El relat del 92 s'ha fet vell

Al 1992, Terrassa tenia 158.507 habitants. Ara, 215.469. És a dir, 25 anys després som 57.000 persones més. Per a la immensa majoria d’aquests, el 92 terrassenc (i el barceloní) són història molt, molt remota.

 

Si ho mirem per edats, trobem una altra dada reveladora: a Terrassa, ara mateix, hi ha unes 61.000 persones menors de 25 anys. Gent nascuda després del 1992. Gent que gairebé no va tenir temps de saber ni què era la pesseta. Gent per a la qual les velles glòries dels Jocs del 92 tenen un significat molt difús i que difícilment poden compartir les celebracions nostàlgiques d’olimpisme i terrassenquisme que formen part de la història del segle XX però no de les inquietuds i dels referents del segle XXI.

 

Aquest 2017 estem commemorant tot allò, recordant els èxits de la selecció femenina d’hoquei (espanyola, per cert, tot i que ara es diu “estatal” o simplement s’obvia), l’espectacular transformació de la ciutat, la recuperació d’un necessari orgull de ser de Terrassa, l’èxit esportiu i d’organització… Un dels meus millors records personals i de les meves grans oportunitats de creixement professional va ser precisament treballar de moltes maneres al servei dels Jocs: vaig aprendre molt de persones molt brillants, vaig eixamplar horitzons, vaig formar part d’un equip fantàstic, vaig pencar com un boig i vaig disfrutar infinitament. Hi estaré sempre agraït, però sense mirar cap al passat.

 

Terrassa es va fer millor gràcies a l’empenta del 92. Va ser una alenada d’aire fresc i estimulant. Menystenir-ho, com fan alguns oportunistes que es pensen que la història va començar el dia que hi van arribar ells, és tan injust com indecent.

 

Cal fer memòria, sens dubte, i retre homenatge a aquell moment especialíssim de la història de la ciutat. En aquest sentit, clar que és necessari un llibre excel·lent com el que ha fet el periodista Josep Cadalso, igual que caldria recordar, a l’àmbit del periodisme olímpic, la gran tasca feta per persones com Josep M. Riera o Pedro Millán, entre molts altres. Clar que està bé treure a passejar la torxa olímpica. O fer tertúlies com la del Rotary Club, de la mà del gran periodista que és Lluís Cervelló.

 

Però el relat del 92 s’ha fet vell

 

Per a molta gent és com escoltar batalletes de la guerra de Cuba, que per altra banda tampoc no tenen clar què recoi va ser.

 

El problema no és la commemoració de coses importants que van passar fa un quart de segle, que van passar en una altra Catalunya i una altra Terrassa. Barcelona, per exemple, ho enfoca molt diferent, encara que el 92 la catapultés a la primera divisió mundial.

 

El problema és que els relats, ni a Terrassa ni a enlloc, no duren per sempre. Ni els amics no són per sempre, per molt que cantem això amb la música dels Manolos.

 

La nostàlgia és amable i càlida, però enganyosa. Les velles medalles són medalles, sí, i honorables, però també velles. Quan massa coses pivoten sobre el passat, tenim un problema en relació al futur. I de sobte, un bon dia, t’adones que 25 anys, un quart de segle, és una eternitat...




Comentaris

envia el comentari