De terres apartades, mentides a cabassades

"El Tribunal Internacional de Justícia no ha reconegut mai un dret general, per les comunitats polítiques que s’autoqualifiquen de “pobles”, de decidir unilateralment el seu destí"

Dos intel·lectuals i polítics independentistes quebequesos (Daniel Turp i Jean-François Lisée) estan fent mans i mànigues per parlar davant dels micròfons dels mitjans de comunicació catalans, a 'El Món' i a TV3, tractant de fer aquí el que no han pogut fer a casa seva. Han vingut a Catalunya a pronunciar un discurs ideològic que s’amaga maldestrament sota una lectura superficial i inexacta del dret internacional.    

 

El seu discurs és ideològic en tant que enalteix una veritat parcial en principi indiscutible. És veritat que el Tribunal Internacional de Justícia va emetre un dictamen consultiu el 2010 sobre un assumpte referit a Kosovo. El problema rau en la interpretació que fan d’aquesta decisió. 

 

Transvestint el raonament dels jutges, i sense prestar un segon d’atenció al context particular de la tragèdia iugoslava, afirmen que tots els pobles i no només els pobles oprimits o colonitzats, poden reclamar el dret a esdevenir Estats sobirans i independents. Per tant, tal com defensen, el poble català està autoritzat pel dret internacional a decidir per si mateix i pot escollir, en aplicació d’aquest dret, esdevenir un Estat sobirà i independent. (Afegeixen a aquesta interpretació dubtosa el que hem de qualificar de bufonada intel·lectual, això és, que la constitució espanyola infringeix el dret internacional! Ah sí, de veritat?)   

 

El Tribunal Internacional de Justícia no ha dit mai això. Aquesta decisió es referia a una qüestió molt precisa, com el fet de saber si era possible que el dret internacional prengui nota ex post facto de les conseqüències jurídiques d’una situació de fet donada. Així, el Tribunal s’ha curat en salut subratllant que “no té perquè, responent a la qüestió que se li plantejava, pronunciar-se sobre si el dret internacional atorgava a Kosovo un dret positiu de declarar unilateralment la seva independència, ni, amb més motiu, sobre si el dret internacional atorga en general a les entitats situades dins un Estat existent el dret de separar-se’n unilateralment.”  Aquesta afirmació no pot ser més clara. El Tribunal Internacional de Justícia no ha reconegut mai un dret general, per les comunitats polítiques que s’autoqualifiquen de “pobles”, de decidir unilateralment el seu destí

 

Aquests matisos, però, tenen poca importància pels profetes quebequesos. Com deia Alexis de Tocqueville, “L’esperit del poble només fa seves les idees simples. Una idea falsa, però clara i precisa, sempre tindrà més força en el món que una idea vertadera, però complexa". El dret relatiu a l’autodeterminació dels pobles és complex, precisament perquè els reptes són majors. Però els nostres pelegrins quebequesos treuen profit de la simplificació o, encara més, del populisme.  Els permet alimentar el foc de la revolta catalana, realitzant a través del poble català el vell somni esvaït d’un Quebec independent. De forma tràgica, ho fan menystenint les conseqüències dels seus propòsits en el clima polític català, amb un esperit de convicció que ofega el seu deure de responsabilitat.    

 

Això vol dir que un intel·lectual estranger no pot dir res sobre la situació hispano-catalana? En absolut. Indubtablement, fins i tot per un federalista convençut com jo, l’actitud de Madrid és desconcertant. El govern de Rajoy viola una de les lliçons fonamentals de la història del dret constitucional occidental: no ha entès que per consolidar el poder, cal saber-lo limitar. Si hagués tingut la intel·ligència d’autoritzar el referèndum quan es va reclamar inicialment, molt probablement hauria guanyat el NO. El seu prestigi i la seva autoritat moral haurien sortit reforçats. Si hagués tingut la intel·ligència de no querellar-se contra Artur Mas hauria pogut reforçar el seu poder mostrant que era prou savi per saber quan abstenir-se de recórrer-hi. Aquestes conclusions es fonamenten en una observació de la realitat política i no en elucubracions jurídiques.

 

Daniel Turp i Jean-François Lisée han presentat més aviat com una veritat de l’Evangeli una interpretació del dret internacional amb la qual pràcticament ningú combrega, fora de l’àmbit restringit dels independentistes zelotes de tota mena. De fet, la seva interpretació és tan convincent com la teoria que sosté que les aurores boreals són el resultat del reflex dels raigs dels sol sobre l’esquena dels arengs...  

 

Espanya i Catalunya viuen moments dolorosos, sota el record terrible d’una guerra civil. Un intel·lectual o polític estranger hauria de saber mesurar les seves paraules i recordar que les seves pròpies opinions no equivalen, per si mateixes, al dret públic internacional. En la mesura en què es fonamenten en una lectura superficial i errònia del dret, no són res més que una opinió particular sense interès.