És Marta Pascal qui té un problema?

"Al girar qualsevol comentari sobre com afectarà el cas Palau al PDeCAT i a les aspiracions d’ERC es parla de la carrera de Pascal o de Mas"

La forma en què el periodisme refereix les conseqüències del cas Palau demostra ben a les clares que el discurs  polític i el mediàtic viuen en una retroalimentació malaltissa on la ciutadania és sempre un tercer convidat  de pedra. Mitjans de comunicació de tota mena i tendència ideològica s’han passat la setmana referint com afectaria el cas a CDC, o si Artur Mas veurà en el resultat judicial dibuixada la seva tomba política (per enèsima vegada, però, tot i que abans va ser en versió “paperera de la història”) La última versió, que intenta salvar (és un dir) la figura de l’actual líder (també és un dir) del PdCat, Marta Pascal, la dibuixa com a la víctima de tot l’afer. Una víctima, però, que com qualsevol en relació a la política, abans i ara, en aquest partit o altre, hauria de ser vista senzillament com algú que no ha tingut l’oportunitat de corrompre’s.

 

El periodisme polític parla poc de les coses, sols de les persones que diuen ocupar-se de les coses, o de les errades que de tant en tant cometen els polítics en parlar, o de la interpretació que fan de paraules i expressions que no han entès, però que repeteixen perquè les ha dites un altre (un exemple podria ser el ressò indirecte que durant els darrers dies s’ha fet del parer de la Comissió de Venècia sobre la reforma del TC espanyol, que estic segura cap d’ells s’ha llegit). Aquest periodisme polític juga contínuament al Monopoly amb les diverses peces que protagonitzen el tauler, de manera que és molt difícil distingir els seus judicis dels que es fan irònicament a alguns programes d’humor.

 

Tanmateix i pel que fa al cas Palau, el que m’importa és que al girar qualsevol mena de comentari en relació a com afectarà el resultat al PdCat i per tant a les aspiracions d’ERC a liderar el procés independentista (que a meu parer vol dir tant com posposar-ho) es parla de la carrera de Pascal o de Mas, però en cap cas de la resultant que des de sempre més hauria d’interessar a la gent: per a què servien els diners desviats?; sí, per al manteniment del poder (per tant, comú denominador de tots els partits de govern), però com es fa això de mantenir el poder? No necessàriament omplint les butxaques dels polítics, però en qualsevol cas sí acontentant a tal o qual mitjà, més enllà de subvencions, el millor greix per fer funcionar la corretja de transmissió entre aquestes dues realitats emmirallades: ni Podemos, amb totes les seves ínfules d’haver-se construït sobre la gent, se n’ha escapat, i ara, canviant el vent, certs periodistes hi denuncien amenaces.

 

La víctima del tres per cent som la gent; i aquest tres és anecdòtic, un xic més en el conjunt de la pressió fiscal exercida per l’aparell institucional del poder polític de tot nivell, i on s’han d’entendre els mitjans de comunicació inclosos. Som la gent qui tenim un problema i és nostra la responsabilitat.