Millor samarreta neta que corbata bruta

Aquests dies, a la premsa “borbònico-constitucional” li ha agafat per criticar les “males formes” dels diputats de Podemos al Congrés. Es treuen les sabates i ensenyen els mitjons (dubten que hagin passat per la rentadora, clar), donen de mamar a l’hemicicle, porten samarretes de protesta, exhibeixen cartells, passen de les corbates, munten numerets per cridar l’atenció… Peluts, pollosos, bruts, marranos, barroers… I rojos. Ja se sap, les acusacions de sempre. Volen fer política, què s’han cregut! Un escàndol, vaja. Un horror, clar, què se n’ha fet de les bones formes?

 

Males formes? Què són bones o males formes? Xisclar i insultar com fan les bancades del PP, per acollonir els adversaris? Sí. És diferent. Si robes amb corbata, queda com més finet. Si insultes amb un modelet de Chanel, sembla menys groller. El debat no és sobre la moda. Ni va de corbates, samarretes o texans. En absolut. És política en estat pur.

 

Agafem una foto d’un ple municipal a Terrassa. O vàries. Per exemple, una dels anys 80, una dels 90, una de la primera dècada del segle XXI. I comparem-les amb una d’ahir mateix, dijous. Al principi, moltíssimes corbates, als temps dels alcaldes Royes i Navarro. Amb alguna excepció: la de la gent que venia “dels barris”, “el pueblo”, que també sovint era pur “postureo”. O les dels “pijoprogres”, els de l’arruga és bella, informals, però amb etiqueta d’Armani o Adolfo Domínguez. Després, algun regidor amb el cabell llarg, texans i bambes vermelles: com l’actual alcalde Ballart, que ha sabut trobar un difícil equilibri entre “vestir-se d’alcalde” (si és que això existeix) i vestir-se d’ell mateix.

 

En la sèrie de fotos, veurem cada vegada menys corbates i més texans. Més dones, també, i vestides amb un estil més relaxat. Americanes i camises obertes, jerseis, polos, com a tendència d’uniforme, mig seriós, mig informal: aquest és l’estàndar que es va obrint camí. I corbata o vestit jaqueta de tant en tant, en les “misses” més formals. Un entremig, vaja.

 

La democràcia és això, no que tothom sembli que treballa a la Caixa.

 

Les institucions, abans, eren dels "altres", dels poderosos i rics, i es vestien com a tals. Joies, vestits cars, posat solemne. Que es noti que manem molt. Després, amb els anys, el poble va anar entrant als governs, als parlaments, a tot arreu, i primer es va mimetitzar amb el poder de tota la vida. Calia vestir-se com els senyors i les senyores. Les bones formes, ja se sap.

 

Però clar, en una època en la qual tens un Zuckerberg amb samarreta grisa o un Steve Jobs amb texans i samarreta negra, a veure com t’ho fas per imposar la corbata i la faldilla sota els genolls. Per primera vegada a la història el poble es vesteix de poble a les institucions. Una persona pot ser alcalde, president o el que sigui, i vestir-se d’ell mateix. O anar en bicicleta o passar del cotxe oficial i de tants altres símbols del poder monàrquic o burgès de sempre. I no per això és menys alcalde o alcaldessa, president o presidenta.

 

La moda és més revolucionària del que sembla. És molt més que roba, és ideologia en estat pur. Quan algú pot anar en samarreta al ple municipal de Terrassa o del Congrés o del Parlament de Catalunya, no està menystenint la institució. Està respectant el que és i la gent que el van votar pel que és, pel que representa, pel que pensa. Els que es vestien amb americanes de pana o anaven en mànigues de camisa als mitins, i després amb frac als actes oficials, ja hem vist com han acabat…

 

Millor, molt millor, una política més autèntica, això és el que cal. Educada, respectuosa, dialogant, i per tant sincera. Amb samarretes o el que sigui. Molt millor això que disfressar les males intencions sota les bones formes simbolitzades per una corbata.




Comentaris

envia el comentari