Els monstres del clarobscur: del postliberalisme a l'extrema dreta (i II)

"Podríem preguntar-nos si els moviments que s’estan produint poden acabar donant pas a un espai que, en un futur més o menys proper, pogués ocupar l’esquerra revolucionària"

A la primera part de l’article Els monstres del clarosbscur: del postliberalisme a l’extrema dreta, s’ha analitzat l’ascens del populisme d’extrema dreta, davant de la crisi dels partits tradicionals, tant de la dreta liberal i conservadora, com dels partits de la socialdemocràcia reformista. En aquest context, sens dubte, ens podríem plantejar moltes preguntes, però totes girarien entorn a una mateixa qüestió: quines són les possibilitats que alguna força política eviti l’ascens de feixisme o el foragiti d’allà on hagi assolit el poder?

 

D’una banda, sembla que la dreta “tradicional” (ara convertida en dreta “postliberal”) tindria poques opcions de fer-li front, ja que n’és la principal responsable històrica. Retornar als valors del liberalisme modern seria una operació poc creïble teòricament parlant i, segurament, impossible a nivell pràctic. L’estructura del capitalisme contemporani, com ja hem vist, respon a dècades de política neoliberal desenfrenada i seria difícil concebre que els responsables mateixos de la situació actual puguin erigir-se ara com a garants dels interessos dels sectors intermedis depauperats, així com de la petita i la mitjana burgesia decadents. L’intent fallit el podem entreveure en algunes enquestes realment desfavorables per al PDECAT i per als Republicans francesos, així com en la davallada electoral del Partit Demòcrata nord-americà, entre d’altres.

 

L’altra opció que tindrien els partits de dreta, com és el cas del Partit Republicà nord-americà, el Partit Conservador i Unionista britànic, Rússia Unida, El Poble de la Llibertat italià i el Partit Popular espanyol, per posar només alguns exemples, seria assumir progressivament el discurs i les propostes ultradretanes; és a dir, per aturar l’ascens de l’extrema dreta, sempre tenen el recurs d’esdevenir ells mateixos l’extrema dreta. Aquesta operació pot ser possible allà on la dreta sempre ha tingut un fort vincle amb el feixisme (com és el cas del PP), o en aquells casos on s’ha mantingut històricament enquadrats els sectors més conservadors de la societat, com és el cas d’Anglaterra i dels EUA.

 

En aquests contextos, però, més que ser una operació calculada cap a la radicalització, pot tractar-se perfectament d’un procés d’adaptació ideològica des del “postliberalisme” a l’extremisme de dretes, com a resultat de la dialèctica interna d’aquestes formacions. La situació seria diferent a França, en canvi, on el Front Nacional ja fa anys que ha plantat les seves arrels. Com succeeix a d’altres països europeus com Àustria, Països Baixos, entre d’altres, la dreta tradicional difícilment serà rival del populisme ultradretà, de manera que sempre els quedaria fer com a Berlusconi: “si no els pots combatre, uneix-t’hi”.

 

D’altra banda, tenim l’esquerra socialdemòcrata reformista. Durant els anys de guerra freda, representaven la tercera via en el conflicte ideològic global. Tanmateix, des de la partició de la II Internacional fins a l’actualitat, els “partits de la rosa” han assumit progressivament el liberalisme, fins que a la pràctica han acabat esdevenint partits ideològicament neoliberals en tots els aspectes (exceptuant les qüestions retòriques i estètiques).  És més, en la seva tendència dretanitzant de la primera dècada del segle XXI, podríem al·legar que han traspassat el llindar del neoliberalisme i, com els seus rivals tradicionals de la dreta liberal i conservadora, han acabat sucumbint al que hem anomenat “postliberalisme”.

 

Potser exceptuant els països nòrdics, on hi perdura una forta tradició socialdemòcrata en tot l’espectre polític, el Partit Laborista britànic, el PSOE, el PASOK, l’SPD o el PSF, per citar-ne alguns dels més representatius, han anat perdent progressivament la seva base social i, semblantment a la dreta de sempre, en aquest moment no serien tampoc cap aturador del feixisme: poden continuar competint amb els partits “postliberals”, mantenint una certa quota de poder als parlaments, o bé fer un gir a l’esquerra poc creïble i amb moltes dificultats de prosperar, tractant de competir amb els populismes de la “nova esquerra”. Aquest gir a l’esquerra no seria, al capdavall, altra cosa que un gir cap al liberalisme.

 

Finalment, doncs, caldria analitzar els partits de l’esquerra postmoderna, com és el cas de Podemos o de Syriza, tot i que també trobem destacats exemples al Moviment Cinc Estrelles d’Itàlia, entre d’altres, bo i salvant les diferències entre les diferents expressions polítiques. Aquests partits, lluny de representar una esquerra revolucionària (marxista), constitueixen actualment una refundació de l’espai tradicional que havia ocupat la socialdemocràcia reformista, abans d’acabar degenerant en partits estrictament neoliberals (des d’una perspectiva econòmica) o “postliberals” (des d’un punt de vista ideològic).

 

El seu recorregut és ara incert, però igual que l’extrema dreta, recullen les bases socials dels partits de dreta i reformistes que han governat durant les últimes dècades del segle XX. Podríem afirmar que, sens dubte, poden esdevenir forces ascendents, com ho han demostrat a Grècia, Espanya, Itàlia i, en menor mesura a Portugal, o bé en el cas dels Països Catalans, a les eleccions municipals de Barcelona i a les Corts Valencianes. En el cas d’Àustria, els ecosocialistes han representant l’alternativa electoral al feixisme.

 

Però, alhora, caldria preguntar-se quin serà el seu paper en un futur, tenint en compte les dinàmiques internacionals. Aquests partits, a part que són un fenomen estrictament europeu, no qüestionen les principals superestructures de l’imperialisme contemporani, com és el sistema UE-OTAN. Tampoc qüestionen les bases estructurals del mode de producció capitalista i, a la pràctica, acaben esdevenint una tercera via entre el neofeixisme ascendent i la dreta “postliberal” (incloent aquí a les forces “exsocialdemòcrates”) decadent i, per aquesta, raó se’ls pot preveure un recorregut curt.

 

D’altra banda ja hem vist que és l’extrema dreta mateixa la que ara invoca els valors i recull els anhels de la dreta tradicional (la defensa de la sobirania de l’Estat-nació, de la moral conservadora, del proteccionisme econòmic...), de manera que la “nova esquerra” pot tenir encara un cert recorregut a Europa, allà on pugui erigir-se com a referent de les immenses masses populars trinxades per les polítiques neoliberals de les últimes dècades. En aquests casos, podria evitar durant un cert temps l’ascens del feixisme i mantenir els partits “postliberals” fora de joc, fins al moment en què es trobi amb la disjuntiva d’haver de fer un pas cap a l’esquerra (de voler esdevenir “antítesi”), o bé de refermar-se en un programa liberal (volent postular-se per esdevenir “síntesi de substitució”).

 

Aquesta disjuntiva, a més, pot donar-se a curt termini, com ha succeït a Grècia. Caldrà veure quin rumb decideix prendre Syriza, on els neofeixistes d’Alba Daurada i els comunistes del KKE, són les forces que podrien disputar-se el suport de les masses gregues, en el cas que Tsipras no es decideixi a trencar amb l’ofegament del deute i l’austeritat imposada per la Troika (el qual ja li va comportar una crisi de govern, amb l’escissió d’una bona part del seu grup i la sortida de Varufakis). Cal tenir també present l’exemple paradigmàtic francès, on la base social de Partit Comunista s’ha desplaçat en gran mesura cap a l’extrema dreta del Front Nacional. Podríem trobar altres exemples semblants a les antigues repúbliques soviètiques i als antics estats socialistes d’Europa oriental. Per tant, una esquerra que no compleixi les expectatives de la classe treballadora, també podria acabar insuflant aire al feixisme.

 

En una perspectiva més àmplia, però, les incògnites de l’evolució política europea no poden eclipsar els veritables moviments que s’estan produint a d’altres latituds. D’una banda, tenim els països coneguts com “de l’ALBA” a l’Amèrica Llatina; i, per altra, la creixent hegemonia xinesa al continent asiàtic. Perdre’s en debats eurocèntrics, doncs, pot desdibuixar finalment l’anàlisi del present que estem vivint i de les possibilitats que el futur ens ha de portar, ja que en bona part no dependrà de nosaltres (dels europeus). Això no vol pas dir menystenir gens ni mica el paper que continua desenvolupant l’occident capitalista a nivell històric; els grans interessos del capital monopolístic transnacional (representats pel “postliberalisme”) no es mostraran indiferents davant dels canvis en l’hegemonia global. Aquest és el panorama internacional d’avui.

 

Com a corol·lari de tot plegat podríem preguntar-nos si els moviments que s’estan produint, i que hem descrit a grans trets, poden acabar donant pas a un espai que, en un futur més o menys proper, pogués ocupar l’esquerra revolucionària (és a dir, l’esquerra alternativa de base marxista). Tot i que aquesta encara es troba, a nivell general, en una fase d’una certa confusió estratègica i organitzativament disgregada, això no vol pas dir que no constitueixi una força viva capaç de reprendre la seva tasca històrica de construir una alternativa integral al capitalisme. Possiblement, les dinàmiques mateixes de cada nació i, també, els moviments que es produeixin a l’arena internacional, aniran redibuixant per a cada cas aquest espai polític. Aquesta qüestió concreta, però, ja queda fora de l’abast d’aquest article.




Comentaris
bon
Bona anàlisi. No vull dir que no es pugui discutir i matisar, però constitueix una bona base d'argumentació. El que em fa por és l'última part: l'única alternativa a un capitalisme podrit ha de ser un marxisme que ja va demostrar que tampoc funciona, i que també es va podrir?
Narcís ( si no som lliures o deixats de violar .. com podeu permetreu-vos el luxe de parlar de cap mena de ‘ moviment polític ‘ que no sigui la de sortir com un llamp d’aquest estat?)
Ras i curt: 1. tothom n'és contra ' neoliberal-capitalisme salvatge '! 2. per què li'n dieu extrema dreta, quan només demanen ' no invasió '? 3. per què si reconeixeu que apugen, seguiu amb l"' hi entri tothom "? 4. per què si som plens de necessitats propis, voleu n'hi hagin més? 5. . . . . . . . PD: per què hi ' jugueu a teòrics científicofilosòfics ' .. si encara som " presoners, serfs, esclaus " de poble d'altri, de nació aliena, així ' no ser ningú ' políticament?
ets
Ets increïble Narcís, no deu haver-hi ningú més curt que tu.
Narcís ( no en sóc pas de curt, sóc .. pluscurtmperfet!)
Agraït per ta explicació .. raonada fora mida! PD: allò que hi hem de fer n'és sortir disparats d'aquest jou d'estat .. la resta, nostre poble decidirà, la sobirania de nostre poble decidirà ( així, deixem-se'ns de romanços o " filosofia trascendental còsmica metafísica derivada d'una contingència concomitant i concupiscent " en la política, atès que nostres compatriotes són violats com nació i explotats com individus, així doncs, comencem desde baix que no pas ' paperots ' !)!
ets
Continues sense entendre res... Aquest comentari que fas seria perfecte en qualsevol altre article, però aquest no va exclusivament sobre la política catalana, sinó que analitza moviments mundials. Altrra cosa és que t'hagis sentit atacat, car tots sabem que ets ultra-dretà i racista a més no poder (a part de no tocar quarts ni hores..)
ets
I sí, decidirem nosaltres com a ciutadans lliures de Catalunya. Però això no treu que els teus comentaris dements i pseudo-transcendentals siguin infumables.
Narcís ( ara em preocupa el món, en particular, Botswana i la interrelació, intercomunicació i intersecció d’aquest amb la resta .. no fumem!)
Avui, ara i ací només m'interessa la llibertat de Catalunya que no pas ' galimaties ' mundials .. per justificar títols, diplomes i certificats! PD: país veí ens hi té mortificats amb sa maldat de baixa estofa i .. nosaltres fent obres/ tractats sense tenir cap ni centener?

envia el comentari