sorgeix arran el tomb independentista del 2010 és senzillament mentida. La catalanofòbia és xenofòbia (l'única forma de xenofòbia, per cert, que no neguiteja els nostres progres multicultis, tan mestissos i diversos ells). Xenofòbia significa odi al distint. Lògicament, quant més distints ens perceben els espanyols, major és llur catalanofòbia. La catalanofòbia espanyola va anar a més paral·lelament al nostre redreçament identitari.
Ramon
Fins ben entrats els 70 associàvem mecànicament "racisme" amb la discriminació dels negres a Amèrica. Jaume Perich llavors va fer l'acudit d'un negre passant la duana espanyola i un policia li recrimina per introduir el racisme a Espanya. Lògicament, si no hi havia negres tampoc no se'ls discriminava. Amb la catalanofòbia ha passat igual. Quan els espanyols ens tenien amb el peu al coll, eren menys xenòfobs perquè no ens percebien tan xenos.
Fidriko
No érem de la mateixa corda, Carme però, si jo hagués sigut polític, t’hagués tingut con adversària, no com enemiga. Crec que els teus enemics els tenies massa prop, no entre els catalans, que van rebutjar la teva proposta de PSC sinó dins del PSOE, que et va rebutjar per catalana i que ara malden pel teu panegíric. He vist la hipocresia de la Susana, desencaixada i plorant pel nasi massa altres. Ara tots aniran al teu enterrament. També van anar al del Botin; és diferent: tu ets honorable.
Narcís ( si un polític-a no defèn la veritat, el bé i el dret .. no defèn les llibertats publiques i drets fonamentals dels catalans, tot plegat, de la nació catalana/ PPCC .. què nassos hi fum a política, per ventura, ser eina o extensió de qui ens entraren a mata-degolla fins encara avui, ara i ac
1. Ser ' amb ungles i dents ' contra el Pacte fiscal .. n'és ser pro ' concert/ millorament ' o madrid faci - desfaci a son capritx ? 2. Ser contra ' fronteres ' vol dir: viure a madrid on el català no es sent ni es vol sentir així com Catalunya no sigui dona de sos rendiments i madona de ses lleis? 3. dir-se'n espanyol-a n'és amagar-se sinó renegar ser català-na tot diluint/ esvaint-ho en ascendència familiar quina fos .. per no ser bandejat-da pels ' sin fronteras '? 4. . . . . . . . . . . .
Mini
Estic totalment d'acord . DEP CARME
Dvr
La qüestió és la percepció i no larealitat, i , la pregunta que em faig és, que ha fet aquesta senyora pels interesos de catalunya? ...no tinc resposta, i tinc la percepció que ha fet més pels seus interesos personals que no com a servidora pública que ha sigut.

envia el comentari