Quan Obama esdevingué gerro

"El silenci dels expresidents dels EUA ha estat un signe en la identitat de la institució al llarg dels molt variats mandats que han donat els segles"

No recordo una inauguració de mandat presidencial als EUA tan discutida com la viscuda per Donald Trump fa uns dies. Potser aquest món en directe on les xarxes encomanen sentiments i consignes a ritme de vertigen ho fa tot més fàcil i per tant menys sorprenent; potser és així menys escandalosa la manifestació convocada a l’avinguda Pennsylvània al dia següent del nomenament de Trump que aquelles altres contra la guerra de Vietnam que patí Nixon. Sí, és possible que la contestació ciutadana sigui ara més manipulada, virtual, fictícia que aleshores. Però mai havíem sentit un President nord-americà dir que no callarà un cop deixi el càrrec, si creu que la democràcia o el sistema estan en perill.

 

El silenci dels expresidents dels EUA ha estat un signe en la identitat de la institució al llarg dels molt variats mandats que han donat els segles. Com també ho ha estat que un cop escollit, sigui d’una o altra tendència ideològica, el President ho és de tothom; en el fons, una de les poques (indiscutibles, però poques) coses en comú en una nació que probablement per això ha aconseguit manifestar-se i créixer unida en la seva colossal diversitat. Però ara no; Obama ha dit que no callarà amb l’arrogància de qui parla del poble, de canviar destins, de democràcia, per després menystenir una majoria electoral que ha dut l’adversari a la mateixa magistratura que ell ostentà.

 

Obama ha esdevingut així gerro xinés (en terminologia de Felipe González sobre el dubtós i incòmode paper que tenen els Presidents de govern retirats), i ho fa a l’estil del que succeeix en sistemes parlamentaris de govern febles com el nostre, on s’han allargat les ombres de González sobre Zapatero, d’Aznar sobre Rajoy o de Pujol sobre Mas, amb la necessitat dels fills polítics d’entomar la mort del pare. Ara l’expresident Obama parlarà, i ja veurem què diu sense caure en deslleialtat. Per això, el que potser té sentit en un sistema com el nostre, que no preveu un màxim de temps en la Presidència, i s’ha de recordar que aquesta presidència és de govern, resulta esperpèntic als EUA i demostra fins a quin punt ha estat disruptiva l’arribada de Trump a la capçalera de l’Estat. Total, hem de concloure que la negror d’Obama era una anècdota en el fill de la blanca hippy. La iconoclàstia de Trump, en canvi, augura un temps imprevisible i força més fosc que la pell del seu antecessor.




Comentaris
Narcís ( quan entengui la ' comunicació ' del text .. opinaré!)
Tots els seus escrits són de ' doble joc ' .. diu A d'Obama, diu B de Trump, per després dir A' d'Obama i B' de Trump, tot plegat, compensant/ amortitzant l'un amb l'altre i viceversa, així doncs, no dir res o cap pensament o missatge! Conclusió: qui pot opinar si no de text innocu/ asèptic, sí del tot nul, buit, zero o validesa cap?
OBAWA el tarat mental
Regalar Crimea als criminals rusos nomes ho podia fer un feixista que es diu Obawa, i que ha convertit l'OTAN en un exercit de juguet. Armar als terroristes com va fer Obawa a Siria nomes te el nom de DEMENT MENTAL de TERRORISTA MUSULMÀ. OBAWA, la ronya que no sap a on anava
ALBERT MORENO
Soc bastant ruc... No t'entenc Montserrat...!!!

envia el comentari