A Madrid tornen a demanar guerra

"Exactament igual que a finals del XIX, tots els mitjans demanen guerra, encara que sigui evident que l'estratègia és errònia i només fa que reforçar a l'enemic"

A principis de 1898, la totalitat de la premsa madrilenya -des del conservador La Época fins al socialista El País- bramaven a les seves pàgines per una declaració de guerra d'Espanya als Estats Units. Repassaven llargues llistes d'unitats militars espanyoles, suposadament de primer nivell, i desplaçaven reporters a les bases navals, on s'hi descrivien poderosos vaixells de guerra i tripulacions entrenades i desitjoses de defensar les possessions que encara li quedaven l'Imperi Espanyol. Enmig d'aquest clima, ningú no va tenir en compte l'abisme que separava l'exèrcit espanyol del nordamericà i la flota espanyola va salpar cap a Cuba i Filipines aplaudida per l'exaltació patriòtica dels diaris de Madrid. Quatre mesos després, Espanya ho havia perdut tot. En tota la guerra l'Armada espanyola només havia aconseguit enfonsar un petit vaixell de vuit tripulants als nordamericans. Si no fos pels 65.000 morts espanyols, la guerra no hauria passat del ridícul.

 

Cent dinou anys més tard, la premsa de Madrid ha tornat a exhibir la mateixa unanimitat i les mateixes informacions agressives. Aquesta vegada, el territori a retenir és Catalunya i els cuirassats i creuers tenen forma de tribunals. Exactament igual que a finals del XIX, tots els mitjans demanen guerra, encara que sigui evident que l'estratègia és errònia i només fa que reforçar a l'enemic. Per això aquest dimarts els magistrats del TSJC eren saludats des de la portada de La Razón, que els defineix com a hostils contra els procés i anuncia, sense dubtar-ho, una condemna "per unanimitat". Guerra, guerra, guerra.

 

Afortunadament, aquest nou episodi de la història d'Espanya acabarà en el mateix ridícul, però sense costar cap mort. Fa més d'un segle que l'estelada oneja a l'Havana.