No, Artur, no siguis fort

"Aguantar és guanyar, aquesta és la màxima del marianisme i del 99’99% de la política catalana i espanyola"

Com era allò d’aquell SMS antològic? Ah, sí, “Luis, lo entiendo. Sé fuerte”. L’enviava el Mariano, el col·lega del tal Luis. “Sé fuerte” volia dir “tu calla i aguanta, que ja trobarem la manera de donar-te un cop de mà”. Aguantar és guanyar, aquesta és la màxima del marianisme i del 99’99% de la política catalana i espanyola. Tothom va entendre el SMS. Sí, cert, moltíssima gent ha premiat a les urnes aquesta indecència, què hi farem...

 

Tanmateix, oi que es tracta de fer un país nou a aquesta banda de l’Ebre? Doncs, vinga, va… Provem una nova manera de fer les coses… I a veure què passa.

 

Ja sé que no es pot demanar a ningú que es faci l’haraquiri. I menys a un polític. Però que diferent seria haver escoltat aquest dimecres, durant la compareixença d’Artur Mas al Parlament, alguna cosa com…

 

“Mirin, no em demanin que m’acusi de tot. Ni que vagi amb el lliri a la mà. No oblidin tampoc que l’acusat té dret a mentir en defensa pròpia, però reconec que no hem fet les coses bé. Ni el nostre partit ni gairebé cap no es financen correctament. És possible que hi hagi hagut abusos i errors, no ho nego ni ho afirmo, que ja no tinc el cos per a més querelles.

 

Però en qualsevol cas demano perdó. Em penedeixo de no haver fet les coses millor i prometo que no tornarà a passar mai més.

 

I crec que el meu pare polític i la seva família haurien de fer el mateix, si volen salvar alguna cosa més que els diners.

 

Examen de consciència, contrició, confessió, penitència i absolució. Aquests són els passos. Algú havia de treure el tap de la piscina i canviar l’aigua. Ja ho faig jo, que ja no tinc molt més a perdre.

 

Mirin, deixem-nos de punyetes, jo no podré tornar a ser candidat, però no per les sentències injustes dels tribunals espanyols, sinó perquè algú ha de pagar el preu i posar el comptador a zero.

 

No es pensin pas que m’he tornat boig. Al contrari, m’he fet més savi a base de patacades: em vaig creure Moisès, se’m van pujar els fums al cap, em vaig equivocar i ara només vull ser un home al servei del seu poble. I crec que si jo faig això, hi haurà molts, molts altres partits que no podran xiular i despistar, com han fet fins ara.

 

Penso que necessitem partits polítics finançats amb diners públics i amb les quotes dels seus militants, sense “chanchullos”, però a canvi de dues coses: democràcia interna i control estricte de les finances. Si els partits no estan nets, nets del tot, sense trampes, la democràcia no funciona.

 

Per aquí comença la qualitat democràtica, l’autèntica clau del progrés dels països. Si volem ser la Dinamarca del sud, o assemblar-nos a Suècia o Finlàndia, copiem-los, sí, però bé. A ells els ha funcionat: tenir bones institucions és el secret del seu èxit. Deixem ja d’imitar el que fan a Madrid. Copiem els millors de la classe, els que treuen millors notes. Si seguim fent les coses com s’han fet a Espanya tota la vida, no en marxarem mai. En canvi, pel camí que avui començo, no serem més febles, sinó més forts.

 

I algun dia, temps a venir, podré reivindicar les coses que penso que he fet bé, tot i que ja sé que no tothom ho veurà així. Però abans hem de sortir d’aquest femer de sospites, corrupció i intercanvis de favors.

 

Saben? Que no, que jo no necessito de cap missatge on em diguin que sigui fort. Ja sóc fort, però d’una altra manera. I no tinc un pèl d’ingenu, no pateixin. Estic convençut que és la millor jugada de la meva vida, després d’haver ficat la pota tantes vegades… Amb el meu sacrifici i amb la veritat per davant, crec que Catalunya serà millor i que els meus tornaran a tenir possibilitats de guanyar eleccions. Potser no les properes, encara no, perquè hem de pagar la nostra penitència, però podria ser que les següents...”

 

Política-ficció? Potser sí. No és pas això el que Artur Mas ha dit al Parlament. Per a qui vulgui saber com es passa a la història, es fa així: primer s’ha de tibar de la cadena i després te l’has de jugar. Es paga car, sí, però funciona. I tard o d’hora sempre té premi.