El crític Cyril Connolly advertia: “Escriure un best-seller és plantejar-se un problema de seducció”. Si ampliem la seva observació a la resta de la societat, podríem arribar a afirmar que avui la nostra cultura només pretén seduir. Vivim sent seduïts per una falsa promesa: que som desitjats. En el millor dels casos som desitjats com a consumidors, seduïts per mil productes que s’amunteguen a les nostres cases i no necessitem. Som com aquestes verges voluptuoses del mag del cinema de terror italià Mario Bava, que esperaven ansioses la caiguda de la nit per ser posseïdes per un atractiu comte Dràcula. I ho sap molt bé la política que, en els últims anys, ha tornat al terreny de la seducció i ha abandonat el de la ideologia. Perquè la seducció es doni en tota la seva profunditat, que consisteix a posseir la víctima, aquesta ha d’estar predisposada les vint-i-quatre hores del dia a ser seduïda.
El que fascina d’un seductor o seductora és la seva capacitat per interpretar les nostres necessitats. El que sedueix de la política llampec de Trump és el seu caràcter dominador, gelós. Sedueix l’home, no les seves idees, ja que no inspiren res excepte temor. Tan aterridor és no poder passar la frontera de Mèxic amb els EUA com estar tot el dia pendent que ningú la creui. En tots dos casos, són presoners, tant el guardià com el reu. La seducció política a Europa té l’aroma de la ‘lepenització’ europea on sedueix més acabar amb l’altre que arribar a establir el diàleg entre tots dos. És la seducció que provoca la demolició controlada d’un edifici que, en pocs segons, s’esfondra harmònicament davant dels nostres ulls. La ‘lepenització’ suposa la seducció dels enderrocs polítics.
La seducció és l’eina utilitzada estratègicament per les empreses tecnològiques, que busquen creients que creuin en la seva marca perquè, al seu torn, sedueixin a altres consumidors i així ampliar el cercle i aconseguir passar de ser secta a religió. El cas d’Apple o Nike són casos extrems de seducció portada a l’extrem, fins al punt que tot i tots, fins i tot els empleats, són seductors que tenen en el seu poder l’elixir de la perpètua joventut. La seducció com a forma de persuasió per acabar deixant-nos dominar per la voluntat d’un altre.
I la seducció cau sobre nosaltres com un cop de destral. Un cop de destral, ja que un cop seduïts, som abandonats o condemnats a vagar seduïts per aquestes noves sirenes contemporànies. El cop de destral al qual em refereixo és el que tenim davant un engany, en descobrir que el promès no es podrà realitzar. Ens sedueixen amb la promesa d’una joventut duradora i sempre disponible que no és possible donar. Ens sedueixen amb la promesa d’un mode de vida per garantir una salut de ferro, a resguard de tota contingència, que no és possible. Ens parlen d’eradicar la pobresa per disposar del nostre vot i, un cop obtingut, fer-la encara més gran. Ens sedueixen per encapçalar manifestacions on finalment només quedem nosaltres. No hi ha dubte que hem construït una cultura best seller de la qual comprem tots els seus exemplars.
