Defensar la República és a les nostres mans

"Defensar la República Catalana és a les nostres mans i no a les d’altri. No és en mans de la Moreneta, ni de cap altra divinitat, però tampoc és en mans de la Unió Europea, ni de l’OTAN"

No voldria encetar un debat teològic sobre la possibilitat o no que la Moreneta intercedeixi en la defensa de la República Catalana. Ho dic pel regust místic de la victòria del Barça del proppassat 8 de març. Sense ànims de menystenir a totes aquelles persones que, de bona fe, van dipositar la seva esperança en la intercessió divina i que, consegüentment, van complir la prometença de posar el seu ciri a Montserrat, cal que tinguem clar que aquella espectacular remuntada va ser, ni més ni menys, que a les mans –o més ben dit als peus– dels jugadors del Futbol Club Barcelona. I no és banal l’aclariment, ja que fruit d’aquella gesta esportiva que, certament, va tenir l’efecte d’insuflar una mica d’optimisme nacional, com sol passar en aquests casos, hi ha un rerefons que pot minar els nostres destins creient justament que el futur és una realitat donada que, en gran mesura, no podem modificar amb el nostre propi esforç.

 

Doncs bé, tinguem-ho ben present: defensar la República Catalana és a les nostres mans i no a les d’altri. No és en mans de la Moreneta, ni de cap altra divinitat, però tampoc és en mans de la Unió Europea, ni de l’OTAN, ni de cap superpotència mundial. Ni encara menys en mans dels Estats espanyol i francès. La República Catalana serà, únicament, si els catalans i les catalanes estem disposats a fer-la ser. I això significa creure en la República i en la nostra capacitat per fer-la realitat amb el nostre propi esforç. No cal dir que si esperem passivament que ho faci algú altre, la República Catalana no deixarà de ser un somni mil·lenarista, una utopia que alimenti les nostres esperances en aquest món terrenal, com qualsevol altra creença irracional. Això, sense anar més lluny, és el que ens volen fer creure els unionistes quan asseguren que l’acompliment de la nostra voluntat democràtica és una aporia, un somni irrealitzable que, fins i tot, va en contra de l’ordre natural i de les lleis de la física (que asseguren que emanen de la Constitució del 1978).

 

Cal somiar –deia Lenin– però amb la condició de creure en els nostres somnis. D’examinar amb atenció la vida real, de confrontar la nostra observació amb els nostres somnis, i de realitzar escrupolosament la nostra fantasia. Perquè no només en tindrem prou amb la voluntat que, tanmateix, ha de ser ferma i convençuda: necessitarem tots els nostres esforços, els de les nostres mans i els de totes les nostres extremitats, per tal de fer realitat la República Catalana i, paral·lelament, defensar-la amb la mateixa determinació. La història està plena d’exemples que mostren com una nació és, en primer terme, la que ha de cobrir tots els flancs de la seva pròpia defensa. El poble català mateix hauria de ser un dels més conscients d’això, tenint en compte els fets històrics des del segle XVIII fins a la nostra contemporaneïtat. Ni els Àustries, ni Napoleó, ni els aliats occidentals, ni ningú, va acudir a la nostra “salvació”. I no em refereixo als pobles, evidentment, els quals sí que van deixar l’empremta solidària de l’internacionalisme durant els anys 30. Em refereixo als Estats.

 

I ho dic perquè, sovint, especialment des de l’esfera conservadora de l’independentisme, s’apel·la a la necessitat d’agradar a l’exterior. Que si hem d’agradar a la Unió Europea, que si hem d’agradar a l’OTAN, que si hem d’agradar a les grans corporacions multinacionals i als inversors estrangers. Ja en parlarem d’això, no era propi de la dreta allò de “primer la independència i després ja ho veurem?” És lícit que el PDECAT advoqui per l’OTAN, per l’UE i els seus aliats, com Israel o els EUA. No ho nego. D’altres creiem en un futur de sobirania, sense cadenes externes, alhora que detestarem formar part del projecte imperialista que sembra la guerra i la misèria arreu del món. Però, fins i tot per a nosaltres, i això inclou al conjunt de l’independentisme i tot l’àmbit polític nacionalment autrocentrat, hi ha una cosa prèvia: saber (ara ja no dic creure) que el futur de la nació, la República Catalana i la seva defensa, és a les nostres mans. I a les de ningú més.

 

“Sí que haurem d’agradar” –al·legaran–, ja que és una condició insalvable ser reconeguts com Estat per la comunitat internacional. Però el que aquí vull dir és que, sobretot, cal que ens reconeguem nosaltres mateixos. I reconèixer-nos significa saber que som nosaltres els únics dipositaris del nostre destí, el fonament necessari i el requisit indispensable per ser, però sobretot per persistir i per esdevenir. De la mateixa manera que, malgrat l’ocupació francoespanyola durant més de tres segles, els catalans i les catalanes hem aconseguit persistir únicament gràcies als nostres propis esforços, en sentit diametralment oposat als esforços dels Estats opressors, ara que tenim la majoria social que ens permetrà fer possible esdevenir la República, hem de dipositar els nostres esforços més conscients per defensar-la fins al final. I això vol dir, també, ser el que vulguem ser, no per agradar a ningú, sinó per esdevenir allò més semblantment exacte a la voluntat democràtica del poble català.

 

Amb això no vull dir que hàgim d’ignorar el món que ens envolta, tot el contrari. Per poder-nos presentar al món, per poder esdevenir un actor que, segons el criteri de cada projecte polític, pugui agradar més o menys als altres, en tot cas, cal ser conscients de nosaltres mateixos, ser els primers que ens reconeguem. Estic convençut que no hi ha cap independentista que, des de la seva particular perspectiva ideològica, no persegueixi una societat més pròspera, més justa i més democràtica. Busquem, doncs, en aquesta fase històrica, la necessària unitat sense fissures per assolir l’objectiu fonamental: esdevenir un Estat veritablement sobirà, capaç d’enfortir l’economia nacional, progressar cap a la justícia social i cap a una democràcia sense conservants ni colorants. Fem arribar fins al màxim exponent la nostra voluntat de ser, sense complexos, i presentem-nos davant del món com una sòlida realitat inqüestionable. Aquesta és la millor defensa que podem oferir a la República que està apunt de néixer.  




Comentaris
Narcís ( l'autor no confonguem la creença catalana .. amb la que puguin tenir allà a baix/ espanya, ço és, que si la “ Virgen p’acá y el Cristo p’allá “ i, al moment, ‘ hijoput.s catalanes ‘) ( MHP Companys: “ totes les causes justes del món tenen sos defensors. En canvi, Catalunya només ens té a no
??!! .. doncs es clar que amb un botxí com aquest .. necessitem suport, i quant més suport, millor .. i això no desfà que tots els catalans hem de fer d'allò més pinya pro no ja pas només la ' llibertat nacional' sinó, a hores d'ara, defensa pròpia ( potser Kosovo hagués aconseguit la independència de Servia .. si aquell territori no hagués estat intervingut!)! PD: sens dubte crec força més en la ' Moreneta ' o en Déu o en la Providència que en éssers humans ..!
Carles Viñals Casado
Heus ací com heu de voler Catalunya: Políticament LLIURE, econòmicament PRÒSPERA, socialment JUSTA i espiritualment GLORIOSA. (Francesc Macià). Adoneu-vos que l'ordre de prioritats proposat per l'Avi és OBLIGAT, car la consecució de cada una de les fites depén de l'assoliment de l'anterior. En primer lloc, doncs, Catalunya LLIURE.
Ramon
La referència republicana és una insensatesa. I més coses negatives. Però la pitjor, aquesta. Una insensatesa.
Ramon
Car no volem una república, volem reinstaurar la monarquia, un nou llinatge reial de sang pura catalana.
Ramon
L'animaló continua sense entendre res. Per cert, al titular només li faltaria reblar-lo amb NO PASARÁN! S'ha de ser insensat. ERC és una calamitat. Afortunadament, però, no se'n surten mai en res.
Ramon
Ja que l'únic partit independentista és el PDCat (i ja abans CDC). La resta són espanyolistes. Els únics independentistes de debò són els que voten el PDCat, la resta són traïdors, un desastre, sabatots pijo-progres, bestioletes inferiors... La independència es farà només amb el PDCat i la bona gent d'ultra-dreta, la resta seran eliminats. Però jo no sóc sectari ni tinc odi, eh? Adéu bestioletes inferiors.
Ramon
L'única república que hi ha al món és la desapareguda república espanyola, no podem ser república. Visca la Monarquia! I qui no pensa com jo és una bestioleta pijo progre, ecs!
Ramon
Molt bo el post d'en Carles. Només un però. Hi ha quelcom prioritari fins i tot a la llibertat: la catalanitat. Una Catalunya independent però complaent amb la castellanització com ho proposa l'actual ERC per mi se la poden ben fotre al cul. Entenc que Macià no posés aquesta condició perquè l'any 31 no s'havia produït la colonització. O almenys no en les actuals dimensions i consolidacions. Però ara sí. Per tant, nosaltres hauríem d'incloure aquest objectiu. I en primer lloc.
Ramon
Al meu parer, els dos catalans vius més importants són Jordi Pujol i Albert Boadella. Amb el primer, a més, hi estic políticament d'acord. Però ara parlàvem d'importància, de categoria, d'obra feta. Doncs bé, dies enrere Boadella era entrevistat a TV2. Es va notar d'una hora lluny que entrevistadora i entrevistat no podien sentir-se més estrangers l'una de l'altre. I aquest, l'altre, va dir que li encantava molestar la mena de gent a la que molesta. Em passa el mateix.
Núria Florensa i Soler
Excel.lent article. Enhorabona. Sí està en la nostra voluntat ferma de ser una República no dependent. Algunes sí hem pensat fa dècades el "No passaran" i no em fa cap vergonya : "jo confeso" quan erem ben minoritaris. I.... com veieu van guanyar una guerra, però no van poder sometre l'esperit lliure, just i solidari que sentim. És convèncer no pas vèncer!
RAMON
ESTAS FEN EL RIDICUL, PER MES TEBEOS QUE ESCRIGUIS NO DEIXAS DE FER LLASTIMA ..........ROGER ¡SENSAQCIONAL ESTIC D'ACORT AMB TU !

envia el comentari