L’últim exiliat

"Desapareixen progressivament les generacions que van viure la guerra civil i els seus fills, la memòria se’ns desfila, i els principals partits blinden l’aparent concòrdia de la transició"

Feia poc més de sis mesos del fallit intent de cop d’estat del 23-F i Iberia publicava un anunci a la premsa amb el Guernica de Picasso: “Nueva York-España. Sin billete de vuelta”. En lletres més petites, s’hi llegia: “Sólo de venida. Para quedarse aquí. El 9 de septiembre de 1981, el Guernica de Picasso subió al Boeing 747 ‘Jumbo’ que cubre el trayecto Nueva York-España. El Guernica hizo su último vuelo. En un avión de Iberia, Líneas Aéreas de España. Como un pasajero más. Y, desde ahora, el Guernica pisa suelo español. Ha volado por última vez como símbolo de paz entre los hombres. Y como símbolo quedará. Porque no tiene billete de vuelta.” La companyia aèria treia pit de la seva participació en el que havia estat una operació d’Estat desenvolupada amb el màxim secretisme. Amb l’arribada de l’obra icònica s’acabaven anys de negociacions entre el MOMA, el govern espanyol i els hereus del pintor. Alguns van donar per acabada la transició i consolidada la democràcia.

 

Picasso va prohibir que el quadre fos traslladat a Espanya mentre durés el règim franquista. Durant anys, reproduccions del Guernica van presidir els menjadors de tantes i tantes cases, sobretot a Euskadi, com un símbol d’oposició a la dictadura, de dignitat i de resistència. Guernica Gernikara. El Guernica, a Guernica. I el quadre, amunt i avall. Va viatjar fins a més de trenta ciutats. L’enrotllaven i el desenrotllaven. L’obra que el govern de la Segona República havia encarregat al pintor malagueny per exposar-lo a l’Exposició Internacional de París va esdevenir un símbol mundial contra la guerra i per la pau. Picasso no havia trepitjat Gernika. Vivia a la capital francesa quan es va assabentar de la massacre per la premsa. La sang i els crits. El bombardeig de la Legió Còndor sobre la població civil. El feixisme destruïa el cor d’Euskal Herria, el símbol de l’autogovern, i Picasso traduïa al seu llenguatge el patiment, la desolació i la desorientació de la modernitat. Quan se’n negociava el trasllat a l’Estat, a banda de Gernika, també el volien a Barcelona, i a Màlaga. Però va guanyar El Prado.

 

La premsa espanyola ho tenia clar. Un cop va aterrar en aquell avió, batejat com a Lope de Vega, havia arribat a Espanya “l’últim exiliat”. Després d’estar exposat durant una dècada al Casón del Buen Retiro, annex al Museu del Prado, fou traslladat al Reina Sofía. El museu acaba d’inaugurar ara una espectacular exposició en motiu del 80è aniversari de l’obra: “Piedad y terror. El camino a Guernica”. És molt probable que el debat intel·lectual que es generi a l’entorn de l’efemèride no traspassi les parets del museu, i que l’impacte social de l’aniversari no vagi gaire més enllà de les vendes de souvenirs. Diuen que és el producte estrella. Qui no en té un punt de llibre o un imant a la nevera?

 

EH Bildu va anunciar la presentació d’un reguitzell d’iniciatives per reclamar que el Guernica sigui traslladat a Euskadi. Sostenen que l’argument de la impossibilitat tècnica pel mal estat de conservació de l’obra és una excusa en ple segle XXI; un pretext per amagar interessos polítics i econòmics per l’explotació del quadre. A principis d’any, el ministre d’Educació, Íñigo Méndez de Vigo va afirmar taxativament que el trasllat no estava contemplat. A hores d’ara ningú se l’imagina. D’això fa unes quantes setmanes i poca cosa més ha passat a l’entorn del Guernica més enllà de la inauguració de l’exposició, si no és que a finals d’abril, quan es commemori el vuitantè aniversari del bombardeig, algú se n’agafa per agitar consciències. L’obra mestra de Picasso també és ara un objecte d’Instagram, una paròdia deshumanitzada en punts de llibre i tasses de te.

 

Desapareixen progressivament les generacions que van viure la guerra civil i els seus fills, la memòria se’ns desfila, i els principals partits blinden l’aparent concòrdia de la transició. Com un tresor de valor incalculable, com un artefacte explosiu ètic de dimensions desconegudes, l’Estat custodia entre quatre parets un dels símbols que més qüestiona els seus fonaments i la geopolítica mundial, sense fer gaire soroll.




Comentaris
Sensu
El Gernika és un dels símbols que més qüestiona els fonaments de l'estat espanyol perquè Picasso va prohibir que el quadre fos traslladat a Espanya mentre durés el règim franquista. I, com és palès, evident i palmari, el règim franquista perviu entre nosaltres, amb els tribunals, la policia i els polítics franquistes que campen a pleret per la pell de brau..
Narcís ( ningú esperi de país veí amagat sota el mot espanya res que s'hi sembli a .. ' a Déu el que es de Déu i al cèsar el que és del cèsar!)
A espanya tot allò que representa el Guernica li és al paire .. que no pas la rendibilitat econòmica que deixa a madrid ( res nou, quantes obres hi són allà .. vilment!)! PD: el més faceciós de tot plegat àdhuc criminal n'és ser a lloc on sempre han protagonitzat la ' violació de territori ' d'altri amb tot allò que implica i , allò pitjor, el vessament de sang !
Fat Boy
Mmmhhhh. No va dir mentre dures el franquisme, sino fins que tornes la Republica. Una altra estafa, com es pot veure.

envia el comentari