Els fets del Palau

"No es jutja l’èpica, ni el romanticisme, ni el patriotisme, sinó la impunitat, l’arrogància de classe, l’ambició personal, els tripijocs, la corrupció descarnada mitjançant un entramat pervers de lucre"

El juny de 1959 Luis Martínez de Galinsoga, director del diari La Vanguardia Española, va protestar per la predicació en català durant la missa a què assistia a l’església de sant Ildefons de Barcelona, amb la frase insultant “Todos los catalanes son una mierda”. En conèixer-se l’incident, s’inicià la protesta ciutadana amb trencadissa de vidres a la seu del diari, estripada d’exemplars del periòdic enmig del carrer, octavetes denunciant els fets i cartes als anunciants. L’afer Galinsoga, com fou conegut, va ser un cop econòmic molt gran per al diari ja que en disminuí les vendes en 30 mil exemplars i 20 mil subscriptors se’n donaren de baixa. Jordi Pujol, un jove catòlic i catalanista de 29 anys, promogué i dirigí aquella campanya que culminà amb la destitució de Galinsoga, el febrer de 1960. Va ser la primera victòria del catalanisme cívic contra la Dictadura, ja que cap partit clandestí hi prengué part formalment com a tal i no en dirigí, doncs, la revolta.

 

L’impacte fou tan gran, en aquella Catalunya asfixiada pel franquisme, que el règim ideà algunes mesures d’aproximació estètica a la cultura catalana. En destaca l’acte d’homenatge organitzat per l’Orfeó Català a Joan Maragall, amb motiu del centenari de la seva naixença, previst per al 19 de maig al Palau de la Música Catalana. Sabent que hi assistirien diversos ministres del govern de Franco i esperonat per l’èxit de la campanya contra La Vanguardia Española, el grup de Pujol decidí no desaprofitar l’oportunitat de propaganda política que se’ls brindava. Amb el Palau ple de gom a gom, malgrat que el governador Acedo Colunga prohibí a l’Orfeó de cantar l’himne El cant de la senyera, una part dels assistents començà a entonar-lo mentre centenars d’octavetes volaven pels aires i queien sobre el públic, amb el text “Us presentem el general Franco”, redactat per Jordi Pujol. Entre els activistes que van fer possible la protesta hi havia el jove de 27 anys Xavier Polo, a qui trobem en altres accions similars de resistència nacional apartidista, començant per la vaga de tramvies i, ja més endavant, en d’altres amb una gran càrrega simbòlica i una certa connotació religiosa, com la campanya “Volem bisbes catalans”, “Escarré Catalunya” o bé el segrest de la mare de Déu de Núria. Vestit amb camisa blava de falangista per a passar-hi desapercebut, Polo acudí al Palau i en el moment oportú deixà anar el contingut d’una ampolla que contenia un producte fètid, justament alliberat en ple desconcert de càntics i octavetes. Era l’exponent d’un patriotisme romàntic, sense sigles, al qual fou fidel tota la vida. Els pamflets van ser editats clandestinament per l’impressor Francesc Pizon, de Vilanova i la Geltrú, que va ser condemnat a tres anys de presó.

 

La detenció del principal cervell de la protesta, Jordi Pujol, va culminar en un consell de guerra sense cap garantia jurídica i amb un cert ressò internacional. Va ser condemnat a set anys de presó, dels quals en va complir pràcticament tres a la presó de Torrero (Saragossa), més un any de confinament a la ciutat de Girona. Torturat per la policia, pronuncià, davant del tribunal que el jutjava, un al·legat de defensa que ha quedat per a la història pel seu contingut democràtic i nacional, mentre les parets del país s’omplien de pintades amb només dues paraules que eren tota una declaració de principis: Pujol Catalunya. Allò fou, de fet, l’inici del mite Pujol i de la seva carrera política fins arribar a la presidència de la Generalitat Amb els fets del Palau havia començat la identificació del país amb una persona. Amb el pas dels anys, la identificació es féu també amb la institució de la Generalitat i s’amplià, en certa manera, a una família sencera i al partit fundat per Pujol el 1974: Convergència Democràtica de Catalunya. Passat més de mig segle, les coses han canviat molt i uns altres fets del Palau sacsegen la societat catalana. Cinquanta-set anys després, amb aquests fets del Palau, no es jutja l’èpica, ni el romanticisme, ni el patriotisme, sinó la impunitat, l’arrogància de classe, l’ambició personal, els tripijocs, la corrupció descarnada mitjançant un entramat pervers de lucre, emprant com a escut protector referents de tan prestigi i tanta dimensió icònica com el Palau de la Música Catalana, l’Orfeó Català o l’herència del mestre Lluís Millet. El mateix Palau, doncs, com a escenari de dos mons contradictoris i incompatibles.




Comentaris
Anselm
Bon article. Quina vergonya tot això del Palau.
12
Jordi Pujol pot haver fer mal algunes coses
peró mai, mai de la vida se l'acudiría fer el mal que li va causar vostè a la Nació Catalana oferint la cadira de Pau Claris a un personatge que no dubtaria una milèsima de segon en acompanyar els tancs espanyols per la Diagonal.
15
RESPECTE
Tan incompatibles com Carod-Montilla?
13
toni
pero la justicia espanyola no pot ser l´arbitre. ¿ per que no jutjem el cas palau en la republica catalana?. Una cosa josep lluis com es que pujol ha segut guanyador i les esquerres mai?
3
Francesc
No es pot comparar en Pujol, amb el mal que va fer vostè a Catalunya venerant al espanyolito Montilla imposat per en Zapatero. Quin exemple Carod, va donar !!#
13
marta
Dona bo llegir Carod Rovira, sempre miro si hi ha algun article nou penjat. M'agrada com estima la llengua i com retrata els fets.
6
Narcís ( doncs, justament, això o qualitats/ valors no s'haurien de jutjar .. de quan ençà hom n'és ningú per a jutjar ' prejudicis '?)
Ras i curt: si reconeix l'amor a Catalunya i el coratge d'en MHP Pujol ( i d'altres ) .. com fou possible oferís la " presidència de la Generalitat " a un tipus que mai per mai fumé res pro Catalunya àdhuc parlant de Catalunya en 3ª persona així sense mullar-s'hi gens ni mica pro l" abordatge ' que sofríem d'espanya? PD: 1. tot n'és per demostrar! 2. no n'és el mateix ' rebre una estrena ' .. que ' tapaboques ' en inversió malbaratadora/ nula / inútil made in spain!
6
Aurembiaix d'Urgell
Jo votaba la ERC orgullosa i valenta de Puigcercós i Carod-Rovira fins els fets de Palau 2 (l'aliança amb els partits unionistes PSC i Iniciativa). ERC mai més.
8
El destí
Al març de 1959 Florenci Pujol Brugat (votant d'ERC i condemnat aquest mateix any per evasió de capitals a Suïssa), el seu fill Jordi Pujol i Soley i altres inversors compraven la Banca Dorca d'Olot, que el 1961 es convertiria en Banca Catalana. Galinsoga va ser substituït com a director de La Vanguardia Espanyola per Manuel Aznar Zubigaray en 1960. Aquest Manuel va ser l'avi de José María Aznar López que el 1996 va signar el Pacte del Majestic amb Pujol per repartir-se el poder a Espanya.
9
Racs
La gran merda que hem de suportar ara els independentistes és la merda que emana del partit fundat per en Pujol. La merda de Convergència ha empastifat la bandera de la llibertat del nostre poble. Espero que en Mas i el PEDECAT tornin d'on no haurien d'haver sortit mai, de l'espanyolisme caspós de l'upper diagonal. Espero que un nou partit de centre-dreta independentista, jove, net i sense herències funestes surgeixi, però ara ja no hi som a temps, caldrà esperar.
17
Vicens
Gràcies Josep Lluís, per l'article!. Parlem del dijous 19 de maig del 1960 i del Jordi Pujol d'aquella època i d'aquells fets, ben recordats a l'article. Ja va essent hora que, els què heu creat "l'antipujolisme" us vulgueu treure alguna de les espines creades i que tant mal han fet a Catalunya per culpa vostra. Pujol, mai serà i no ha sigut un sant, però SÏ... un bon Català!!! Amb errors per descomptat. No tots podeu dir el mateix. Bona colla de catalans "bords"!!!
4
Vicens
Lloem a aquell grup de persones que sí, se la jugaven en aquells anys. i, que eren molts, defensant els seus ideals envers per Catalunya. Desprès han vingut els aprofitats, que també tenen el seu mèrit! Però ens cal reconèixer a als uns i a als altres.
0
Fiscal Carod
En Carod Rovira ha dictat sentència abans que el jutge. És evident que hi ha merda al Palau, però caldria aclarir quina, a qui afecta, i la duració de tot plegat, perquè a l'època investigada CiU no governava ni a la Generalitat, ni a l'Ajuntament de BCN, ni a la diputació de BCN. Sembla que abans d'això hi ha moments foscos, però també sembla que sigui justament l'Osacar, l'inculpat, qui va acabar amb les males pràctiques. Però algú ha de fer de cap de turc dels negocis d'altri, oi?
1
Despertaferro
Tots recodem el teu patriotisme Carod. Si fossis convergent t'haurien cricificat per botifler i traidor però com que ets de l'esquerra amb superioritat moral ningú no t'ho té en compte. La història, sí
2
Pere de Lleida
D'acord amb en Carod.El conde no ha perdonat mai que Pujol fos el capdavanter de la.campanya contra el seu diari.Pujol.en va morir sortir malparat, però,amb prou prestigi, perquè l'any 1974 fundes CDC,partit que ens agradi o no ha estat important per la història del nostre País. En Carod,per.mi no es va equivocar,al donar suport al tripartit El PSC,en aquells temps,controlava totes les i institucions,a Catalunya i a l'estat Van poder comprovar que Pujol no.feia.victimisme i que tan que governés
0
Pere de Lleida
El PP com el.Psoe Els dos.partits, quan es tracta de retallar els drets dels catalans,és poden ràpidament d'acord.Aixo es va veure amb la sentència del TC l'any 2010, dictada amb el PSOE, que havia dit, Zapatero que aprovaria l'estatut que saliera de Catalunya El segon tripartit va ser,per mi, un desastre.
0
OsPedrer
Carod, a aquestes alçades del partit ja et coneix tothom. Això ho comenceu a fer córrer a casa vostra per salvar les cadires on posàveu els culs tripartits i per això ara fas el que heu fet sempre, alliçonar els demés amagant la mà un cop tirada la pedra. No van a per ERC perquè feu riure, no perquè no tingueu res per amagar. Us pot la ràbia perquè CDC a fet el salt a la independència que tu i els teus vau ser incapaços de fer quan vau tocar cuixa.
0
El tripartit....
si que va ser una desgràcia, però tu calles com un mort sobre això. Justament la majoria dels fets que es "jutgen" per part dels fiscals espanyols, varen passar durant la vostra etapa conjunta amb el PSC-PSOE ICV. A aquella època manàveu a quasi tot Catalunya, sobre tot en els llocs clau on es feien les adjudicacions "sucoses".... Però com molt bé diu "OsPedrer" de moment no feu por als nostres opressors... Ja veurem si us toca més endavant....
0

envia el comentari