Ens ofeguem amb lleis i pràctiques poc democràtiques

"Superar definitivament el franquisme i el règim del 78, que n’és el seu hereu directe, hauria d’estar en l’agenda de totes les forces democràtiques del País Valencià"

Divendres 10 d’abril l’execució per part de l’Ajuntament d’Alacant de les mesures cautelars dictades per un jutjat de la ciutat, ordenant la reposició dels noms franquistes a les places i carrers que recentment havien estat canviades per noms democràtics, ha tornat a palesar el divorci que hi ha entre la voluntat popular i la vida democràtica, per minsa que siga, i la vigent legislació espanyola. El jutjat responia a un recurs del PP perquè el procés per acordar el primer canvi de noms havia tingut una deficiència procedimental al ser aprovat en junta de govern i no pel ple municipal, i això ha estat suficient per a que el jugat adopte mesures cautelars.

 

Malgrat el coneixement públic de tantes decisions asimètriques adoptades recentment per alguns jugats espanyols, no puc deixar de preguntar-me des d’un punt de vista polític, no jurídic, com és possible que estiga per damunt de l’aplicació de la Llei de Memòria Històrica un mer procediment administratiu? Esta segura sa senyoria que no n’hi havia una altra forma d’interpretar la llei que no fos tornar a trepitjar els sentiments de les víctimes de la violència feixista?

 

No crec que siga necessari emprar més d’uns segons a qualificar l’actitud vergonyant del PP, un partit profundament i estructuralment antidemocràtic, hereu directe del franquisme tant en la seua gènesi i desenvolupament com en el seu discurs i la seua praxis. A més, El PP, com demostra una vegada més amb aquest recurs, és una eina d’intoxicació permanent de la vida social que a més, aprofita qualsevol escletxa generada per les toves polítiques democràtiques i les “errades procedimentals” de la resta de partits, per a justificar el manteniment de tot allò provinent del franquisme i de la defensa dels valors més reaccionaris i més contraris a l’evolució de la vida en general i la vida social i política en particular.

 

La Llei de Memòria Històrica de 2007 (aprovada al parlament espanyol 32 anys després de la mort de Franco), insta "a les administracions públiques a prendre mesures per a la retirada dins l'àmbit de les seues competències d'escuts, insígnies, plaques i altres objectes i mencions, commemoracions o exaltacions personals o col·lectives de la revolta franquista, la guerra i la repressió". Segons aquesta llei,  aprovada ja fa 10 anys, els carrers franquistes haurien d'haver canviat de nom i no només a Alacant. Però el PP, allà on ha tingut majoria, no ha pres cap iniciativa i ara, que en moltes ciutats i pobles està en minoria, utilitza qualsevol argúcia tècnica o legal per entrebancar les iniciatives democràtiques o endarrerir la seua posada en marxa.

 

Hi ha dues qüestions que com a demòcrata em criden poderosament l’atenció. La primera és la resposta tova d’alguns representants del tripartit alacantí basada en que "la llei està per acatar-la". En boca de representants de forces del canvi em sembla molt qüestionable. La llei està per acatar-la sí, però també per a denunciar-la, reformar-la, canviar-la o superar-la cada volta que calga. Si hi ha quelcom que ha estat necessari superar constantment al llarg de la història han estat els marcs legals de cada moment. El missatge que es dóna des de qualsevol força política quan se sacralitza la llei (i més si s’autoqualifica d’esquerres o progressista), és un missatge potencialment reaccionari. Dir que la llei està per damunt de tot o assumir-lo és donar-li una validesa democràtica a les lleis que no sempre tenen. Una democràcia supeditada indefinidament a unes determinades lleis se sembla massa a aquella democràcia orgànica que va instaurar el genocida règim franquista a l’any 1942 i de la qual encara ens queden monuments i noms de places i de carrers.

 

La segona qüestió que em crida l’atenció és la mena de resposta política donada fins ara tant des dels partits a nivell del País Valencià com des del Govern de la Generalitat. Molt efectista però segurament poc efectiva. Acompanyar el funcionariat a canviar les plaques mentre s’exterioritza la impotència podria estar bé si estiguera complementat d’una crida a la mobilització popular i a una generalització d’iniciatives municipals en la totalitat de municipis del País Valencià amb el doble objectiu d’eliminar tot rastre nominal del franquisme i de convertir en un bumerang el recurs del PP. Pot donar la sensació que hi ha una mena de contenció política que ens impedeix anar més enllà, que ens fa por aplicar amb fermesa i rotunditat aquelles polítiques que qüestionen de socarrell els residus del franquisme, les practiques antidemocràtiques i les mesures antisocials i que ens acontentem amb confrontacions amb la dreta només per a guanyar-li les eleccions però no per reduir la seua presència en la societat de manera radical.

 

El cas d’Alacant hauria de servir-nos per a replantejar-nos objectius i estratègies. Uns objectius i unes pràctiques que han d’estar a l’alçada i les necessitats del País Valencià. Superar definitivament el franquisme i el règim del 78, que n’és el seu hereu directe, hauria d’estar en l’agenda de totes les forces democràtiques del País Valencià. No es tracta només de guanyar al PP electoralment: necessitem una nova hegemonia social profundament democràtica, capaç de guanyar eleccions però també d’eixir al carrer cada volta que calga i superar els límits i encotillaments que lleis, "tradicions" i institucions van teixint de manera constant al voltant de les ànsies de llibertat del poble valencià, que vol i necessita sentir que ha recuperat la capacitat d’autogovernar-se sense limitacions autonomistes.

 

No podem continuar ofegant-nos en lleis que estan per damunt de la democràcia i en pràctiques de curta volada i en objectius poc ambiciosos.




Comentaris
Narcís ( si el munt de ' valencians ' que són al País Valencià estimessin València .. altre gall els/ ens hi cantaría! Conclusió: no són valencians .. llavors serán o venuts així covards i egoistes o invasors!)
Verament, no acabo d'entendre-ho la ' llei de memòria històrica ' .. necessita tràmit quin fos en lloc d'acte ipso facto ( o, per ventura, el Ple pot negar-s'hi a treure-les?)? PD: com pot ser possible tanta demanda, tant recurs, tant .. sigui pel que costa o, allò pitjor, pel poc respecte que hi ha vers el mot ' justícia ' així com a empleats d'aquesta ( serà que espanya n'és antònim a qualsevol mot decent, digne i de bona consciència i sinònim de frau, estafa i delinqüència!)?
I tant!
Gens democràtiques: no igualtat davant la llei, no pressumpció d'innocència, no llibertat d'expressió, intolerància davant el discrepant de la ideologia oficial, imposició a tots d'una determina ideologia, censura d'allò no políticament correcte, nous temes que s'han volgut fer intocables, una societat cada cop més negativa, política única i sense alternativa...

envia el comentari