La vida d'un nen tossut

"L'Isidre Cot Roch era un producte de la Catalunya que hauria pogut ser, si no hagués estat per aquelles bombes. No va entendre que els professors, de cop, li parlessin en castellà i per això responia, tossudament, en la seva llengua"

El 31 de maig de 1938, prop de la plaça porxada de Granollers, tres nens terroritzats intentaven amagar-se de les bombes que els queien del cel. Els pares, com podien, els intentaven protegir mentre, a crits, els feien mossegar un bastonet que els mantingués la boca entreoberta i els salvés els timpans. Una bomba va caure molt a prop i tots els vidres van esclatar. Eren cinc persones que volien sobreviure i l'atzar així ho va voler. Aquest diumenge, 79 anys després, ha mort l'últim d'ells. Era el meu oncle Isidre. Era el tiet Sidro.

 

L'Isidre Cot Roch era un producte de la Catalunya que hauria pogut ser, si no hagués estat per aquelles bombes. No va entendre que els professors, de cop, li parlessin en castellà i per això responia, tossudament, en la seva llengua. Ell, com tota la família, va ser un obrer tèxtil i una persona conscient. Li agradaven els llibres i, quan podia, en regalava. Era el meu padrí i, com tants d'altres, va veure una oportunitat en aquelles delicioses traduccions al català del Tintín de Joaquim Ventalló -un terrassenc que la ciutat no acaba de reconèixer- que m'arribaven, puntualment, el dia de la mona. A mi em costava molt llegir en català però quan li vaig demanar que me'ls comprés en castellà vaig veure que li sabia greu. M'hi vaig esforçar. I encara els guardo com un tresor.

 

El meu padrí estimava Terrassa amb passió. Sabia on eren totes les fàbriques i la data de construcció de les xemeneies, les que s'aguantaven i les que no. Em portava al camp, amb els meus cosins Xavier i Joan, i vèiem guanyar aquell Terrassa FC que anava del Vallespir fins al Bio. Cigar per a ell, regalèssia per a nosaltres. El Barça quedava lluny.

 

El tiet Sidro va patir la història, però mai no s'hi va resignar. Potser per això va ser un gran rondinaire, com recordem tots els que, amb un somriure trist però agraït, l'acomiadem amb el compromís de continuar lluitant pel que ell estimava. Vau ser més forts que les bombes, Teresa, Marià, Pepet, Lluís... I Sidro.




Comentaris
Josep Ballbè
Molt emotiu el teu article, Salvador. Per molts anys ! Descansi en pau !
1
Berta
Un gran retrat del meu avi; amb llàgrimes als ulls he conegut una mica més la seva història. Me n'oblidava que abans de néixer jo, ell ja portava anys a l'esquena; i que malgrat formés part del meu dia a dia, l'avi forma part una mica de tots els que han estat amb ell al llarg dels seus 87 anys. Gràcies per tot Salvador ??
0
M.carmen
Desde el poblet de Genovés, desitjem descanse un PAU de segur un gran avi i un gran lluitador!!!!!
0
Santiago
Sr. Cot vaya por delante mi pésame, pero permítame puntualizar algunas de sus tenebrosas elucubraciones. Los fraticidas bombardeos que refiere me temo que son más imaginarios que reales. ¿Cuántas bombas nacionales pudieron caer en Granollers? Seamos razonables. Aquello no fue Dresde. Mi abuelo sirvió de Guardia de Asalto en esa localidad durante la Guerra Civil ( créaselo, por Dios que no le miento), y en vida me habló mucho más de la feroz Guerra en África, donde también estuvo, que en el “
3

envia el comentari