"Catalanes... Franco no ha muerto"

"L’independentisme haurà de fer una campanya contra la por als tancs i contra l'herència franquista, sense esperar que Europa faci grans escarafalls davant l’amenaça espanyola"

Els règims autoritaris sovint governen fent del monopoli de la violència i la por les seves armes més potents. Una por que, en termes polítics, a l’Estat espanyol encara s’alimenta del pòsit sociològic que el franquisme i la dictadura van deixar a Catalunya. Milers de víctimes del franquisme temoroses que algun dia tornessin els tancs, la guerra civil, els morts, la humiliació i l’anorreament cultural i nacional. La marca sagnant que va deixar el feixisme a Catalunya no s’ha esborrat del tot. No només perquè incomprensiblement queden molts símbols franquistes als nostres carrers, sinó perquè molts catalans –independentistes inclosos- que en van ser víctimes directa o indirectament no són capaços de trencar amb les emocions que els lliguen a aquests símbols. El franquisme va guanyar la guerra amb les armes, però també va destrossar emocionalment diverses generacions de catalans que, involuntàriament, han anat transmetent aquest pòsit de la por a una nova guerra o a l’exercici de la violència armada per part de l’Estat.

 

 

Perquè la Transició no va ser modèlica, com havia volgut vendre el socialisme. Perquè va ser violenta i no va fer net, i perquè el llenguatge guerra-civilista continua donant vots a Espanya. I aquí una prova: Fa uns mesos, quan Jorge Fernández Díaz encara era ministre d’Interior, es va permetre dir que "alguns pretenen guanyar la Guerra Civil 40 o no sé quants anys després que acabés el 1939", per denunciar que l’ajuntament d’Iruñea decidís exhumar les restes dels generals franquistes Mola i Sanjurjo. És evident que molts polítics i ciutadans encara entenen els espais de memòria com a representació dels vençuts i els vencedors. Volen conservar intactes els elements que el franquisme va construir enaltint el bàndol guanyador, ofenent i desafiant els perdedors.

 

 

I és aprofitant-se d’aquest pòsit de la por al record del franquisme que Madrid ha fet un salt delirant. Se li esgota el temps i constata que les inhabilitacions no fan por, tampoc els precintes a les urnes ni les multes a l’ACN i Òmnium. El seu pla és fer un “Catalanes... Franco no ha muerto”, confiar que l’amenaça militar espantarà una part de la població. Davant del “desafiament” democràtic d’un referèndum en un escenari de no violència, l’Estat espanyol ha respost amenaçant d’aplicar l'estat d'excepció, el mateix que Franco va declarar fins a 11 vegades durant la seva dictadura per reprimir les protestes dels demòcrates. Una previsió constitucional, l’estat d’excepció, que permet l’ús de la força militar en cas que “es produeixi o amenaci amb produir-se una insurrecció o acte de força contra la sobirania o independència d’Espanya, la seva integritat territorial o l’ordenament constitucional, que no es pugui resoldre per altres mitjans”. Ni més ni menys, l’Estat intimida l’independentisme amenaçant d’enviar-li soldats armats si munten un referèndum.

 

 

L’independentisme haurà de fer una campanya contra la por real als tancs i a l'herència franquista. I l'haurà de fer sense esperar que Europa faci grans escarafalls davant l’amenaça espanyola, contraposant l’actitud de Madrid al procés democràtic de construcció col·lectiva de la República catalana. Catalunya s’hi juga molt. La sort és que el gruix de la societat catalana que dóna suport al procés ja no té por. La democràcia els ha fet valents.