Un altre regal per a Junqueras

"Quan a un totes li ponen. Quan està de sort. Quan tot li va bé. Quan et dius Oriol Junqueras i vius l’actual moment polític"

Quan a un totes li ponen. Quan està de sort. Quan tot li va bé. Quan et dius Oriol Junqueras i vius l’actual moment polític. Està passant. I quan pensàvem que a can Partit Demòcrata ja no li podien fer més regals i que anaven mirant de fer la feina en el seu camp (no amb pocs problemes i batusses soterrades), va i apareix Albano Dante Fachín i obre una altra finestra d’oportunitat per a Esquerra. Perquè és cert que el PSC ja fa anys que es va sentint satisfet amb allò que diuen “salvar els mobles”, i cada dia els en queden menys en el recompte. És cert que el PDeCAT com a artefacte polític i com a oferta electoral encara és difús i està per fer. Però no era menys cert que Ada Colau i el seu projecte dels Comuns s’estaven erigint en un adversari potent a l’hora de taponar el creixement d’ERC per l’esquerra i en l’espectre ciutadà que sociològicament es podria ubicar en els antics votants del PSC-PSOE. Però ara ve aquest senyor de Podem a Catalunya i en clau de quotes (de pantalla i de càrrecs) amenaça en dividir aquest espai electoral emergent.

 

 

Divide et impera. Divideix i venceràs. Però el cas és que això Junqueras no ho ha hagut ni d’incentivar, en aquesta ocasió. A l’hora de torpedinar des de l’ombra l’opció que el PDeCAT pugui anar configurant un centre ampli i potent que abraci en clau sobiranista allò que CiU va integrar durant anys, aquí sí que hi ha pogut i ha volgut fer alguna cosa. Però pel que fa a l’actual crisi que viuen els Comuns, abans i tot d’existir, això s’ho han fet tot ells solets. O millor, ho ha fet l’home de Pablo Iglesias a Catalunya, geni i figura. I el junquerisme, a gaudir de l’espectacle. De fet, és ben bé que en un proper cicle electoral en clau catalana, o Esquerra s’imposa ara o no ho farà mai.

 

 

 

És cert que la rebequeria de Podem recorda molt a aquella que en el seu dia va tenir la federació catalana del PSOE quan en els anys 70 del segle passat es va decidir impulsar el PSC. Era una lluita per quotes, per no deixar d’existir, diuen els qui van viure aquell moment des de dins. I finalment va venir Felipe González a fer creure els seus, quan la cosa ja s’havia tensat suficientment i s’havia negociat el màxim de rèdit possible. Confien en l’entorn de Colau que això passi ara també, en aquest cas amb Iglesias en lloc de Felipe, com a desllorigador. La vida política és cíclica, diuen. Però el món ha canviat molt i la paciència del respectable també, així com, per descomptat, el punt d’imprevisibilitat que viu la política catalana. Un pati on de les poques coses que últimament es mantenen amb certa regularitat són els regals a Junqueras per part dels seus adversaris.