La meitat més un

"Si guanyés el NO per un 51% aniríem directe a la independència, atès que no seria una xifra prou folgada com per a imposar-se clarament al 49% que hauria optat pel SÍ?"

Entre les consideracions més singulars que, de tant en tant, es van fent a propòsit d’un referèndum per a decidir el futur de Catalunya, hi ha aquella que assegura, sense encomanar-se ni a Déu ni a santa Maria, que dirien els catòlics, que amb un resultat estrictament majoritari  -la meitat més un dels vots emesos- no n’hi ha prou perquè tingui un caràcter vinculant, i, per tant, que es dugui a la pràctica el que els ciutadans haurien votat lliurement. Allò que havíem après de petits, que guanya qui en té més, ja quedaria del tot invalidat, doncs. Segons els que sostenen aquesta posició, caldria un resultat més folgat, sense esplaiar-se gaire, tanmateix, en la precisió de llur concepte de folgança. Curiosament, però, totes aquestes afirmacions parteixen sempre del supòsit d’una victòria del SÍ a la independència, justeta, però victòria al capdavall. És a dir, segons aitals cappares, en el cas hipotètic que un 51% de catalans a les urnes optessin per la independència, el resultat que s’hauria d’aplicar no fóra el de la majoria dels que han guanyat votant SÍ, sinó els de la minoria dels que han perdut votant NO: el 49%. Em demano si una tan innovadora concepció de la democràcia, doncs, s’aplicaria també en cas contrari: en el supòsit que guanyés el NO a la independència per un 51%. En una situació així, en justa lògica seguint el seu raonament, si guanyés el NO per un 51% aniríem directe a la independència, atès que no seria una xifra prou folgada com per a imposar-se clarament al 49% que hauria optat pel SÍ? Així les coses, partint d’aquesta absurditat, si la cosa fluixeja, més ens deu valer perdre pel 49% que no guanyar pel 51%, ja que, segons aquests nous teòrics dels referèndums d’autodeterminació, per a guanyar no hi ha com perdre, perquè, cas que guanyis, ja has begut oli...

 

Òbviament, aquí hi ha qui ens vol fer passar bou per bèstia grossa i que ens pren el pèl, obertament. Sobretot perquè, com deia, aquesta interpretació tan estrambòtica només és d’aplicació automàtica en el cas d’una victòria del SÍ, però no pas en un triomf del NO, com seria lògic d’esperar, partint de la seva tesi. Si així fos, per exemple, el Quebec ja fora un estat independent des del 30 d’octubre de 1995, data del darrer referèndum en què el SÍ a la independència assolí el 49,42% dels vots emesos, enfront del 50,58%, és a dir, la posició antiindependentista ni tan sols va arribar a imposar-se per un 51%! I, com tothom sap, no ha estat pas així i aquest país francòfon continua lligat al Canadà. Fins ara, al llarg de la història, no han existit altres normes, en els referèndums d’autodeterminació, que acceptar que guanya qui obté més sufragis, cosa que significa, almenys, més del 50%, la meitat més un dels vots emesos, doncs. Hi ha una excepció, és cert: Montenegro. La Unió Europea -o sigui, tots els estats integrants, inclòs Espanya,- va posar com a condició per a admetre’n la independència que el referèndum d’autodeterminació havia de comptar, com a mínim, amb una participació de la meitat més un dels montenegrins censats per a poder votar i, pel que fa als resultats vinculants per a la secessió, aquests havien d’assolir el 55% dels vots favorables. Doncs bé, el 21 de maig del 2006 a Montenegro va guanyar el SÍ a la independència per un 55,5% dels vots. O sigui que, en aquest nou estat balcànic, són independents només per mig punt...

 

Hi ha altres experiències internacionals on els resultats favorables a la secessió s’han imposat amb una claredat inqüestionable. Per exemple, en el segon referèndum d’autodeterminació de la història, el 13 d’agost de 1905, Noruega s’independitzà de Suècia amb una victòria independentista del 99,95%.  I el mateix va ocórrer a Algèria, l’1 de juliol de 1962, on el triomf secessionista s’imposà per un 99,72%. Hi ha un altre cas força interessant que és el de Gibraltar, on la vella cantarella de l’espanyolitat del territori s’estimbà penyal avall, fent companyia a les mones. El 10 de setembre de 1967, el 99,64% dels gibraltarenys van optar per continuar sota sobirania britànica, enfront del 0,36% que ho féu per l’espanyola. Des d’aquella data, Gibraltar celebra el seu National Day, justament, el 10 de setembre. I encara un altre exemple, que no hauria estat vàlid si la UE hi hagués posat les mateixes condicions: Malta és independent d’ençà que així ho van aprovar el 54,5% dels maltesos, en referèndum, el 2 de maig de 1964. Mig punt per sota, doncs, del requisit imprescindible posat per l’organisme europeu, 42 anys després. Avui, passats 53 anys, no hi ha ningú a l’illa que vulgui deixar de ser independent per a tornar a dependre del Regne Unit. Heus aquí un seguit de consideracions relatives a referèndums d’autodeterminació que m’ha semblat convenient de recordar. Però, arribats en aquest punt, em demano si aquest és el nostre cas, un cop llegit i rellegit el manifest del pacte nacional pel referèndum i constatat el que s’hi diu i, sobretot, allò que s’evita d’esmentar-hi.




Comentaris
terrassenc
Sí noi, per exemple, l'autodeterminació no hi figura per enlloc. Una de les trampes que fan els del 'volem votar No, però no ho volem dir' (per exemple veure, l'entrevista amb en Roures de fa uns dies), és que diuen voler votar, però si no es vota o es vota qualsevol altra cosa o de qualsevol manera ja els hi està bé. I és que no estan per la llibertat, per això volen demanar permís per votar i per això amaguen la seva intenció. Només el Sí vol i pot canviar les coses.
Narcís ( de baboiades, ximpleries, capgiraments .. de mentides, falsedats, enganys .. de fraus, estafes i incompliments .. d' infàmies, difamacions i injúries .. de descaradura, desvergonyiment, cinisme .. de . . . . . ens n’afartarem de sentí’ls-hi!)
Òbviament que +1 ( així +2) n'és prou, i més quant som plens de forans o fills de forans, així doncs, força més mèrit del SÍ ( atès que ens reconeixen, ho i s'hi reconeixen i desitgen el millor o lluny país veí botxí! PD: també ens ho comparen amb fraccions/ percentatges de lleis o normes quines siguin : quan són de govern d'una societat, a més, dins un ' mateix tot ' .. que no pas de la llibertat de nostra nació, així, a més, ' diferent ' d'aquest tot !
pas a pas
Aixi si guanyés el No en 51 percent no seria prou i hauria guanyat el si. Però el proper número és com es convoca i es manté un ref vinculant.Per això és bo el pacte pel referèndum
No et preocupis Carod
El referèndum d'independència no es farà i si es fa serà il·legal i no tindrà cap efecte.
almogàver
I jo em demano si la Llibertat d'un Poble s'ha de votar en referèndum, i si en aquest referèndum han de votar també els que tenen sbujugat i sotmès aquest Poble. ?
Cartanya
Que encara estas prou joiós de have fet President de la Generalitat al Montilla ? Venut!!!
Josep
@No et preocupis Carod ...Ja escolto el soroll que arroseguen les teves carenes d'esclau!
Jordi Estelada
A l'altra banda només hi ha tramposos, com quan diuen q en el referèndum de catalunya hauria de votar tot el pueblu caspanyol!!
Sixtus
Però no fa anys que estem vivint un clam de llibertat, segons ens informen els medis? Tranquil, Carod, que ens teniu a tots mobilitzats!
enric
de totes maneres, el primer que va parlar d'un SÍ folgat ( no va concretar que era això) va ser en Mas. És cert que aquesta afirmació és de molts anys enrere. Pel demès, l'article m'ha semblat bo. Algunes manifestacions fetes aqui mateix contra el Carod em semblen molt desafortunades.
Pere de Kaltruku
Carod, recordes que vas ser Vicepresident amb el Sr. Montilla?; dons resulta que aquest Sr. diu tot lo contrari de Tú. No et sona aixó?
Pere de Kaltruku
Per cert, Carod, aquí els que s'han jugat el físic,son el Mas & companyia. Vosaltres rés de rés.

envia el comentari