La bellesa del Barça

"Aquestes victòries són com un petó al front perquè seguim confiant en la bondat i la justícia"

Escric aquest article escoltant Parsifal de Richard Wagner. No m'interessa gens ni mica, l'esport. La pràctica esportiva, vull dir. Ara bé, m'encanta el futbol perquè no l'interpreto com una activitat física sinó com una narració èpica. Com la victòria dels valents contra els covards. El ressorgiment dels vençuts i el triomf de l'heroi. Igual que la boxa, el futbol ens pot proporcionar plaer intel·lectual i aprenentatges morals. Exactament igual que una gran pel·lícula o una òpera. Amb un afegit, però: que tot plegat és inesperat. Una aventura viva.

 

Quan el Barça va guanyar la Copa contra el Sevilla va impressionar-me la valentia i convicció de l'equip. El meu fill, que tenia 7 anys, va anar a dormir a les dotze de la nit però el subtext educatiu va semblar-me prou interessant. Tot plegat era un homenatge fastuós a l'esperit. Al fet de no rendir-te malgrat que totes les condicions siguin negatives. El Barça va superar tota una final amb un jugador menys i, en el moment culminant, en el clímax narratiu, l'èpica de les grans històries els va premiar. Aquest és un dels valors que més em commou del Barça. Ni tan sols jo creia honestament que els bons triomfarien, ahir a la nit. No tenia una convicció honesta en la victòria èpica de l'heroi. Però és aquesta la grandesa de Parsifal. L'èxit contra l'adversitat a través d'una fe irrenunciable. La convicció en ell mateix i en els seus valors: la castedat i la bondat, en el cas de Parsifal; el talent i el sacrifici, en el cas del Barça.   

 

El Barça va perdre a París perquè el rival el va destrossar en una batalla justa. L'heroi va patir la derrota característica d'un primer acte operístic. L'equip va jurar venjança. Va jurar que acabaria aniquilant el mal del món i retornant l'esperança a la humanitat, com Parsifal. Però el Barça no estava preparat per fer-ho, en aquell moment. L'equip va començar el procés d'aprenentatge, de formació, de recuperació de l'autoestima. I ho va fer a través d'un viacrucis de pel·lícula. Una veritable història de redempció. Des del drama del partit del Leganés fins a la victòria lluminosa contra el Celta. Deixant, això sí, cadàvers destacats durant aquest viatge. El del mestre (Luis Enrique) i el del gran antagonista (Simeone). Més canònic, impossible. 

 

Ara només faltava que el dolent de l'òpera es comportés com un veritable dolent. I ho va fer. El PSG es va tancar en defensa. Es va espantar. Va intentar aguantar els cops, com un covard, en comptes de lluitar obertament. L'equip francès va demostrar, en els primers 45 minuts, que havia entès la fatalitat del seu destí. El futbol o la boxa ens reconforten quan apliquen a la realitat els patrons narratius que tots assumim en el cinema, la literatura o l'òpera. Ens tranquil·litzen i ens retornen la fe, l'esperança i la calma com si Parsifal o Superman passessin una nit de dimecres per casa nostra. Aquestes victòries són com un petó al front perquè seguim confiant en la bondat i la justícia. 




Comentaris
Narcís ( tant pecat o mardid seguir a la Champions i Barça no pas .. n'era massa!)
Totalment d'acord .. amb l'excepció de que un servidor si ho desitjava/ esperava fora mida i fins l'últim segon ( justament pel que diu l'autor .. la preeminència de la bondat i la justícia!)! PD: petit exemple: qui n'és Di María per fer callar ' nostra casa ' .. per ventura, nosaltres dúiem 4 gols d'avantatge i ofenent ningú? Nota: àdhuc si se m'amoïna gaire .. n'era necessari vinguessin ' de blanc '?
0
Joel
Ho, le, le, ho, la ,la, ser del Barça és el millor que hi ha! Visca el Barça i visca Catalunya !!*!!
0
Aureli
Molt bè Oriol,completament d'acord, encara q ens ho vulguin menysprear ara amb l'actuaciò de l'àrbit que disortadament ho protestan mes a Madrid q a França sensera. Que deu pasar a la UEFA?
0
Reivax
Jo no em crec això de la bondat i la justícia. No crec que el Barça sigui mes bo i just que els altres equips. (Real Madrid apart) Jo vull que el Barça sigui mes bo futbolísticament, mes intel·ligent i mes astut, etc.etc. Igual que Catalunya, un país normal com els altres, ni mes bo ni mes just, els catalans som persones normals, ni mes bones ni mes justes. El que vull es un país lliure i independent.
4
Sis
Bona interpretació. Bona metàfora. Felicitats
0
Les coses més preuades
d'aquesta vida, la llibertat, la dignitat, la veritat, les oportunitats reals per desenvolupar el potencial de cada persona, es el que fa que valgui la pena viure
0

envia el comentari