Els llestos

"A què ve tant d’escàndol quan el jutge incontinent ha estat gravat dient el que tothom ha de donar per descomptat?"

On és la novetat? El joc de filtració-negació-ratificació-desautorització-dimissió que ha protagonitzat el senador Vidal fins a deixar de ser-ho ha estat sorprenent, perquè semblava que l’escàndol era en el contingut: tenen les nostres dades!! Com si no sabéssim des de fa molt temps que el gaudi de l’aldea global duia aparellat el sacrifici de la nostra privacitat. Fins avui no ens ha importat gaire, i fins i tot hem comprés (o intuït) que és el preu que hem de pagar per la nostra creixent i desmesurada exigència de seguretat. Aleshores, a què ve tant d’escàndol quan el jutge incontinent ha estat gravat dient el que tothom ha de donar per descomptat quan “penja” en el ciberespai la seva cara, l’aventura estiuenca o les dades de la tarja de crèdit? Com les deixalles de les nostres excursions interplanetàries, allà queda en un lloc poc tangible però ben contundent i etern, tot el que hem anat amputant de la nostra intimitat per no quedar fora de joc en una comunitat d’individus aïllats i a la vegada híper connectats, o per pura evitació d’esforços físics o mentals.

 

Podem estar segurs de què ens controlen, saben les nostres dades, entre altres coses perquè el cens electoral existeix per a votacions de tota mena, perquè fins i tot en la negror de l’economia submergida hi ha una visita al centre mèdic on alguna mena de tarja sanitària és demanada, i perquè la gegantina base de dades construïda sobre el nostre continuat bussejar en pàgines i portals cibernètics deixa un rastre indeleble, codificable i de gran utilitat. Però quan qui cobra dels Pressupostos de l’Estat el seu sou (per, com va dir, anar a Madrid a dir que la institució a la que pertany s’ha de tancar) manifesta la veritat inconfessa i a sobre diu que les dades s’han obtingut de forma il·legal perquè “no som tontos” (sic), descobrim coses més enllà de la obvietat que ha distret el personal, coses molt greus que, independentistes o no, la gent del carrer hauria de saber.

 

Per començar, la major part dels parlamentaris es passen la major part dels seu temps de feina treballant per al partit al que pertanyen, i no per a la ciutadania a la que representen. En aquests mesos amb el Govern estatal en funcions han tingut una perfecta excusa: no podien treballar, ni al Senat ni al Congrés, i quelcom semblant va succeir al Parlament, perquè no hi havia matèria. Però quan n’hi ha, és tan poc transcendent el paper del Senat que la ciutadania ja ha visualitzat que tot es cou en el Congrés dels Diputats i que el pas de les lleis per la cambra alta no és més que un tràmit entorpidor sense cap sentit ni condicionant territorial, com ho hauria de ser d’acord amb la prescripció que la Constitució fa al respecte.

 

Són pocs els parlamentaris que fan feina parlamentària; saben que, excepte pel fet de proferir algun exabrupte en la sala de premsa, o agreujant al Govern en les sessions de control, quasi bé mai els enfoquen els mitjans, no té rèdit electoral, no paga la pena... I així resulta que per tal que un senador surti als mitjans l’ha de muntar ben grossa, fins al punt d’arribar a dir que ser deslleial amb la institució a la que representa és ser llest. D’aquesta manera l’exemple “pedagògic” (és així com ERC va descriure les paraules del senador?) és letal. Ningú mai es podrà queixar en l’eventual nou país de qui faci quelcom de semblant, ni que sigui per a una causa pròpia, que potser comparteix molta gent, perquè nos erà la causa del “poble”, un terme enorme on necessàriament el criteri és la representació del conjunt, o el que és el mateix, el seu símbol, la llei, ens agradi o no. Saltar-se la llei pot ser en algun cas fins i tot una heroïcitat, però m’agradaria pensar que ningú per això es considera més llest que els altres. Ja prou cara de babaus se’ns queda quan veiem que la legislació vigent, com diu la dita, sols s’aplica a la ciutadania corrent.

 

I sí, se’m podrà dir que el “no som tontos” significava que el Govern ha anat fent la seva en les rodalies de la legalitat estatal, teixint la legalitat catalana que permeti, en el moment adequat, fer un salt subtil de la llei a la llei. Però a mi m’ha sonat a que de sobte s’ha explicitat una forma quotidiana d’utilitzar les institucions democràtiques per a finalitats que li són alienes, on amb això no hi ha prou; on, com ara es critica de la transició, de tant en tant també cal fer trampes i que els trampes, si són dels nostres, sempre són justificables, i fins i tot objecte de franques i cordials riallades. Al final, tornem a l’inici, justificant mitjans per fins, “maquiavelitzant” la política.




Comentaris
Narcís ( quina lliçó de llei ni de res pot donar estat de nació aliena ‘ violadora ‘ de la nostra?)
Ras i curt: A) l'escàndol ha vingut de país veí botxí! B) Per què la representació ordinària de l'estat .. a més de ser un ens polític - administratiu, no pot tenir-les ( bé les té mateixa Euskal Herria!)! C) Allò ' maquiavèl·lic ' n'és recórrer una " norma suprema o institucional básica, tot plegat, estatut, que passà tot el garbell legislatiu i de referèndum " .. per animus nocendi i animus rem sibi habendi! PD: els vertaders delictes són tots els actes, accions àdhuc actituds d'aquest estat!
Fat Boy
No es una questio de "nostres" o "seus". Es una questio de democracia o repressio. Tambe els militars portuguesos es van saltar les lleis a la torera quan la Revolucio d'Abril, i que?. Tampoc alli era una questio de "nostres" i "seus".
JLMK
La articulista era d'Alianza Popular - PP. Després es va fer de Convergència. I quan siguem independents, es reivindicarà "Independentista de Tota La Vida". Això, i anar cobrant dels articlets al diari i de les participacions a les tertulietes de tvs i ràdios. I vol fer veure que pot donar lliçons de moral : hauria de començar exhibint alguna mena de ètica personal, però és clar...
Fat Boy
A JLMK. Tambe el Franco era del PORE i ja el veus ara, fent de gos faldiller dels imperialistes que diria el tiet Mao, al cel sia.
JCM
Sra Nebrera : Accions excepcionals per moments excepcionals. Si l'estat espanyol s'avingués a pactar un referèndum acordat , res de tot això hauria passat . Què potser va passar res semblant amb Escòcia i el Quebec ? no oi, doncs accions excepcionals per moments excepcionals i el lliri al calaix , que ja va sent hora.
Tramontana
La Montserrat escriu articles on justifica el que calgui. Sempre vol quedar bé. Ja sigui amb els unionistes com en Cuní i LaVanguardia, com amb elMón. Al final no es queda bé amb ningú.

envia el comentari