Són uns "fenòmenos"

"Que arribi aviat aquesta República catalana que tants hem volgut tota la vida, però que arribi neta"

A un ritme trepidant, els fets es lliguen els uns als altres com baules d’una mateixa cadena, virolades amb diferents colors amb records i esquitxos de corrupció, impunitat, arrogància, incompetència, favoritisme, amiguisme, abús d’autoritat, patrimonialisme patriòtic, ús partidista de les institucions, opulència xarona, alliçonament moral als altres, catalanisme provincià, nacionalisme carrincló... Veure els telenotícies de TV3 deixa fora de tota competència les sèries americanes més agosarades, perquè la realitat catalana dels darrers 40 anys supera els límits imaginatius del guionista ianqui més enginyós i fabulador. Passen tantes coses alhora i amb una rapidesa tan gran que costa una mica d’anar-les paint i descodificant, tot al mateix temps. No són pocs els compatriotes que deuen estar una mica marejats si han tingut la pretensió d’anar seguint l’actualitat i, sobretot, de procurar interpretar-la.

 

El judici a Fèlix Millet dóna no sols per a una sèrie de desenes de capítols, sinó, pel cap baix per a unes quantes sèries. Un barrut amb les penques d’aital personatge feia temps que no es veia i, sigui dit de passada, el paio és tot un “fenòmeno. A banda d’embutxacar-se una morterada de calés, anava tirant de veta amb les subvencions públiques, amb viatges, creuers, obres en el domicili personal i passejant-se pel Palau com a cal sogre, perquè n’era l’amo. Pel que fa als consogres, no s’estava de cobrar-los la part proporcional al casament de les filles, casament que anava a mitges entre el Palau, per una banda, i els pares del nuvi per l’altra. Ell, clar, no hi ficava ni cinc de calaix. Com ja és habitual, de Palma ençà, les dones de casa no en sabien res i, si alguna cosa intuïen, no gosaven alçar-li la veu, no fos cas. La declaració de l’actual presidenta del Palau ja supera, amb escreix, tota imaginació, amb els millors escenaris de pel·lícula italiana, del temps del neorealisme cinematogràfic. Es veu que, en un d’aquests casaments al Palau, no sabem si en Millet hi va oficiar també la cerimònia -no n’és pas rebutjable la possibilitat- a la pobra Mariona Carulla li van robar el moneder. Tenint en compte que els assistents a aquests esdeveniments comptaven amb la presència del bo i millor de la societat barcelonina -potser fóra més encertat de dir del dolent i pitjor- tot plegat ja diu molt del nivell de delinqüència tan barroer en què han anat degenerant una part de les nostres classes dirigents. Una classe dirigent molt catalanista, diuen, però que mai no s’ha dignat d’etiquetar en català -també en català- els productes que fabriquen, siguin cosmètics o alimentaris. S’ha de reconèixer que la burgesia catalana ja no és el que era...

 

El tal Millet, com el company Montull, membre de la mateixa banda, han protagonitzat en el judici uns usos lingüístics característics de la classe dirigent d’un país que ha dimitit de la dignitat que es mereix la pròpia llengua. Mentre s’haurien pogut expressar en català, com sí que ho han fet altres persones que han estat cridades a declarar-hi, s’han expressat en l’espanyol propi del col·laboracionista cagat que ha ficat la mà al calaix i vol fer-se perdonar, sigui com sigui. Aquesta colla de delinqüents, sense cap mania ni vergonya, tan aviat amollaven pasta cap a la fundació convergent, com ruixaven de diners la FAES pepera. Com d’altres a les institucions polítiques, Catalunya eren ells, perquè ells eren els que tallaven el bacallà en entitats d’un valor icònic tan elevat com el Palau o l’Orfeó català. Quina vergonya per a un país comptar amb gent d’aquesta misèria moral, ètica i cívica...

 

Però la brossa, les escombraries, els fems, per dir-ho en les diferents variants del mateix idioma, no s’acaben aquí. Primer va ser el president Pujol i Marta Ferrussola i tots els fills del matrimoni, veient-los desfilar davant d’uns tribunals que semblaven jutjar-nos a tots, perquè tots, un moment o altre, ens havíem sentit identificats amb algun gest de qui fou president nostre durant 23 anys. En un tres i no res, el món va ensorrar-se sota els nostres peus. I només hi faltava el primogènit, vinga a col·leccionar cotxes de gamma alta com qui col·lecciona plaques de cava i moments vergonyosos d’arrogància intolerable. Sap greu, aquest final... I ara Prenafeta, mà dreta presidencial durant tants anys, i Alavedra, un altre dels noms de plom dels anys d’impunitat, reconeixent haver cobrat comissions il·legals i blanquejat diner. I Bartomeu Múñoz, ex-batlle de Santa Coloma de Gramenet i l’antic diputat i membre de la mesa del Parlament, Luis García, àlies Luigi, sobrenom que ja és, en ell mateix,  tota una declaració de principis no precisament ètics, tots dos socialistes. Ha arribat la primavera i el paisatge ha canviat tant que CDC ja no existeix i un partit històric com UDC, tampoc, perquè n’ha anunciat el suïcidi aquest cap de setmana. La incompetència, la manca d’ideologia, la mà llarga en algun cas i el tacticisme espanyolista més o menys dissimulat se’ls han polit a tots dos. S’entén perfectament que el vaixell del PDeCat hagi vist clar que només podrà aspirar a navegar si canvia de nau, de nom, de tripulació i d’hàbits adquirits. Dels dos pilars de la transició política a Catalunya (CiU i PSC), doncs, ja només queda una mica de PSC, cada cop més a prop de la irrellevància i el dependentisme més descarnat, cantant l’himne d’Espanya sense lletra, a una sola veu amb PP i C`s. Ah, si Carrasco i Formiguera aixequés el cap, si ho fes també el senyor Coll, o Pallach, o Joan Cornudella, Serra i Moret o Campalans...

 

Per acabar-ho d’arrodonir, hi ha coses no menys sorprenents. Qui ridiculitzava i atacava els independentistes al Parlament, ara n’ha abraçat la causa. Qui fou el primer a retallar l’Estatut, ara reivindica l’estat propi. Qui assegurava que una Catalunya sobirana no tenia perquè ser, necessàriament, una república, ara fa conferències explicant com serà la República Catalana. Els que no fa encara cinc anys ens animaven a sortir al carrer per un nou sistema de finançament, ara defensen la independència. Hem avançat, feliçment. Benvinguts siguin, perquè sense una majoria de catalans, vinguin d’on vinguin, no guanyarem mai. Però, dit això, potser no estaria del tot malament de cuidar una mica l’estètica. Fa veritable mal d’ulls i no contribueix a res més que no sigui a embolicar la troca, veure com comparteixen el mateix advocat persones jutjades per robar, en el cas Millet, per simples delinqüents, doncs, amb d’altres d’acusades per haver posat les urnes perquè  els catalans decidíssim el futur en llibertat, per patriotes demòcrates, per tant. Que arribi aviat aquesta República catalana que tants hem volgut tota la vida, però que arribi neta, amb les mans lliures i l’alçada moral i intel·lectual que aquest poble es mereix.  Perquè mai no podrem volar del tot, si intentem fer-ho amb perdigons a les ales.




Comentaris
Roberto Mugre
Un article excel·lent, admirat Sr. Carod. "...i Alavedra, un altre dels noms de plom dels anys d’impunitat..." Sí senyor. Insuperable.
Narcís ( ara no n'és moment .. ja sabem que ‘ arbre a terra, tothom li fa guerra ‘!) ( tampoc ho és ‘ retreure ‘ res a ningú .. si verament pensem en Catalunya, cerquem ser lliures!) ( n’és més, ni ara ni mai, toca ser junts, ensems, a l’uníson, alhora .. d’allò més plegats!)
A) Catalunya n'és pacient amb tumor maligne o aquest estat/ país veí .. se me'n fum arribi brut, dents brutes, cabells bruts i merdós, però ens desaparegui aquest ' mal mortal '! B) Per ventura, no sabia ' tristpartit ' d'haver-hi aquestes ' històries ' o martingales que no pas fer-s'hi cofisimofis ( o .. aquell n'era ignorant àdhuc net?)! C) Grotesc .. barrejar gran professional de l'advocacia amb casos que defensi o deixi de defensar .. i més quan ' client ' mereix presumpció d'innocència!
Narcís ( no m'hi cabia!)
Per que l'autor me'n recordat aquell tipus o López Tena .. l'escoltà a emissora de Planeta i em restà parat .. fou quelcom criminal els prejudicis, els judicis d'intencions, la depravació que traspuava contra tots i tot allò que ens ha d'abanderar pro la Independència ( ni els pitjors enemics de Catalunya, ni els pitjors catalanofòbics, ni els pitjors anticatalans mai per mai hagueren parlat així .. i no n'és dir per dir!)! PD: serà coincidència a la recerca de .. vés a saber quina cosa?
Ramon
"Manz netez!", cridà aquest. I acte seguit posà Catalunya sencera en mans del partit més corrupte d'Occident (i el que més mal li ha fet a Catalunya). Per acabar d'arreglar-ho, va dir-nos que calia fer-ho "per higiene democràtica". I perquè comptat i debatut no hi havia diferència nacional entre Convergència i la sucursal del PSOE. M'estalvio més comentaris perquè ni se'ls mereix.
Ramon
L'únic salvable és la qualificació de col·laboracionisme i baixada de pantalons per l'ús del castellà. La resta torno a dir que més val que ens estalviem els comentaris. Fàstic és poc.
cromanon
Tot plegat misèria. Fugi de la situació actual és creure amb quelcom millor, potser una República, un estat propi i democràtic on no estigui segrestada la democràcia com al estat Español. Crea un nou País en els moments actual ens dóna la possibilitat de participar tots plegats perquè no se sembli en res al actual.
ona
ERC s'adjudica l'independentisme i tracte als demés d'intrusos? Quina novetat! Jo votava ERC però ja no més. El meu pare, convergent de tota la vida, és més indepe -també de tota la vida- que tots vostès junts, home! I de posar la mà a la caixa res, que encara paga deute per haver soportat una crisi però pagant la nòmina als seus empleats als qui no va fallar i quedant-se ell tot el deute. Però segur que ell no és l'únic sr. Carod.
Tomppa
No cal que sigui neta.
escèptic2017
Carod, home, treballa per la república i deixa de treballar per ensorrar convergéncia i unió que ja han desaparegut.
Rosa d'abril
Parlem del deute multmillionari del tripartit ? Quan va arribar CDC es va trobar les arques absolutament buides i un deute de 46.000.000.000 d'euros, aixo si, mooolt d'esquerres!I
Carod, et perd la rancúnia
Quan vareu governar vosaltres les claudicacions de Convergència varen quedar petites. No teniu autoritat per parlar.
Manuel Caireta Gener
senyalar al sr. Carod aquí admiro i respecto que al sr. Alavedra va admetre que havia cobrat comisions i que eren perfectament legals, pròpies de les transaccions que ell patrocinava. No sé pas qui te raó peró no sé que dirà el jutje.
Mercè
Encara hi ha coses no menys sorprenents Sr. Carod. Que sent el soci de qui també ´es imprescindible per tirar endavant l'ataqui d'aquesta manera tant virulenta. Hauria d'estar satisfet del canvi que han fet i pensó que necessitem tothom, per la senzilla raó de fer un país divers peró amb un mateix anhel. Jo no voldri pas un país d'un sol color. Està bé que surti tot. perque així podrem rectificar, i que sigui net, just, etc, es clar que sí, peró no cal que sigui perfecte.

envia el comentari