Un preu de luxe

"No ens escandalitzem desprès si ens diuen el que és obvi, i és que la gent d’Espanya, en català o en castellà, ens assemblem més del que pensem i alguns voldrien"

Tenim un Congrés dels Diputats a Madrid que afortunadament no es diu “Parlament”, i és que en el fons ningú no hi ha parlat mai, tenint en compte l’aberrant sistema electoral que obliga al grup parlamentari a votar en bloc una decisió en general prèviament pressa perquè el partit els hi ha fet saber. Al cap i a la fi, tant es dóna què votin, ni la gent ho sap en la major part dels casos, ni cap diputat defensa un interès concret que el pugui fer responsable davant les persones que els han donat el mandat de representació. Tot depèn, doncs, del que digui el partit, que a la vegada, tot i ser un grapat irrellevant de persones, ha rebut mitjançant el vot, la única consigna que a la població se li permet donar. A això es redueix tota la “radicalitat democràtica” del sistema: al que els hi diguin uns quants militants a un grapadet de diputats que votaran en bloc.

 

Vista la escassedat del paper, i tenint en compte que qui no surt a la tele ni ven un llibre d’aquests que sempre surten per Sant Jordi, ni pot demanar primàries en el seu partit, ni tant  sols tindria la menor oportunitat de fundar-ne un, la qüestió rau en saber què fer per aconseguir una quota de pantalla, al preu que sigui, fent el que calgui.

 

I així arribem al panorama de la setmana. Que alguns han aconseguit la glòria catòdica ha quedat clar quan han trobat, gràcies al preu pagat, passaport directe al programa detritus per antonomàsia de la televisió espanyola. La divisió d’opinions a aquest respecte és òbvia: a una banda hi ha qui pensa que qualsevol preu és pagable si d’aquesta manera es coneix “la causa”; de l’altra estem els que pensem, i algun cop hem dit, que no creiem que aquesta sigui la millor lliçó que podem donar al jovent que dubta entre esforçar-se en estudiar per trobar una feina digna en un mercat incert, i qui tira (i es tira) pel camí fàcil de vendre les misèries, la intimitat o els traumes. I, per suposat, no ens escandalitzem desprès si ens diuen el que és obvi, i és que la gent d’Espanya, en català o en castellà, ens assemblem més del que pensem i alguns voldrien.

 

Per tot plegat, més enllà del flac favor fet pel matonisme verbal a una acció política ja de per sí en hores baixes, el preu pagat per la efímera fama ha estat, i entengui’s la ironia, “de luxe”.