Ningú pot negar que no sigui una bona pensada el fet que el proper dimarts el president Puigdemont, el vicepresident Junqueras i el conseller Romeva vagin a Brussel.les a promocionar la idea d’una Catalunya independent. Indiscutiblement la partida també es juga en el terreny de la UE. Amb tot, sovint penso que tenim clar que ens calen aliats internacionals però no acabem de trobar la formula per fer-ho efectiu.
Intentar “vendre” la idea d’un estat català només a través dels beneficis que podrà reportar als nostres hipotètics avaladors resulta una mica càndid. Primer ens hauríem de preguntar en què beneficiarà a alemanys, suecs o italians una Catalunya independent. Els canviarà molt la vida? Tampoc és que hi hagi un moviment popular favorable en els països europeus a favor de la secessió catalana. Per tant, cap partit polític o govern d’aquests indrets ha de donar explicacions als seus electors. Les aspiracions catalanes davant la UE dirigida pel cínic Jean Claude Juncker plantejades només de bones maneres estan abocades al fracàs.
Naturalment, espero i crec que els nostres dirigents, en el moment oportú, aniran més enllà del que diu oficialment el seu equip de premsa respecte a aquest acte a Brussel.les: que si la vocació europeista de Catalunya, que volem continuar formant part de l’UE, que el nostre procès no té perquè desestabilitzar Europa, que volen fer pedagogia sobre el referèndum… Tot això està molt bé per acontentar la hipocresia de la diplomàcia europea. Però, al marge d’aquestes concessions a la galeria imagino que saben que sense amenaçar els interessos d’algú no trobarem cap suport a l’exterior. Ningú mourà un dit per nosaltres si no li ho fem necessari. David Ben Gurion, quan Israel cercava aliances internacionals pel seu reconeixement, els advertia als seus que per obtenir aliats calia primer que els veiessin forts i disposats a arribar fins al final. Als febles, continuava dient, ningú el té presents.
Els nostres representants haurien d’insinuar que si Europa no fa cas de les nostres demandes, no podran garantir que les més grans manifestacions de la recent història d’Europa, i que ha protagonitzat Catalunya, acabin sempre de forma pacífica i tothom cap a casa. Tampoc podrem assegurar no veure’ns abocats a una declaració d’independència per donar sortida a la pressió popular reflectida en una majoria parlamentària independentista. Això comportaria, probablement, quedar momentàniament en un llimb jurídic respecte a la UE que amenaçaria l’ estabilitat de les més de 1400 empreses franceses a Catalunya, les 1100 alemanyes (el 60% del total de l’estat espanyol són al Principat), les més de 700 italianes o les més de 500 dels Països Baixos. Com també podem tractar preferencialment a les empreses americanes i japoneses, posem per cas, i no fer-ho amb les dels estats de l’UE. Qui diu que no tinguem la temptació de crear una legislació fiscal on les grans empreses europees tinguin grans avantatges per a tributar a casa nostra i no fer-ho en els seus respectius estats? De fet, veient els aires antiunió europea que es respiren al continent, ens hauríem de plantejar si ens interessa estar en aquest club. Després del Brexit, no està Brussel.les com per anar perdent pretendents que tenen un PIB de més de 200.000 milions d’euros i que creix en tant per cent el doble que la mitjana de la zona euro.
Anar a la capital comunitaria a parlar només de democràcia, drets nacionals o valors universals no serveix de res. S’ha de parlar d’interessos que és l’únic que interessa als estats. Sobretot, seuen a parlar quan veuen amenaçats els seus. Per tant, farien bé Puigdemont, Junqueras i Romeva de dir el proper 24 de gener a la capital europea que volem fundar un estat sense trencar un plat, però que, si no trobem aliats, estem disposats a arribar fins el final. El missatge hauria de ser que els catalans, per la nostra independència, estem disposats, si no tenim més remei, a perjudicar la Unió Europea. Que ens vegin disposats a assumir les conseqüències de tot plegat. Europa també ho estarà?
