... i Catalunya va ressuscitar

"El 1967 Catalunya era un país que es moria, on uns quants il·luminats buscaven gent jove que cantés en català per evitar la sensació que era la llengua dels vells, la que s'havia quedat sense futur"

Lluís Llach s'ha assabentat aquest dimarts de què Montserrat Puigdemont, la seva professora de piano de quan ell tenia set o vuit anys, és tia de l'actual president de la Generalitat, al qual, per cert, encara li faltaven uns quants anys per néixer. Han passat cinquanta anys del primer concert de l'últim dels Setze Jutges i aquells dos nens que coneixia la professora de piano s'han convertit, l'un en una autoritat moral de l'independentisme i l'altre en el primer president que assumeix l'objectiu de la independència com a prioritat del seu mandat.

 

Són els cinquanta anys més fascinants de la història d'aquest país, per això la càpsula que els va contenir -els Matins de Catalunya Ràdio- va tenir efectes tan intensos. El 1967 Catalunya era un país que es moria, on uns quants il·luminats buscaven gent jove que cantés en català per evitar la sensació que era la llengua dels vells, la que s'havia quedat sense futur. I mig segle després, en menys d'una vida, aquest país truca a les portes del món des de l'orgull de ser una nació moderna i conscient dels propis drets. En termes històrics, la velocitat de la llum.

 

Llach deixa un llegat musical importantíssim, això no cal recordar-ho. Però, més enllà d'això, aporta una qualitat de compromís a l'altura del repte que encararà el Parlament d'aquesta antiga nació europea que va ressorgir, contra pronòstic, gràcies a la tossuderia de gent com la que fa cinquanta anys va negar-se a acceptar que el seu país s'estava morint.




Comentaris
Ramon
Catalunya ressuscita cada vint o trenta anys. El primer símptoma d'aquesta darrera resurrecció va tenir lloc en el concert de comiat de Lluís Llach. Allà ja es va veure el trencament entre pijoprogres i pijoapartes. El que el primer Tripartit ho havia unit, el segon ho havia romput. I la sentència del TC contra l'Estatut va ser l'oportunitat política per formalitzar el divorci.
40
ona
Sr. Cot, és un paler llegir-lo (i escoltar-lo a la "càpsula"). Llàstima que sigui tan breu, encara que diu la dita que -la direm en castellà que és també una llengua catalana (dic jo , no ho sé)-: lo bueno si breve dos veces bueno. És com un dolç d'aquells que no se'n poden menjar només que un, o dos..
5
PV
En Llach mai ens ha oblidat, l'estimem tant que puc dir que l'adorem. Ep, si no va contra les seues creences. VLTLL
0
Waldo Frank:
"Són un poble subtil i graciós. El seu secret de supervivència es manifesta en les dones, delicades filles d'Eva, potser les més boniques d'Europa, acolorides com les hortes a l'abril i amb els ulls amarats de crepuscle. No tenen la permanència de les coses eternes, sinó de l'evanescència que retorna. La flor que fou Grècia ha estat llançada sobre una costa d'Espanya i ha florit de nou. La seva vida no resisteix: retorna. Perque són com la primavera, l'evanescent primavera que sempre torna" 1926
0
Narcís ( si no fos per historiadors, filòlegs, poetes/ prosistes/ dramaturgs, professors, periodistes, artistes . . seriem nació víctima de crim de lesa humanitat .. " hay que españolizar a los catalanes " .. millor seria ‘ espanyolitzin ‘ els seus o “ ojú mi mare, no sé pué aguantá eze arte, quiyo
Gràcies, gràcies, gràcies a molta gent, molta gent catalana anònima o no reconeguda i, allò pitjor, sofrent, que parlava català, que tenia to català i, sobretot, que empentava en català .. sabem de l'existència de Catalunya, de l'existència de la Confederació catalanoaragonesa, sabem de l'existència dels PPCC, ço és, si fos per espanya només sabríem de l'existència del ( com deien els estrangers que ens visitaven ) ' hablan raro '! PD: fora país d'altri i, a sobre, botxí, de ca nostra!
2
Ramon
El PSC, com Iniciativa, tenien dues ànimes. L'ànima botiflera i l'ànima lerrouxista. Però la condició pijoprogre era que el timó estigués en les seves mans. La presidència de Montilla va trencar aquell equilibri i molts dels nostres pijoprogres van tornar-se independentistes exprés per despit. I això ja ho vam poder veure a Verges, aquell vespre.
1
Mje
Felicitats Sr. Cot, de les millors editorials que li he llegit, enhorabona!
0
Jordi
A part de la extraordinària qualitat musical d'en Llach, cal agrair-li profundament la valentia, i el compromís polític amb la nació, cosa que no podem dir d'altres cantautors, que amb la seua popularitat ens haguessin pogut ajudar una mica, però han preferit emmudir. GRÀCIES LLUIS. VISCA CATALUNYA LLIURE!!!
0

envia el comentari