La paperera i la proporció

"S’imaginen què hauria provocat l’acció demofòbica de la maquinària de l’Estat si la Cup no hagués volgut fer allò d’enviar Artur Mas a “la paperera de la història”?"

Puigdemont i Junqueras junts, i amb Romeva completant l’estampa. Reivindicació democràtica, excepcionalitat del moment i transversalitat política. Això va ser la fotografia que ahir vam veure al Palau de la Generalitat. Una flor no fa estiu? En tot cas, coses que provoca l’acció de la piconadora de l’Estat espanyol amb barbaritats com la sentència que condemna un expresident de la Generalitat per haver posat urnes de cartró en una exemplar jornada de reivindicació democràtica. S’imaginen què hauria provocat l’acció demofòbica de la maquinària de l’Estat si la Cup no hagués volgut fer allò d’enviar Artur Mas a “la paperera de la història”? Avui tindríem un president en exercici condemnat i inhabilitat. Els efectes polítics i socials de tot plegat no haurien tingut segurament res a veure amb el que estem vivint ara, que malgrat tot es mira d’entomar amb un somriure als llavis per part dels protagonistes independentistes del procés. Moments històrics que retraten grandeses i misèries dels implicats en el procés, d’una banda i de l’altra.

 

Diuen a Madrid, els qui es mouen en els cercles del poder, que els de Rajoy tenen previst aplicar una “proporcionalitat quirúrgica” amb els temps que s’albiren a Catalunya. Que hi intervindran “amb bisturí” per no “excitar els ànims” i no impulsar l’independentisme. De confirmar-se això, en tot cas, la sentència que inhabilita per primera vegada un president de la Generalitat en democràcia ens demostra el seu concepte de proporcionalitat. Aquesta disfunció entre fets i paraules, aquesta desproporció manifesta que caracteritza l’acció de l’Estat i els seus representants envers una iniciativa i una demanda majoritària del poble de Catalunya, la de poder votar i decidir sobre el seu futur, descriu la misèria que allunya aquesta mateixa part (i segurament alguns més) de l’Estat que diu voler-los defensar (es veu que d’ells mateixos).

 

La misèria de la part catalana és la de la divisió que hi persisteix malgrat tot. De tant en tant, com ahir a Palau, hi ha fotos que tot i incompletes volen projectar el contrari. Però els dubtes sobre el compromís d’uns i altres, membres de Junts pel Sí i de la Cup, hi persisteixen perquè també sovint amb els seus fets desmenteixen les boniques paraules. No ens espolsen del damunt la sensació d’exèrcit de Pancho Villa davant d’un exèrcit compacte i armat fins les dents. Allò de persistir en voler guanyar victòries pírriques i per separat, diferenciar-se (no fos cas) i clavar si es pot un punyal a l’adversari històric, malgrat el moment excepcional que ens volen convèncer que vivim, segueix marcant bona part de l’activitat política dels partits sobiranistes. I tot malgrat l’ofensiva implacable de l’Estat. Qui primer hi posi seny, d’un bàndol o de l’altre, tindrà bona part de la partida guanyada.