Una obligació eterna

"Per primera vegada en la història no poden utilitzar la força militar, i aquí rau el gran i suprem factor diferencial: aquest cop guanyarà el més intel·ligent"

Juraria que va ser a Albert Sánchez Piñol a qui li ho vaig escoltar o llegir: els catalans sí que som espanyols, el problema és que Espanya va morir al 1714 i el que ha vingut després no és Espanya, és Castella. A mesura que avança el procés, la frase ressona amb més i més força en el meu cap, i il·lumina a la perfecció no només els darrers 300 anys d’història, sinó també, i sobretot, l’actualitat.

 

 

Certament, el 1714 culmina un procés d’apropiació indeguda del concepte Espanya per part de Castella. Abans de l’apropiació, Espanya és la suma voluntària de nacions peninsulars que pacten d’igual a igual i conserven la seva sobirania. Després de l’apropiació, una de les nacions utilitza la seva majoria demogràfica i superioritat militar per fer-se seu l’estat i construir una hegemonia basada en la dominació: Catalunya perd la sobirania i com a molt pot aspirar a l’autonomia, que és una cosa que el poder central (la nació hegemònica) pot concedir i també pot treure.

 

 

El debat actual sobre la intervenció o suspensió de l’autonomia de Catalunya té la virtut de senyalar l’arrel profunda de la qüestió. L’autonomia és una cosa que dóna Madrid i que Madrid pot suspendre total o parcialment. És una concessió, una delegació. Per això és autonomia, i no sobirania. Si és a canvi de conservar la unitat d’Espanya, a Castella li és indiferent perdre l’adhesió cívica i emocional dels catalans per a dues o tres generacions, o per sempre. És un enfoc diametralment oposat al famós ‘una nació és un plebiscit diari’ d’Ernest Renan: per Castella, Espanya no és un plebiscit diari sinó una obligació eterna. Si no has entès això, no pots entendre res de la reacció de l’estat a les demandes democràtiques de Catalunya. Per sort, per primera vegada en la història no poden utilitzar la força militar, i aquí rau el gran i suprem factor diferencial: aquest cop guanyarà el més intel·ligent. 




Comentaris
Llorenç
Basicament éstic d'acord en tot el que dius, però l'anunciat és: "No poden utilitzar la força ..." cap argumentació al recpecte. Podria ser que ells triesin sortir de la UE?
1410
El Tractat dels Pirineus de 1659 escapça Catalunya, on era la sobirania? Castella feia feina des de 1412 no ens enganyem.
una mica d historia
Voltas, no idealitzis l epoca pre-1714. Et recordo que el 1640 ja va haber-hi la guerra dels segadors, i des de ben aviat el monopoli del comers amb America el tenia Sevilla. El cancer de la peninsula son els castellans desde sempre.
Antoni Llompart
sense sobirania, entre mig de frança i espanya, fa mal conviure si no és de genolls
Narcís ( només cal escoltar que ha dit en Feijóo o que ‘ són solidaris amb nosaltres donant-nos-en milers de milions d’euros ‘ .. i ho diu representant d’Autonomia amb “ superávit fiscal “ per saecula saeculorum!) ( la descaradura, desvergonyiment i cinisme d’aquesta xurma clama al cel!)
No n'és cap d'obligació eterna .. n'és amagatall per seguir delinquint! PD: l'estat fa amb Catalunya el mateix que " fill que maltracta, esprem i ploma diners, béns i patrimoni a sa mare, tot vivint-en de nassos i fatxendejant d'allò més, i sa mare exhaurida del tot sense un cèntim ni per roba interior " i, a sobre, llençant-la " ser l'únic que n'és amb ella, que la cuida "!
Pitxolí
«Per 1a. veg. en la hist. no poden utilitzar la força militar,...» ¿«Wishfull thinking»? És clar que «Madrid» està acostum. a aplic. a Cat., el recurs militar i que ara això és molt més difícil. Però fins ara, sempre que ha emprat aquest recurs li ha anat bé, a mig termini. Per això no crec que el descarti. A més, en el cas que l'emprés, la reacció de Brussel. no és segura. Podria fer veure que es creu les raons de «Madrid», per estalviar-se problem (la pressió de França, entre aquests)
Un article molt encertat
Més material
Hi ha altres llibres on s'explica el mateix i potser amb més detall polític, com ara Tempesta, de l'any 2015, prou recomanable com a font de coneixement del procés de castellanització.

envia el comentari