Llogar-li un pis a Franco o a Boyer

Què val ara mateix un lloguer mitjà, d’un pis normalet, a Terrassa? Posem que entre 500 i 700 euros, tot i que fàcilment s’enfilen cap als 800-900. Les estadístiques diuen coses més amables, ho sé, però la realitat va per aquí. A Barcelona, els pisos normalets se situen amb una normalitat esfereïdora cap als 1.000 o 1.500 euros. Són xifres que estan lluny del que poden pagar moltes persones i famílies. A més, molt sovint, amb condicions duríssimes, amb una gran incertesa. El lloguer, en aquest país, és la llei de la selva.

 

I encara hi ha qui troba que els propietaris estan indefensos davant dels llogaters i pateixen una gran inseguretat. Volen fer negocis esplèndids amb una seguretat del 100%, sense risc. Clar, qui no voldria, oi? Però tranquils, les lleis, el sistema econòmic neoliberal que ha dominat Espanya des del 1978, està al seu costat i dels poders financers que, en darrera instància, es beneficien de totes les bombolles immobiliàries i arruïnen el país.

 

Fem una mica de memòria… A veure si trobem el dia en què vam equivocar-nos de camí.

 

El neoliberalisme a Espanya no va començar amb Aznar, ni molt menys, sinó amb Boyer, el ministre de Felipe González que hauria d’acabar, amb el temps, al llit de la Preysler i a la nòmina de les Koplowitz. Afegim-hi Solchaga, Serra (el “nostre” Narcís , el de Caixa Catalunya), Jorge Sevilla, Miguel Sebastián, de Guindos, Montoro, Salgado, Rodrigo Rato (el de la “turboeconomia”)… i Pedro Solbes, tan injustament oblidat. I els governadors del Banc d’Espanya.

 

El fil conductor entre socialistes i populars és la política econòmica neoliberal, més compassiva amb els governs del PSOE però no menys neoliberal.

 

Qui va carregar-se el sistema de lloguers econòmics a Espanya? Miguel Boyer, el 1985. Com deia aquell ministre de Franco, “queremos una patria de propietarios y no de proletarios”. Però el que ha sortit és una pàtria de desnonats, d’hipotecats, d’endeutats i d’ofegats per la compra o lloguer d’un pis.

 

Tornem a Franco, prenent abans una biodramina per no vomitar. La repugnant dictadura de Franco tenia regulacions socials menys bèsties que la llei neoliberal de la selva. En habitatge, per exemple, en el sòl, en el treball, en els preus màxims dels lloguers… Fa lleig de dir, sí. És vomitiu, d’acord. Però comparem, vinga… La paradoxa és brutal. I si no volem anar tan lluny, fixem-nos en l’exemple francès, en les “Habitation à Loyer Modéré” i altres sensates decisions d’un Estat jacobí i centralista, sí, però infinitament més intel·ligent i ben governat que l’espanyol.

 

Tanmateix, no oblidem que tampoc no era mèrit de Franco: simplement, no va tocar gaire les regulacions que venien de temps de la República i la dictablanda de Primo de Rivera, de les lleis de cases barates dels anys vint. D’aquells anys en els quals el capitalisme tenia pànic a la revolució comunista, al sindicalisme, al socialisme, a l’anarquisme, a totes les revoltes socials de finals del segle XIX i principis del XX que van acabar desembocant en l’Estat del Benestar després de la II Guerra Mundial i en plena guerra freda.

 

Als anys 80 van perdre la por, quan va estar clar que la URSS estava acabada i la socialdemocràcia es podia domesticar. I aquí van venir els Boyer, els Solchaga, els Solbes, els Montoro, els Guindos… I per aquesta autopista ideològica i d’interessos econòmics de les elits de sempre i les nouvingudes va entrar el virus de les hipoteques i dels lloguers, entre molts altres verins que han intoxicat i empobrit aquest país.

 

Quan ens demanin 800, 1.000 o 1.500 euros per un lloguer a un any, dos o tres, amb condicions i càrregues innegociables, amb trampes i trampetes a dojo i amb l’amenaça d’un desnonament exprés que encara no els sembla prou expeditiu, recordem-nos de Franco i de Boyer. I treiem algunes conclusions. Per exemple, sobre el que poden fer la democràcia i les lleis. Si volem, clar. I si no ens arronsem, com hem fet els darrers quaranta anys.




Comentaris

envia el comentari