Un preu de luxe

"No ens escandalitzem desprès si ens diuen el que és obvi, i és que la gent d’Espanya, en català o en castellà, ens assemblem més del que pensem i alguns voldrien"

Tenim un Congrés dels Diputats a Madrid que afortunadament no es diu “Parlament”, i és que en el fons ningú no hi ha parlat mai, tenint en compte l’aberrant sistema electoral que obliga al grup parlamentari a votar en bloc una decisió en general prèviament pressa perquè el partit els hi ha fet saber. Al cap i a la fi, tant es dóna què votin, ni la gent ho sap en la major part dels casos, ni cap diputat defensa un interès concret que el pugui fer responsable davant les persones que els han donat el mandat de representació. Tot depèn, doncs, del que digui el partit, que a la vegada, tot i ser un grapat irrellevant de persones, ha rebut mitjançant el vot, la única consigna que a la població se li permet donar. A això es redueix tota la “radicalitat democràtica” del sistema: al que els hi diguin uns quants militants a un grapadet de diputats que votaran en bloc.

 

Vista la escassedat del paper, i tenint en compte que qui no surt a la tele ni ven un llibre d’aquests que sempre surten per Sant Jordi, ni pot demanar primàries en el seu partit, ni tant  sols tindria la menor oportunitat de fundar-ne un, la qüestió rau en saber què fer per aconseguir una quota de pantalla, al preu que sigui, fent el que calgui.

 

I així arribem al panorama de la setmana. Que alguns han aconseguit la glòria catòdica ha quedat clar quan han trobat, gràcies al preu pagat, passaport directe al programa detritus per antonomàsia de la televisió espanyola. La divisió d’opinions a aquest respecte és òbvia: a una banda hi ha qui pensa que qualsevol preu és pagable si d’aquesta manera es coneix “la causa”; de l’altra estem els que pensem, i algun cop hem dit, que no creiem que aquesta sigui la millor lliçó que podem donar al jovent que dubta entre esforçar-se en estudiar per trobar una feina digna en un mercat incert, i qui tira (i es tira) pel camí fàcil de vendre les misèries, la intimitat o els traumes. I, per suposat, no ens escandalitzem desprès si ens diuen el que és obvi, i és que la gent d’Espanya, en català o en castellà, ens assemblem més del que pensem i alguns voldrien.

 

Per tot plegat, més enllà del flac favor fet pel matonisme verbal a una acció política ja de per sí en hores baixes, el preu pagat per la efímera fama ha estat, i entengui’s la ironia, “de luxe”.




Comentaris
Fat Boy
Matonisme verbal?.L'opcio de posar l'altre galta i sortir-te amb la teva nomes dona resultat si ets el fill de Deu. Com deia aquell, "In God we trust, the rest pay cash".
Jaume Vives
Deus parlar per tu .
i més
D'acord amb l'absurda docilutat dels congrssistes o parlamentaris. J entrec moltes més conclusions, i diferents. Però gràcies Montse per dir-ho.
Narcís ( què compon ser a Catalunya, ser catalans, practicar la catalanitat i ser responsables de nostre ' fat ' com poble/ cultura i territori .. amb més o menys iguals de qui o del que fos?) ( ça com lla, l'autora sempre tan innòcua, estèril i insustancial com sempre sinó mai clar i català!)
No ens en semblem gens ni mica, ni poc ni gaire .. tan sols els esquitxos àdhuc onades que rebem dia a dia via gota malaia per ser dessota de país veí amagat sota el mot geogràfic físic espanya ( justament per no acabar sent i tenint son modus de fer i de ser així " anihilats " .. hem de sortir com un llamp d'aquest ' jou vampir '! ) ! PD: pel que fa a la democràcia representativa o de qui ' respecta les bases ' àdhuc població majoritària o de ' qui fa el que li dóna la gana ' .. a què ve?
Es alló de.... yo soy malo
pero tu también.

envia el comentari