El 23 de gener passat, vint-i-quatre hores abans que el president Puigdemont, el vicepresident Junqueras i el conseller d’Exteriors Romeva fessin la seva conferència al Parlament Europeu, l’Estat espanyol va menysprear l’acte afirmant que tenia el mateix valor que “si es fes en una cafeteria”. Era una afirmació tapadora, és clar. Tapadora d’una gran impotència per prohibir la conferència, i tapadora de la immensa còlera que els provoca que Catalunya parli amb veu pròpia a les institucions europees. Ja he comentat en altres ocasions que no hi ha res que tregui més de polleguera l’Estat espanyol que la projecció internacional de Catalunya. Especialment la internacionalització del Procés.
Recordem que la reacció espanyola per la consulta del 9-N va ser idèntica. De primer, davant la impossibilitat d’aturar-la, la van menystenir. Però, mentre ho feien, corrien a perseguir i criminalitzar l’exercici democràtic del poble català, cosa que va demostrar fins a quin punt la consulta els trepitjava l’ull de poll. I ara, amb la conferència de Brussel·les, han tornat a fer exactament el mateix. De primer, davant la impossibilitat de prohibir-la, en van fer befa. Però, mentre la feien, corrien a demanar –si us plau, si us plau!– als 217 eurodiputats del grup Popular europeu que no hi assistissin.
Els gols per l’escaire sempre deixen el golejat amb cara de babau. I una prova del mal que els ha fet aquest gol la tenim en el rècord de barbaritats que, talment com si competissin per veure qui la diu més grossa, han arribat a dir Esteban González Pons, portaveu del PP a l’eurocambra, Xavier García Albiol, Inés Arrimadas i Enric Millo. El primer arribava a l’extrem de qualificar la conferència d’acte “d’extrema dreta”, d'”acte contra Europa” i d'”acte il·legal” –sí, “acte il·legal”–, i comparava el president Puigdemont amb Le Pen (!). Tot això ho deia, remarquem-ho, un representant del Partit Popular, que és l’extrema dreta al Congrés espanyol. Pel que fa a Albiol, Arrimadas i Millo, repetint la consigna de PP-C’s, s’han dedicat a titllar la conferència catalana de “ridícula”. Millo, a més, amb el cinisme que el caracteritza, ha arribat a declarar que el boicot demanat per González Pons als eurodiputats populars no era cap ordre, era només un “consell d’amic”. La mesquinesa del senyor Millo, per si fos poc, s’ha fet palesa en la seva manca d’escrúpols a l’hora de servir-se d’una nena de 8 anys, morta a Blanes, per treure’n rèdit polític adduint que el govern català hauria de comprar ambulàncies pediàtriques en comptes d’anar a Brussel·les. Es dóna la paradoxa, com li va respondre el conseller Toni Comín, que Catalunya, ves per on, és l’únic lloc de l’Estat espanyol que disposa d’ambulàncies UCI mòbils pediàtriques.
Aquestes, però, no són les úniques coses que els nacionalistes espanyols han dit aquests dies sobre el tema. N’hi ha per fer-ne una exposició. Tanmateix, jo no els demanaria mai que callessin. Al contrari, crec que és molt bo que parlin, perquè com més parlen més bestieses diuen i més palès es fa el seu esperit totalitari davant del món. Segueixen les petjades d’Erdogan a Turquia, amb el desplegament de tribunals polítics, i aviat hauran d’habilitar espais penitenciaris per encabir-hi presidents, consellers, alcaldes, regidors, funcionaris i milers d’independentistes catalans acusats, tots ells, del terrible crim d’exercir la democràcia.
“La conferència de Brussel·les és una reunió de bar”, ha insistit l’Estat espanyol. I és clar, precisament perquè era això, “una reunió de bar”, van necessitar que el nou president del Parlament Europeu, Antonio Tajani, del PPE, contraprogramés a la mateixa hora una recepció amb tots els ambaixadors acreditats a Brussel·les. Renoi, quantes corredisses per una simple “reunió de bar”, oi? Ja sabem que així com hi ha gent al·lèrgica als gats o als ocells, ells són al·lèrgics a la llibertat d’expressió; però encara són uns aprenents en la dissimulació. Va ser, d’altra banda, una eurodiputada sueca qui, quatre dies abans, va notificar per correu electrònic a tots els eurodiputats les maniobres que les autoritats espanyoles –les mateixes que parlen de “diàleg” i de “llibertat d’expressió”– estaven portant a terme per boicotejar la conferència.
La conferència del 24 de gener passat, a la sala gran del Parlament Europeu, va ser tot un èxit que va aplegar 500 persones, a banda de les moltíssimes que no van poder ser admeses i que haurien omplert un espai dues vegades superior. “En set o vuit anys, mai no havia vist aquesta sala tan plena”, va comentar Renate Weber, exjutgessa del Tribunal dels Drets Humans. Tot i el boicot, la sala, que té una capacitat formal per a 350 persones i que sempre està mig buida, era plena a vessar i va comptar amb la presència d’eurodiputats de catorze estats de diferent color polític, una cinquantena de membres d’ambaixades i una vintena de corresponsals internacionals. L’endemà de la conferència, Ciudadanos i UPyD van fer un acte en contra dels drets nacionals de Catalunya en una altra sala del mateix Parlament i només hi van assistir quinze persones.
Sobta una mica, francament, que als partits nacionalistes espanyols no els importi fer el ridícul titllant de fracàs allò que el testimoni gràfic dels fets demostra que va ser un èxit extraordinari. Ho dic perquè el nombre d’assistents a les manifestacions espanyolistes que ells convoquen a Catalunya, d’acord amb la ideologia de PP-PSC-C’s, amb prou feines dóna per ocupar la meitat de l’esmentada sala del Parlament Europeu. Deu ser per això que parlen tant de cafeteries; són el seu hàbitat natural.
