El PSUC més necessari que mai

"Pot sorprendre veure com Colau i Rabell s’erigeixin com a defensors d’aquesta aporia de política ficció que representa el pacte d’un referèndum amb l’Estat"

Durant molts anys, el Psuc va construir-se al Principat de Catalunya, efectivament, com el Partit (en majúscula i precedit per un article determinat). No només durant els anys 30, sinó també durant els temps de la clandestinitat, va saber organitzar i liderar la lluita contra el règim franquista, per la democràcia i pels drets nacionals del poble català, des del moviment comunista. Tanmateix, com bé se sap, el 20 de maig del 1997, quedà absorbit en Iniciativa per Catalunya que es va constituir com a partit (vegeu la minúscula). Podríem afirmar, doncs, que el Psuc va morir aleshores, i en va restar tan sols una pàgina web (www.psuc.cat) que manté fossilitzat el llegat de l’antic Partit Socialista Unificat de Catalunya.

 

El Psuc, però, ja feia temps que havia fet aigües. Es podria  al·legar que la ruptura definitiva amb la tradició de lluita fou al marc del V Congrés de 1982, quan va triomfar la línia eurocomunista propugnada per Santiago Carrillo, que va portar a la constitució del nou Partit dels Comunistes de Catalunya. Certament, aquell fou el principi de la fi del Psuc com a partit, però la seva fi com “al Partit” considero que l’hauríem de cercar a un moment anterior. Si haguéssim de posar-hi data, diria que fou el 25 d’octubre de 1977, en els anomenats “pactes de la Moncloa”. Donant l’esquena a les condicions subjectives favorables a la ruptura amb el franquisme, les elits polítiques espanyoles d’esquerra i de dreta –i entre aquestes també les catalanes– van posar els fonaments del Règim del 78, el gran teatre de la impunitat i de la continuïtat de la dictadura.

 

D’aquesta manera, traint l’Assemblea de Catalunya i el moviment popular democràtic, les banderes republicanes, del dret a l’autodeterminació i de la depuració dels crims perpetrats pel règim franquista van ser abandonades a la seva dissort, juntament amb les masses de catalans i catalanes (i, evidentment, d’altres pobles de l’estat) que les enarboraven amb l’esperança d’obtenir justícia. Entre els anomenats pares de la Constitució del 1978, no oblidem que es troba Jordi Solé i Tura, que fou un dels principals dirigents del Psuc de l’època, home de confiança de Santiago Carrillo i que, no per casualitat, també va acabar a les files del PSOE.

 

Solé i Tura representa, en bona mesura, el dilema històric mai superat pel Psuc ja des dels anys 30: la qüestió nacional catalana. Tot i que no podem negar l’important paper que va desenvolupar durant els anys de l’anomenada transició a favor de la immersió lingüística, així com en la defensa del dret a l’autodeterminació, en diferents moments històrics, passats els pactes de la Moncloa, la línia soleturista que situava el catalanisme polític com un moviment d’arrel burgesa va acabar imposant-se. Des d’aleshores, la falsa dicotomia social i nacional, que emmascara una ideologia nacionalista espanyola reaccionària, ha imperat entre bona part dels col·lectius polítics que han anat naixent com a fruit de la diàspora del Psuc i, més enllà d’aquests, d’importants segments de la societat catalana.

 

Aquesta situació fou denunciada a bastament per l’independentisme contemporani nascut el 1968, arran de la fundació del PSAN, i fonamentat teòricament el 1974 pel dirigent independentista Carles Castellanos, a la seva obra escrita des de la presó: “El fenomen nacional” (reeditat i actualitzat per Edicions del 1979, l’any 2015). El que en aquells moments es denunciava com a maniobra de les elits polítiques per evitar la ruptura real amb el règim i renunciar al dret a l’autodeterminació, en el cas concret del Psuc, va significar la seva fi com a Partit dels treballadors i les treballadores catalanes, desplaçant-se al costat de les forces continuistes i, consegüentment, al costat de l’oligarquia espanyola i de l’aparell repressiu franquista, ara disfressat de “democràcia” liberal europea.

 

El Partit dels treballadors i de les treballadores dels Països Catalans – i de qualsevol nació del món – no és una simple organització política, ni una plataforma electoral, ni cap ens que busqui, en definitiva, representar una ideologia o grup social específic. El Partit ha de formar-se a través de la història i de la lluita, com a resultat de la confluència de les forces progressistes i dels sectors més avançats de la societat, per tal de situar-se com l’Antítesi, en la dialèctica fonamental entre capital i treball, al servei dels interessos objectius del poble treballador. Sens dubte, si en algun moment el Psuc va poder projectar-se com “al Partit”, la seva complicitat amb la construcció del Règim del 78 i el seu seguidisme a les tesis soleturistes, el van reduir a una organització buida de projecte històric.

 

Els anys han anat passant i, actualment, quan l’independentisme català ha pres una dinàmica de masses, vertebrat en un moviment organitzat d’indubtable capacitat de mobilització, es fa molt difícil pensar en un gir similar al que succeí el 1977. Ara més que mai, la ruptura amb el Règim del 78 torna a ser possible i, a mesura que avancen els esdeveniments, cada cop es fa més palès que la ruptura democràtica té un nom: República Catalana. Les forces del búnquer i les seves còmplices continuen entonant els cants de sirena, combinades amb amenaces de dissolució d’una autonomia que els independentistes som, en primer terme, els més interessats a dissoldre.

 

Mentrestant, però, la diàspora del Psuc (que actualment podem ubicar a CSQP al Parlament de Catalunya i entre els Comuns a Barcelona) continua immersa en una mar de confusió. Havent trobat la fórmula d’un referèndum pactat amb l’Estat, com a fugida d’estudi, sembla que han aconseguit trobar un cert punt d’equilibri provisional entre les diverses sensibilitats internes. Una aposta que, malauradament, no té cap mena de recorregut (una part no pot pactar si no té un interlocutor a l’altra banda de la taula), i ho saben, de manera que la seva defensa aferrissada per part d’alguns dels seus dirigents, com Joan Coscubiela, ens porta a pensar que la seva voluntat de ruptura és la mateixa ara que la que tingué el Psuc el 1977.

 

Tanmateix, seria un error la reductio ad ICV del conjunt de forces polítiques que componen CSQP i els Comuns. Ni tan sols ICV és monolítica en aquest sentit, tal i com hem pogut comprovar en diverses ocasions. De fet, pot sorprendre veure com Ada Colau i Lluís Rabell, entre d’altres dirigents que votaren Sí-Sí el 9-N, ara s’erigeixin com a defensors d’aquesta aporia de política ficció que representa el pacte d’un referèndum amb l’Estat. També ens pot sorprendre veure les honestes declaracions d’en Joan Josep Nuet contra la persecució política de l’independentisme, així com l’aposta decidida del seu partit, Comunistes de Catalunya (hereu del PCC) i d’EUiA, per a la construcció de la República Catalana. Les contradeclaracions d’en Coscubiela ens haurien de permetre treure’n l’entrellat.

 

Desenganyem-nos: hi ha sectors conservadors – també dins de l’independentisme – que estan interessats a posar tots els expsuqueros dins del sac de l’espanyolisme. I, tot i que a jutjar per les seves accions, es podria considerar que en moltes ocasions li han fet el joc, seria un greu error desterrar-los de la revolució democràtica que estem emprenent. De fet, el PSUC (en majúscules) és més necessari que mai i hem d’encoratjar als sectors més avançats a no abandonar la lluita per defensar activament el dret a l’autodeterminació, el qual significa superar la il·lusió del pacte i decidir-se a reconèixer el poble català com a subjecte polític capaç d’exercir, sense el permís de ningú, el dret a decidir el seu futur.

 

Si la República Catalana serà un avenç social en si mateix, la suma d’aquests sectors en el camí cap a la independència permetria avançar de manera decisiva cap a la República dels treballadors i les treballadores. Perquè la falsa dicotomia social-nacional propugnada pel soleturisme – i que continuen sostenint dirigents com Joan Coscubiela i els sectors afins – s’esvairà tan bon punt s’assoleixi la independència. I superada la contradicció nacional, entre tots i totes, hem de ser capaços de fer renéixer potser no el Psuc, però sí “el PSUC”: una nova confluència històrica de l’esquerra revolucionària, es digui com es digui, per construir la República Socialista Catalana




Comentaris
Ramon
El PSUC és un mite. Que totes les posteriors esquerres sucursalistes hagin set pitjors que el PSUC en determinades facetes durant un lapse de temps més aviat breu, com sens dubte ho han estat, no justifica tant d'enaltiment. No al sucursalisme: ni aquell. I òbviament tampoc no crec que sigui pla enyorar el comunisme.
Ramon
El PSUC posem que del període 72-76, 72-80 sent molt generosos, era nacionalment glòria en comparació amb qualsevol esquerra sucursalista llevat d'una que no va passar d'anècdota (el Moviment Comunista). Però vaja, això fou tot. Mil milions de vegades millor qualsevol partit d'obediència catalana. El gran què que li vèiem en aquell efímer PSUC era que ens pensàvem que seria de gran ajut per integrar els immigrants espanyols o almenys els seus fills.
Inadaptado
Ojo. Todo esto, toda esta denuncia hacia "el terrible régimen del 78" (régimen democrático, por cierto) lo dice un individuo, de la CUP, que se autodefine como marxista-leninista. El marxismo-leninismo fue la ideología oficial de la URSS y del bloque del este durante la guerra fría. No tengo nada más que añadir ante semejante individuo con semejante ideología.
Narcís ( Colau, qui és .. aquella que deia cobraria ics i cobra 50 vegades ics, tot dient, no la deixaven? Herrera/ ICV, qui és .. aquell que deia musulmanes anessin ben tapades sinó llurs marits no les deixarien sortir al carrer? Cocubiela i Rabell, qui són .. qui tingui orelles que hi sentí! )
Ja n'hi ha prou de ' literatura - ficció ', ço és: 1. l'esquerra a ca nostra mai ha estat ídem que sí ' proveïdora d'espanyolisme i proveïda d'espanyols ' ( excepcions confirmen regles!)! 2. l'esquerra a ca nostra mai ha estat ocupada/ preocupada del benestar de la societat que sí de fúmer la part de millor benanança! 3. l'esquerra a ca nostra sempre ha estat baliga-balaga àdhuc farsant .. tot cercant usar dels necessitats per a abusar-hi i ' enfilar-s'hi '! PD: ' la palla .. als examens '!
Lluís
No he entés mai aquesta apologia del PSUC. Era el partit comunista oficial. I té un passat molt obscur, quan era pràcticament una agència de Stalin, durant la República. Més tard Comorera va ser delatat, era massa nacionalista o titista -deien. Després, van seguir l'estratègia d'atreure sector burgesos i intel.lectuals. A mi em semblava increible que intel.lectuals barcelonins s'hi fiquessin amb aquesta gent que en realitat no acabava mai de criticar les dictadures brutals de la URSS o Cuba.
Narcís 2 ( nacional, sempre, òbviament!) ( i social, pendents, resoldre nostra gent!) ( el ‘ paperot ‘ d’humanisme, solidaritat, empatía o, abans, beneficència i caritat n’és sobrer mentre hi hagi un-a català-na sofrint necessitats .. o ‘ ta casa, n’és ma casa ‘? )
Ras i curt : fos bo l'autor no es contradigués .. així doncs, 1er. : nació, país, Estat, sobirania, tot plegat, sortir com un llamp d'aquest botxí de país veí! i 2on. : nostre poble, nostra població, nostra societat, exercint la ' sobirania popular ' decidirà " forma de govern representatiu " i " partit/s o quina mena de gestió en la participació de nostra vida pública" o . . . . . sinó ' jugareu ' a coercir àdhuc fer xantatge per a no alliberà'ns-e d'espanya? PD: l'enganyifa no hi cap!
vits52
Em sembla que pixa fora de test. ICV o millor dit la seva política no té res a veure amb el discurs del PSUC. (això per posar un exemple). Bé l'article és interessat i no mereix cap més comentari.
Isabel C.
El comunisme és, junt amb el nazisme, la gran xacra genocida i lliberticida, del segle vint. El PSUC no només es va vendre Catalunya a Espanya durant la Transició, sinó que el comunisme va ajudar de valent a fer-nos perdre la guerra civil. El llegat del PSUC és el nacionalisme espanyol encobert representat per Solé Tura que encara impregna fins el moll de l'òs els comunistes que ara es fan dir comuns. Totalitarismes fora, de dretes i d'esquerres. Ben lluny.
No els trobo a faltar
No espero res d'ells, bé sí, espero un cop de piolet en el cap si ens dediquem a denunciar davant el món els seus vergonyants pactes amb els hereus de la dictadura i contra Catalunya.
Ramon
La moneda PSUC va caure del costat nacional català igual que podia haver caigut del costat Solé Tura. I el sentit de país de Jordi Pujol va fer la resta. Però va ser la major equivocació de Jordi Pujol. Contribuir a alimentar la hiperlegitimació progre que acabaria sent la ideologia d'Espanya a Catalunya. I damunt, allò de bo que n'esperàvem, la tasca d'integració, poquet. Molt poquet. Només cal veure els resultats electoral a Can Zam. Només cal veure l'avenç com mai de la castellanització.
Però
Però tu què has de dir, inadaptado/iván, si sempre presumeixes d'ideologia feixista?
davids
xaval,no sé si perquè ets molt jove o molt ignorant,no tens ni idea del que va ser l'operació psuc al 78,feta pel 's apañoles per que res no canvies massa..torna a manar el franquisme i aquest cop de manera democràtica.qui no vegi que psuc o les seves excrecions(icv,comuneros,podemites)l'únic que volien era mantenir el jou sobre Catalunya i les seves finances(que hablen lo que quieran però que paguen,deien) ,és molt curt.
JESÚS (Xess)
Potser el que hauria de renàixer hauria de ser el POUM???
int
Interessant la reflexió històrica. Sobrera la reivindicació d'una ideologia totalment passada i nefasta en els seus efectes reals.
Les esquerres "combatives"
per fer se un lloc a les esferes del poder ( no ens enganyem ) faràn el que siguin per mantenirse al marge i no embrutarse les mans fins que estigui tot fet i ales hores reclamaràn transversalitat. Catalunya una republica socialista? De veritat? La gent n'estem fins als nasos de que els pijoprogres feu experiments amb el nostre pais. El socialisme te cabuda a on hi ha precarietat i nosaltres no volem una republica de precarietats.
Les esquerres "combatives"
A la República Catalana, s'hauria d'il·legalitzar qualsevol partit socialista.
sebastià
Jo, més aviat et diria que el PSUC, mai no ha estat necessari. I amb ICV ja no et dic res més. Herrera i "la monja" ho van acabar d'adobar.
1936
Si CSQP=PSUC, llavors CUP=POUM. Uns eren la sucursal catalana del PCE, els altres eren un partit català. I ja sabem que van fer els primers amb els segons. Deixem doncs el PSUC ben mort i enterrat.
BPC
"el partit" dels anys 30 va ser ESQUERRA REPUBLICANA DE CATALUNYA, no el PSUC. Per la resta, d'acord

envia el comentari