Memòria de Pere Verdaguer

"Quan votem pel futur que volem la insignificança del nostre vot es revestirà de tota la grandesa del patriotisme d’aquells que han tingut el mateix somni col·lectiu d’una mateixa pàtria, lliure i sencera"

Quan aquells que veiem Catalunya Nord com el nord de Catalunya  -i no com “el sud de França on encara hi ha gent que parla català”- no ens havíem recuperat de la pèrdua de Llorenç Planes, l’autor d’una obra que va consagrar un corònim amb intencionalitat política, El petit llibre de Catalunya Nord, ens arriba la notícia de la mort de Pere Verdaguer i Juanola. Banyolí de naixement, només amb nou anys es convertí en exiliat, en passar la frontera amb els pares, fugint de l’avenç de les tropes franquistes, s’establí a Perpinyà i adquirí la ciutadania francesa. Com tants altres rossellonesos de la seva generació, Verdaguer va fer els estudis superiors a la universitat de Montpeller, es dedicà després a la docència, primer a l’ensenyament secundari i, finalment, ja a la universitat de Perpinyà, on es jubilà fa 23 anys i on promogué els estudis catalans. Al costat de la seva condició de professor, col·laborà en la premsa del país, tant als diaris locals L’indépendent i Midi Libre i la revista Sant Joan i Barres, com a la revista cultural Serra d’Or, el setmanari Tele-Estel i el diari La Vanguardia editat  a Barcelona.

 

El 1960 figurà entre els fundadors del Grup Rossellonès d’Estudis Catalans, entitat de la qual havia de ser secretari general el 1968. El GREC publicava des del 1961 la revista Sant Joan i Barres, un nom que ja expressava la voluntat de síntesi entre la tradició catòlica conservadora del catalanisme tradicional, apel·lant al patró de Perpinyà que en presideix la catedral, i les barres relatives a la bandera, que, per als joves imbuïts de l’esperit revolucionari de 1968, era ja una bandera nacional i no el drap festiu que anunciava festes majors, cargolades i sardanes. Des del principi, va ser un nom indestriable de la Universitat Catalana d’Estiu, de Prada de Conflent, a la qual acudí tota la vida, ja que tenia una casa a la comarca on estiuejava, fet que li facilitava la participació a un esdeveniment que mai no es volia perdre. Membre de la secció filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, la Generalitat va concedir-li la Creu de Sant Jordi el 1983 i l’ajuntament de Perpinyà, la Medalla d’Honor, l’any passat, pel seu “compromís indefectible a favor de la llengua catalana”, mentre amb Entre llengua i literatura guanyava el Carles Rahola d’assaig el 1992. La seva obra, justament, va ser objecte d’una jornada d’estudi, el darrer desembre, a la Casa dels Països Catalans existent a la universitat perpinyanesa.

 

Verdaguer estudià la singularitat del català rossellonès ja el 1974, amb El català al Rosselló: occitanismes, gal·licismes, rossellonismes, Comentaris sobre el vocabulari rossellonès (1982),  i Diccionari del rossellonès (2002, mentre contribuïa al coneixement de l’idioma entre la població francòfona, amb títols com ara Cours de langue catalane (1974), Le catalan et le français comparés  i Abrégé de grammaire catalane (1976),  Connaissez le catalan (1977), Le catalan et le français - Etudes de grammaire (1980) i també a difondre’n la literatura amb la versió francesa de La Plaça del diamant (1971) de Mercè Rodoreda, feta conjuntament amb Bernat Lesfargues, occità traductor també d’Espriu, Cabré, Moncada i Sales  i Histoire de la littérature catalane (1981) o bé a signar un original Diccionari de renecs i paraulotes dels Països Catalans (1999). Si bé va fer els primers tempteigs poètics en la llengua de Molière, va acabar sent l’autor de desenes d’obres en català, sobretot de narrativa, on va ser dels primers a endinsar-se en el terreny de la ciència ficció amb obres com Les lletres de l’oncle Enric i els missatges de l’extraterrestre (1978), L’altra ribera (1983), ambientada a la UCE de Prada i ben documentada des del punt de vista biològic i mèdic, però, sens dubte, és El cronomòbil (1966) la seva obra més celebrada i capdavantera en aquest àmbit. Verdaguer era també el nom de referència quan calien estudis antològics sobre la literatura catalana al nord, amb títols com Poesia rossellonesa del segle XX (1968), Fabulistes rossellonesos (1973) o Lectures escollides rosselloneses (1979).

 

Com altres intel·lectuals nord-catalans, començà identificant-se amb el Partit Comunista Francès, on es trobava el seu amic Antoni Cayrol, de nom literari Jordi Pere Cerdà, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes el 1995, la poesia del qual estudià amb deteniment. Els primers anys, Verdaguer manifestava sentir-se “mig català, mig francès”, afirmació que va ser rebuda com un pas endavant per l’incipient moviment catalanista polític al nord de les Alberes, mentre acollia a casa seva Max Cahner, forçat a exiliar-se un temps. El 1969 publicava Catalunya francesa, però també un títol més eclèctic com El Rosselló avui, per a signar, cinc anys després, un inequívoc i combatiu Defensa del Rosselló català, significativament publicat per Cahner a la seva editorial Curial. Durant dècades, ha estat l’escriptor nord-català per antonomàsia, fins que altres generacions no li han recollit la torxa del relleu, tant en la creació literària com en la tasca universitària. 

 

Les busques del rellotge de la vida mai no s’aturen i el so incessant del seu moviment continua quan noms estimats i respectats deixen de viure. La mort de Pere Verdaguer als 87 anys m’ha agafat de sobte, com totes les morts no previsibles de manera immediata. Tot i que ara feia ja un cert temps que no ens vèiem, el recordaré sempre com aquella persona de tarannà pacífic i reposat, que parlava pausadament, com assaborint el goig fonètic de cada paraula, mentre s’acompanyava d’un somrís. Els estius acostumava a vestir-se amb unes camises de colors llampants, amb uns florejats que cridaven l’atenció per la rotunditat del seu exotisme, en ple Conflent, i duia sempre les ulleres a sobre el cap, amb naturalitat, en una imatge característica que feia pensar que, potser d’aquella manera, la seva mirada arribava més lluny i els horitzons de l’esguard convencional s’eixamplaven en una alçada un xic superior. Amable, educat i tenaç, no en conservo cap imatge enfadat en cap de les desenes de reunions que, al llarg dels anys, vam compartir a Prada, Perpinyà o Barcelona, relacionades quasi sempre amb la Universitat Catalana d’Estiu.

 

Havia estat alguna vegada a casa seva, a Perpinyà, al carrer de la Torre d’Alvèrnia, entre la plaça de Catalunya i l’estació que Dalí va sentenciar que era el centre del món. Eren uns estances senzilles, d’una gran modèstia, on els llibres senyorejaven la casa. Sense ostentacions, ni escarafalls, ni a l’espera de recompenses, Verdaguer va ser sempre al peu del canó. Quan el cercaves, el trobaves. Quan calia, hi era, incansablement, amb tanta discreció com fermesa. Recordo quan el 1986 a Tarragona, a la cloenda de l’àrea d’Educació del II Congrés Internacional de la Llengua Catalana vam recitar-hi uns poemes. Vaig contactar amb Martí Pol, Llompart i l’Estellés perquè m’indiquessin quin dels seus textos podíem llegir, però no en teníem cap d’un poeta del nord. Vaig trucar a Verdaguer en cerca d’ajut i, a l’instant, em va dir, tranquil com sempre: “Això és demà al vespre? No pateixis, ja te’n faré un jo. Demà a mitja tarda truca’m i te’l dictaré”. Tal dit, tal fet, l’endemà me’n va dictar un que recordo que acabava així: “Tota una llengua per a un poble, tot un poble per a una llengua”. L’amic Aleix Renyé em comenta com, els darrers cops que ell hi havia parlat, estava il·lusionat i esperançat pel moment que vivim al Principat, convençut que la independència tindria efectes molt positius per al nord del país. Un dia, quan votem d’una vegada pel futur que volem, la insignificança del nostre vot es revestirà de tota la grandesa del patriotisme i la generositat d’aquells que, Alberes i Sénia enllà i també mar endins, han tingut el mateix somni col·lectiu d’una mateixa pàtria, lliure i sencera. Com Pere Verdaguer.




Comentaris
Narcís ( agraït per parlà'ns-e d'aquest senyor o bon ' paradigma ' del que és ser català, un català!)
Quin munt de gent hi ha que passen pel món/ univers català deixant sa empremta, fent vida, donant vida i mantenint viva la conseqüència, resultat o efecte de nostra història com n'és la comunicació, com n'és la llengua, llengua d'un poble, llengua de nostre poble que ensems amb nostre territori són nostra pàtria ( sinó quina?)! PD: tant de bo estudiar, llegir, familiaritzar-s'hi amb la riquesa de l'idioma, llenguatge català .. sigui d'ús comú majoritari, màxim ( si més no, a ca nostra!)!

envia el comentari