Els monstres del clarobscur: del postliberalisme a l'extrema dreta

"Són els nous populismes d’extrema dreta, com Trump, Le Pen o els defensors del Brexit, els que defensen els valors de la modernitat"

«En els esculls de carn rostida i pastís de poma, les utopies socialistes de tota mena han trobat la seva perdició» [«On the reefs of roast beef and apple pie socialistic Utopias of every sort are sent to their doom»], apunta Daniel Bell, citant a Werner Sombart, al seu llibre The End of Ideology. On the exhaustion of Political Ideas in the Fifties. Publicat l’any 1960, l’obra de Bell pot resultar, en alguns aspectes, una anticipació del The End of History and the Last Man (1992) de Francis Fukuyama. Ambdues obres, comptat i debatut, defensen la victòria del capitalisme occidental com a síntesi històrica, però alhora podríem dir que, més enllà d’això, anuncien un nou liberalisme triomfant que ja no necessita justificar-se ideològicament. No ho necessita, és clar, no perquè estigui buit d’ideologia, com pretenen aquests autors, sinó perquè és hegemònic.

 

Durant l’últim terç del segle XX i, especialment, durant la primera dècada del segle XXI s’ha parlat molt del neoliberalisme, com l’enemic que la “nova esquerra” havia de batre. Tanmateix, a mesura que ens allunyem de l’extinta Guerra Freda i el capitalisme triomfant entra en una nova fase d’expansió, a través dels grans capitals monopolístics transnacionals, com a pedra angular de l’imperialisme contemporani, ¿què en queda de les velles –vull dir, modernes– idees liberals? Què en queda de la llibertat individual, de la màgica competència de mercat, de la defensa de la igualtat d’oportunitats i dels drets universals “de l’home i del ciutadà”? I, pel que fa al vell conservadorisme, inseparable company de viatge de l’aliatge neoliberal, què se n’ha fet? Què en queda dels valors eterns i de la moral incorruptible, de l’Estat protector i de la comunitat de destí nacional?
 

S’ha parlat molt de la crisi ideològica de l’esquerra, després de la descomposició del camp socialista, i seria absurd negar-la: l’intent de refundar una socialdemocràcia històricament esgotada i subjugada al mode de producció capitalista, ha portat els sectors “postmarxistes” a sentenciar la lluita de classes a la via morta (contraposant-la a la idea de “multitud” de Negri, o al “precariat” de Bauman), tot cercant la reformulació de les identitats col·lectives, articulades a través d’un ens pretesament desideologitzat, en la recerca d’una nova hegemonia, tal i com invoquen els apòstols “neogramscians”d’Ernesto Laclau que, al nostre país, podem exemplificar amb el projecte de Podem. Per tant, sens dubte, podríem preguntar-nos el mateix, pel que fa a l’esquerra: què en queda del marxisme a l’esquerra postmoderna?
 

Però retornem al neoliberalisme: què en queda del llegat ideològic de Thatcher i Reagan? Podríem dir, a grans trets, que a partir del 1991, la dreta va començar a morir d’èxit. El món, segons el relat oficial, va fer taula rasa, es va discernir finalment el conflicte ideològic entre comunisme i capitalisme, es va enterrar per fi el segle XX i, amb aquest, tots els perills que havia engendrat la modernitat. El “nou” capitalisme global, absolutament hegemònic, s’ha pogut desbocar, saquejant tots els racons del planeta, embriagant-se en una barra lliure d’acumulació de capital. Tanmateix, el monstre que ha engendrat el neoliberalisme de postguerra freda, fins a quin punt és neoliberal? Fins a quin punt podríem parlar d’un “postliberalisme”, també en relació a la dreta postmoderna?
 

Roger Keeran i Thomas Kenny, a “Socialism Betrayted: Behind the Collapse of the Soviet Union”, es pregunten si el nou capitalisme restaurat als països de l’antiga URSS i, especialment, a Rússia, realment es tracta de capitalisme o més aviat de postcapitalisme; és a dir, d’un sistema socioeconòmic que, més enllà d’esdevenir l’imperi de la propietat privada dels mitjans de producció i del capital, s’ha convertit en un regne de taifes de les màfies, del crim organitzat, del capital monopolístic, de l’economia especulativa i dels nous arximilionaris de iot de luxe, de casino i de prostíbul. Ens podríem preguntar, aquí, el mateix pel que fa als Estats del sistema UE-OTAN i, de fet, el recent col·lapse financer i l’esclat de la bombolla immobiliària, ho constatarien.
 

Això també ho exemplifica molt bé una recent polèmica, arran de la inauguració d’un MC Donalds a Terrassa (Vallès Occidental). El President de la secció local del Partit Popular, Gabriel Turmo, es congratulava així de la notícia:

“Bienvenido el nuevo local de @mcdonalds_es a #Terrassa!! ¡Actividad económica - creación de empleo -dinamización de la zona! Això sí!!”. 
 

 

A primer cop d’ull, el que sorprèn més d’aquesta reacció (no aïllada, ni anecdòtica) és que el suposat representant del “neoliberalisme” a una de les ciutats més importants del país, mostri un desconeixement tan palès de l’economia de mercat o, més enllà d’aquesta, dels valors liberals, que presumiblement defensa. Una multinacional de capital estranger que aportarà escassos llocs de treball precaris i que més enllà dels impostos que pagui, no repercutirà –més aviat el contrari– en el desenvolupament del teixit empresarial local, una bona notícia?
 

El Partit Popular ha sigut, de fet, un clar exemple d’aquest “postliberalisme” de la dreta postmoderna. La seva terrible empremta al País Valencià és inapel·lable. L’aeroport desèrtic de Castelló, l’especulació urbanística, l’economia de casino i de prostíbul, la corrupció inserida en l’ADN de les polítiques públiques, entre d’altres, no acaben de respondre als ideals del liberalisme. Com a Catalunya succeeix amb el projecte del Barcelona World, per exemple, on la dreta de CiU ja fa anys que també va abandonar la modernitat liberal.
 

Les deslocalitzacions industrials, l’anorreament del sector agrari i la terciarització de l’economia, tendència a tota Europa, fruit de les polítiques neoliberals de l’últim terç del segle XX i de la primera dècada del segle XXI, han deixat un panorama desolat, un teixit productiu destruït i una economia dependent. És a dir, han abonat el camp per a l’auge d’una nova dreta “postliberal” (en el si de la dreta tradicional i de la socialdemocràcia liberal), benefactora dels interessos de l’alta burgesia, la qual ha anat desplaçant la mitjana i la petita burgesia cap a la depauperació, en el procés d’acumulació de capital en cada cop menys mans. L’efecte IKEA, per exemple, ha destruït bona part del sector del moble i, amb aquest, ha escombrat importants components de la mitjana burgesia.
 

No podem dir, però, que s’hagi produït una “traïció interburgesa”, ja que segurament aquest procés és inherent al propi capitalisme. En tot cas, podem dir que el paraigua ideològic del liberalisme, en la globalització contemporània, ha anat perdent rellevància per a sustentar la pròpia estructura econòmica. Parafrasejant Daniel Bell, es podria assenyalar que les utopies liberals han cavat la seva pròpia tomba entre casinos i camps de golf. D’aquí que, sorprenentment, siguin els nous populismes d’extrema dreta, com Donald Trump, Marine Le Pen o els defensors del Brexit, els que hagin sortit a la defensa dels valors de la modernitat (liberal i conservadora), sumant amplis suports dels sectors intermedis i de les classes populars, que han vist com la dreta postmoderna ha anat abandonant les grans promeses del liberalisme decimonònic.
 

Les forces postmodernes, doncs, ja no responen als interessos materials de la societat, amb una “nova esquerra” que ha anat deixant de banda l’antagonisme fonamental entre capital i treball, i una “dreta postliberal” que ha abandonat a la dissort la seva base social històrica. Tampoc podem oblidar que, paral·lelament, el pol de l’hegemonia econòmica global està canviant, d’occident a orient, i les potències occidentals senten, cada vegada més a prop del clatell, l’alè del gegant xinès. Tot això, per ara, sembla anar a favor de l’ascens de l’extrema dreta populista al món capitalista occidental.

 

A la segona part d’aquest article, es tractarà d’analitzar els diferents components del mapa polític, en relació a la seva capacitat d’esdevenir un fre contra l’avanç del feixisme a l’occident contemporani.




Comentaris
ja
Ja vèiem que no hi ha res tan poc liberal com el neo-liberalisme...
Òscar
Un encert incorporar una signatura brillant com la del Roger Castellanos al diari. Em sorprèn que valori com a model d.èxit el liberalisme de Reagan i Tatcher tot i que s.inclogui en l.afirmació que va morir d.èxit... Espero continuar llegint a en Roger de forma més habitual.
Narcís ( la culpa n'és d'IKEA i de McDonald's .. màfies ruses .. expansió xinesa .. quina culpa? Jo què sé! Només he entès ser ‘ culpa de ma iaia perquè fuma en pipa ‘ cofundadora de Podemos!)
La " filosofia trascendental còsmica metafísica derivada d'una contingència concomitant i concupiscent " del neoliberalisme capitalista salvatge oposat a una esquerra socialdemòcrata socialista comunista postmarxista leninista . . . . . . . . . . . . . . Així m'agrada: clar i català! PD: com bé diu n'Òscar .. tinc un apetit incontrolable de llegir següent ' article '! Nota: n'estem ben guarnits .. quin pensament, quin missatge ( fos només una explicació ) dóna aquesta tirallonga?
Esteve
Recuperarem la independència de Catalunya
Narcís ( tots alhora, a l'uníson, ensems, junts, plegats vers la llibertat de nostre poble, de nostre territori .. i un cop lliures ' nostra sobirania popular ' decidirà règim polític en el temps periòdic que toqui!) ( i no enredem la troca .. Catalunya no mereix espavilats que sí honestos i coratj
Qui verament ' lluita ' pro la Independència ha de ser qui doni suport, recolzi fora mida JxSí ( no debades n'és coalició feta a dretcient perquè d'una vegada per totes puguem sortir exitosos d'aquest botxí d'estat!)! PD: la resta .. romanços per seguir de per vida trepitjats per país veí!

envia el comentari