És Marta Pascal qui té un problema?

"Al girar qualsevol comentari sobre com afectarà el cas Palau al PDeCAT i a les aspiracions d’ERC es parla de la carrera de Pascal o de Mas"

La forma en què el periodisme refereix les conseqüències del cas Palau demostra ben a les clares que el discurs  polític i el mediàtic viuen en una retroalimentació malaltissa on la ciutadania és sempre un tercer convidat  de pedra. Mitjans de comunicació de tota mena i tendència ideològica s’han passat la setmana referint com afectaria el cas a CDC, o si Artur Mas veurà en el resultat judicial dibuixada la seva tomba política (per enèsima vegada, però, tot i que abans va ser en versió “paperera de la història”) La última versió, que intenta salvar (és un dir) la figura de l’actual líder (també és un dir) del PdCat, Marta Pascal, la dibuixa com a la víctima de tot l’afer. Una víctima, però, que com qualsevol en relació a la política, abans i ara, en aquest partit o altre, hauria de ser vista senzillament com algú que no ha tingut l’oportunitat de corrompre’s.

 

El periodisme polític parla poc de les coses, sols de les persones que diuen ocupar-se de les coses, o de les errades que de tant en tant cometen els polítics en parlar, o de la interpretació que fan de paraules i expressions que no han entès, però que repeteixen perquè les ha dites un altre (un exemple podria ser el ressò indirecte que durant els darrers dies s’ha fet del parer de la Comissió de Venècia sobre la reforma del TC espanyol, que estic segura cap d’ells s’ha llegit). Aquest periodisme polític juga contínuament al Monopoly amb les diverses peces que protagonitzen el tauler, de manera que és molt difícil distingir els seus judicis dels que es fan irònicament a alguns programes d’humor.

 

Tanmateix i pel que fa al cas Palau, el que m’importa és que al girar qualsevol mena de comentari en relació a com afectarà el resultat al PdCat i per tant a les aspiracions d’ERC a liderar el procés independentista (que a meu parer vol dir tant com posposar-ho) es parla de la carrera de Pascal o de Mas, però en cap cas de la resultant que des de sempre més hauria d’interessar a la gent: per a què servien els diners desviats?; sí, per al manteniment del poder (per tant, comú denominador de tots els partits de govern), però com es fa això de mantenir el poder? No necessàriament omplint les butxaques dels polítics, però en qualsevol cas sí acontentant a tal o qual mitjà, més enllà de subvencions, el millor greix per fer funcionar la corretja de transmissió entre aquestes dues realitats emmirallades: ni Podemos, amb totes les seves ínfules d’haver-se construït sobre la gent, se n’ha escapat, i ara, canviant el vent, certs periodistes hi denuncien amenaces.

 

La víctima del tres per cent som la gent; i aquest tres és anecdòtic, un xic més en el conjunt de la pressió fiscal exercida per l’aparell institucional del poder polític de tot nivell, i on s’han d’entendre els mitjans de comunicació inclosos. Som la gent qui tenim un problema i és nostra la responsabilitat.




Comentaris
D'una vella casa
Sra. Nebreda, la generació de la transició espanyola, que no va fer el que havia de fer, és impresentablei, perquè passa la seva misèria a la generació més jove. És una generació covarda i plena de cobdícia que va participar des dels partits en el desgovern (A. Nieto, "La organización del desgobierno, 1982!) amb uns mitjans de comunicació miserables i plens de menjadores polítiques. Què va fer vostè, llavors?. Vergonya la generació de la transició espanyola que no fa autocrítica!.
0
Ramon
Tot el contrari. La gent no és la víctima del finançament irregular dels partits i dels sobresous dels polítics sinó la culpable, el motiu. Això es va haver de muntar d'aquesta manera per culpa de la gent. Per culpa de la mala qualitat democràtica del poble. Encara que, després, el propi sistema ho ha fet servir sempre que li ha calgut contra Convergència igual que l'hipòcrita capità Renault amb el casino del Rick's Cafe.
2
D'una vella casa
Sra. Nebreda, continuo, el problema el tenim, vostè, jo i tots els qui hem viscut "durant" la transició espanya, com qui va viure"durant" la dictadura. El que és important és saber què va fer cadascú "durant" aquella insensetatessa. Vostè què ha fet els darrers vint anys, d'ençà la planificació pels partits+media+repobladors de les institucions d'aquest país?. La nova generació no és responsable dels malfactors de la generació anterior.
0
Ramon
Els únics que volien la democràcia, era "la casta". Per això les llistes tancades, per això el bipartidisme, per això el finançament irregular i per això els sobresous a polítics. Perquè només "la casta" volia la democràcia. I damunt, d'aquesta "casta", demòcrates, demòcrates de debò, n'hi havia ben poquets. I demòcrates de tota la vida, menys encara. Jordi Pujol i quatre gats malcomptats més.
2
Ramon
Aquell consens per dissimular finançaments (per força alts perquè calia participacions altes que legitimessin el sistema) i per dissimular també els sous reals dels polítics (per evitar les demagògies populistes de qui no volia el canvi), aquella dissimulació, dic, va ser l'escletxa per on van colar-se aprofitaments i xoriçades personals. Però és impensable que qui més en pequés fos Convergència perquè Convergència sempre va estar en el punt de mira. Impunitat només n'han tinguda l'esquerres.
2
Narcís ( 1. què compon la urgència de sortir com un llamp d'aquest botxí d'estat aliè i catalanòfob amb corrupcions quines siguin? 2. no n’és l’estat qui, mitjançant llurs càrrecs i organismes fiscalitzadors ha de preveure-ho àdhuc evitar punibilitat i, a més, dolosa i . . . n’és qui la potencia?)
Com ho sap de no ser una ' estrena ' així pèrdua de l'empresari de torn, que no pas cap mena d" inflament ' per dur-se'n o furtar diferència o marge ( i ja posats .. n'és el mateix fer obres bàsiques o fonamentals i qui guanyà el concurs donar un ' afegitó ' o gratificació que ' inventar-se-les i malbaratar recursos públics per, clar i català, robar, com n'és el cas d'espanya?)?
0
Ramon
Sempre he negat que el nostre poble fos franquista. Però tampoc no era antifranquista. La gent vivia al marge de la política i no va bellugar ni un dit per la democràcia. La democràcia la va voler "la casta". Però és clar, calia que el poble la referendés. I això costaria diners, molts diners. Diners que tampoc no convenia exposar-los a les demagògies involucionistes i revolucionàries que ho haurien engegat tot a dida. El problema fou que d'aquells hàbits vingueren posteriors vicis.
1
Ramon
Els sociates van liquidar Montesquieu i se'n vantaven. L'argument, era que ells tenien majoria absoluta parlamentària però la resta de poders no havia canviat. Els sociates van forçar escalafons militars, judicials, acadèmics, van privilegiar grups mediàtics afins i ofegar-ne dels altres. Tot allò, deien, era per democratitzar, per fer neteja d'ultres. Però aquella praxis va quedar-se com a norma. I damunt, lladres i oportunistes van aprofitar-se'n, tant de la norma com de la impunitat progre.
1
Tallers Paco i Manolo suspèn pagaments
Als quatre dies i després dels corresponents impagats vas i el taller et trobes tot igual que abans, amb els mateixos amos i empleats només que ara es diu Tallers Manolo i Paco. Doncs això, Pdecat = CDC després de la suspensió de pagaments.
0

envia el comentari