Aplanant el camí al populisme

"El populisme és la reacció –una pèssima reacció– a decisions i actituds de les institucions que de debò manen i que un segment creixent de la població rebutja"

La principal causa del populisme és la subordinació de la política a la tecnocràcia. La proliferació d’organismes tècnics independents amb un poder extraordinari –en matèries que afecten la vida quotidiana de la gent i que defineixen el marc en què es desenvolupa l’economia– desapodera els polítics. Sumem-hi la força incisiva d’una Comissió Europea que ha creat una burocràcia controladora enorme, amb professionals molt bons però desconnectats de la gent i lluny dels condicionants polítics. Afegim-hi que els partits convencionals defensen amb ardor que les coses han de ser així, que cal despolititzar –temible paraula– tots aquests àmbits… El resultat és força previsible: la gent, que se sent abandonada i, en ocasions, fustigada per la insensibilitat d’aquestes eines tecnocràtiques, renega dels polítics perquè troba que s’han passat a l’altre bàndol. Es configura així un terreny propici perquè hi fructifiqui la demagògia contra els experts tirànics, contra els polítics instal·lats, contra les elits econòmiques que es mouen bé per a defensar els seus interessos ocults…

 

El populisme no apareix per generació espontània: és la reacció –una pèssima reacció– a decisions i actituds de les institucions que de debò manen i que un segment creixent de la població rebutja perquè les troba hostils, perjudicials. Aquell que, a bombo i plateret, anuncia que els plantarà cara, que els farà fora dels seus setials i que acabarà amb les seves imposicions té guanyada una part de l’electorat.

 

No tota la culpa, però, és de la tecnocràcia. També en té l’estil de comunicació política que ha quallat d’un temps ençà al món occidental. És lògic que els polítics vulguin explicar les seves accions si són al govern o les seves alternatives si es troben a l’oposició. És comprensible que posin l’accent en allò que els beneficia i dissimulin allò que els desllueix. Ho fa tothom, a la política i fora de la política. I, de fet, en aquest terreny, excel·leix la part noble de la comunicació política. Els professionals que s’hi dediquen, malgrat les distorsions comentades, juguen un rol destacable –i lloable– en el funcionament de la democràcia.

 

Tanmateix, aquest esquema es pot pervertir quan l’estratègia comunicativa passa per davant de l’estratègia política, quan el propòsit ja no és comunicar de la millor manera possible allò que es fa sinó fer només allò que es pot comunicar bé, que pot donar rèdit mediàtic. Decidir si una determinada acció es realitza no pas per si és necessària o convenient sinó per si es pot comunicar bé fa recular la qualitat democràtica. Potser és un retrocés inadvertit d’entrada, però hi és. En encetar aquest camí, la política substitueix una vocació transformadora de la societat per una vocació perpetuadora del poder (fins i tot, quan és més nominal que real).

 

De totes maneres, la gravetat de fer aquest pas és que mena fàcilment al següent, a un gir copernicà en la comunicació política: esdevé tan autàrquica que prescindeix de l’acció. En té prou amb anuncis, amb declaracions, amb dades que colpeixin la gent sense que hi hagi res al darrera, sense que calguin accions reals, sense que les sostingui una informació veraç; l’únic que compta és l’impacte mediàtic. La veritat esdevé accessòria.

 

Entrar en aquest joc és doblement funest. Ho és perquè rebaixa del tot la qualitat de la democràcia. I ho és perquè, amb aquestes regles del joc, els populistes s’enfilen en l’expectativa de vot; com a manipuladors, en saben molt més.

 

Lluitar contra el populisme és lluitar contra les seves causes. I aquí n’hi ha dues. Cal que les grans decisions que afecten la vida de la gent siguin preses per aquelles persones a qui la gent pot votar i demanar comptes. I cal que els polítics recuperin el concepte –i la pràctica– que la comunicació política és una eina de suport a l’acció política i no pas el seu condicionant. No derrotarem el populisme si no renunciem a abonar aquells factors que l’alimenten.




Comentaris
Fa temps
que us diem que volem la VERITAT ( politics i periodistes )
Eudald de Brugada
Ho sento però no. El poble innocent altre cop? No del tot. Avui tothom pot arribar a informar-se prou bé. Si vol. Però no sempre vol. El polític perfecte no existeix. El votant perfecte tampoc. Si no lluiten prou en contra de la natural tendència a la cretinitat... es la cretinitat que guanya. I la cretinitat que s'ha de combatre no es sols la de l'altre, sinó la pròpia. Veig un negre futur a l'Espanya de cretinitat radial i centrípeta, que s'arrapa a "la llei". Salvem-nos!
Narcís ( mentre siguem sota/ trepitjats per espanya hi haurà ‘ crítica popular ‘ que no populisme, atès que son modus de fer n’és delictiu que no pas “ gestió pública “ sense res més!) ( anem’s-en jaaaaa .. Catalunya no hi té res a veure amb aquest modus de fer!)
A) Per què ho anomena ' populisme ' .. populisme seria negar la llibertat individual, l'enveja, la gelosia així el ' fuig tu per a posar-m'hi jo ' que no pas esbombar polítiques o lleis que permeten fer negoci particulars amb els diners públics! B) o ' populisme ': n'és dir el munt de sou o força més que la mitjana que se'n duen? n'és procurar evitar el munt de compatibilitats àdhuc amb pensions públiques? n'és demanar no hi hagin ' càrrecs ' i funcionaris sense funció/ feina?
1410
El franquisme, encara en vida del dictador, per a perpetuar-se, va inclloure els dits tecnòcrates, "no-polítics i independents". Tots ells eren part de la dictadura i, molts, de l'Opus Dei o nous falangistes (estil Samaranch). Ara, el populisme existeix de fa temps a la UE i al Regne d'Espanya. Per què es critica tant Trump, per exemple, i s'invisibilitza el populisme d'extrema dreta del PP i de C's? I també el col·laboracionisme amb aquests del PSOE? Tots contra la democràcia i la llibertat.

envia el comentari